¡Tanta bici para eso! (El cuerpo, 1)

(en castellano)

“Tanta bici per a això!” em llançà un company de l’institut quan em va “pillar” sucant el pa en la tomata fregida que quedava al plat. Tenia la boca plena i no em va donar temps a preguntar-li la relació entre anar a treballar amb bicicleta i esmorzar. I això que no va veure la llonganissa i les dues tallades de bacó que no feia ni cinc minuts acompanyaven la salsa! Una professora que observava la situació va eixir en la meua “defensa”: “A veure si una no pot fer-se un regal un dia!” I ho va dir com si esmorzar fóra una excepció.

Una hora més tard, vaig posar un exemple a classe parlant del meu cotxe i un alumne va comentar sorprés: “Tens cotxe i véns amb bicicleta?”. No és la primera vegada que m’ho pregunten, però, per més voltes que li done, no sé quina és l’explicació que menys em desagrada: si ser una hippie contrària als motors contaminants, ser una pobreta que no es pot comprar cotxe o usar la bici per a aprimar-me. Clar, totes tres són falses! però els comentaris m’han fet pensar.

Cada dia, les persones en general, i les dones en particular, ens veiem sotmeses al bombardeig constant de missatges sobre la nostra aparença i el nostre cos. Aquestos no vénen solament de la publicitat. No hi ha dinar o menjar on les dones no parlen dels quilos o del pes! Algunes sèries de moda es fan ressò dels problemes alimentaris de les adolescents i presenten xiques amb anorèxia o bulímia, o patint insults per estar grossetes. I per a acabar-ho d’adobar, les revistes adreçades al públic femení de totes les edats presenten infinitud de dietes per a aconseguir el cos que ens convertirà en “dones irresistibles”.

Ets una xica que es cuida? El culte al cos és senyal de cura personal i joves i majors tenim ben apresa la lliçó. Per exemple, una xica que no es depil·la les aixelles és una “guarra”. Es tracta només d’una superficial obsessió estètica? La sociologia ens ensenya que no, que la cultura del cos no té res de superficial, sinó que respon a la necessitat dels membres de tota societat d’autorregular-se per a poder integrar-se socialment. El cos és clau perquè expressa la nostra capacitat d’autocontrol i el nostre estil de vida. Per a la sociòloga Patrícia Soley-Beltran: “aprendre a controlar el cos i el seu aspecte exterior és la primera escola de corporització simbòlica de la identitat i de la conducta que regeix a tots els membres de la societat.”

La nostra identitat ha passat d’estar bassada en la família a què pertanyíem o en el grup professional, a l’aparença del cos; i això fa que ens sentim responsables de cercar la nostra identitat i d’expressar-la mitjançant el cos i l’aspecte. La moda és la “indústria que subministra identitats prefabricades que es venen com a estils de vida” i per això “la identificació del ser amb la superfície visible del cos permet a aquest actuar com una perxa on col·locar aquests estils de vida.” (P. Soley-Beltran)

(continuarà)