Química farmacèutica o química corporal (1)
El cos de les dones és un camp de batalla (2)
(En castellano)
Els problemes de les persones són malalties? En la meua opinió, no. I si hi pensem una miqueta més, veurem que només seran un problema si són interpretats per nosaltres d’aquesta manera. L’anomenada ejaculació precoç, la falta de desig, la asexualitat... podrien no ser viscudes com un problema si no fóra per la pressió social que ens porta a interpretar-nos com a persones “inadequades”. I si damunt, a aquest “no ser normal” o “no arribar a l’altura”, li afegim l’etiqueta de malaltia...
I si l’anorgàsmia o la falta de desig de les dones no fóra una malaltia sinó un acte de salut?
Jo em pregunte què és més saludable: voler dormir o tindre un coit de 3 minuts (després d’arribar a casa rebentada del treball, haver de seguir amb el sopar, les criatures, el pare malalt... mentre ressona encara la discussió del matí amb la parella).
No seria millor abandonar la paraula “malaltia”, i en lloc de patologitzar, interrogar-nos?: Per què moltes dones no tenen ganes de sexe?
Se m’acudeixen, almenys, un parell de raons per a reflexió:
· Hem aconseguit les dones el dret al plaer? Jo crec que encara no. Per al gaudi d’una persona és tan important reconèixer el propi desig i explorar-lo, com saber dir que “no”; però les dones, educades per a donar prioritat al plaer masculí, encara no s’han donat permís per a desitjar ni per a exigir plaers. I ja va sent hora d’acabar amb les culpes i amb la queixa i de prendre les regnes de la pròpia vida i del propi gaudi!
· És que les dones no són tan sexuals!, es diu sovint. Uf! És que portem un burca ben espés: debatent-nos entre la sexualitat i l’amor, entre ser guapes i no ser objectes, angoixades per un patró de bellesa juvenil, i sense que la nostra societat haja elaborat un model de vellesa femenina atractiva...
Anna Freixas, que parla de manera molt sàvia de la sexualitat de les dones grans (MYS, núm. 19), diu que la capacitat de gaudi sexual de les persones no baixa amb l’edat, i que el plaer motiva. Però la realitat va en contra d’aquesta veritat. La sexualitat dels grans, en especial de les dones, és un tabú ple de mites. Tabú és el que no es pot dir, el que no es pot mostrar. I en poques pel·lícules o sèries veurem dones grans mantenint relacions sexuals. La sexualitat desitjable és la juvenil: heterosexual, atlètica, genital, coital, i a ser possible entre persones amb cossos fantàstics. Per això, no ens ha d’estranyar la disminució de l’activitat sexual després de la menopausa. A les indústries els encanta atribuir-ho a les hormones; per a Freixas hi té més a veure el significat social que se li dóna a la menopausa, la relació prèvia de parella, el model de bellesa, el model de sexualitat coital, la falta de pràctiques d’autoerotisme (gran assignatura pendent de les dones), etc.
Si ens deixàrem enganyar per les aparences (Dona, cuida’t! Mira per tu! Pel teu plaer!) pensaríem que ara es parla del gaudi de les dones. O de la seua salut. Però sóc desconfiada de mena i opine, seguint també J. Ojuel, que les indústries farmacèutiques no pensen en les dones; simplement se n’aprofiten i contribueixen a perpetuar el seu rol de cuidadores (Posa a la teua filla la vacuna contra el virus del papil·loma humà, encara que estiga molt qüestionada), i ens fan entrar en una roda de revisions (mamografies, citologies, densitometries de l’os, vacunacions...) que ens converteixen en premalaltes perpètues pel simple fet d’haver vingut al món amb vagina i ovaris.
De la sexualitat de les dones es diu que és difusa i no genital, fusiva i íntima, no penetrativa i amorosa, multiorgàsmica i plena de punts... De les dones es diu que som promíscues perquè busquem, fracàs rere fracàs, l’amor “vertader”; que la sexualitat no és per a nosaltres coneixement o plaer, sinó reconeixement social. etc. De les dones grans es diu que les hormones i la sequera vaginal els lleven les ganes de sexe (hem de llegir coits)...
I si l’anorgàsmia o la falta de desig de les dones no fóra una malaltia sinó un acte de salut?
Jo em pregunte què és més saludable: voler dormir o tindre un coit de 3 minuts (després d’arribar a casa rebentada del treball, haver de seguir amb el sopar, les criatures, el pare malalt... mentre ressona encara la discussió del matí amb la parella).
No seria millor abandonar la paraula “malaltia”, i en lloc de patologitzar, interrogar-nos?: Per què moltes dones no tenen ganes de sexe?
Se m’acudeixen, almenys, un parell de raons per a reflexió:
· Hem aconseguit les dones el dret al plaer? Jo crec que encara no. Per al gaudi d’una persona és tan important reconèixer el propi desig i explorar-lo, com saber dir que “no”; però les dones, educades per a donar prioritat al plaer masculí, encara no s’han donat permís per a desitjar ni per a exigir plaers. I ja va sent hora d’acabar amb les culpes i amb la queixa i de prendre les regnes de la pròpia vida i del propi gaudi!
· És que les dones no són tan sexuals!, es diu sovint. Uf! És que portem un burca ben espés: debatent-nos entre la sexualitat i l’amor, entre ser guapes i no ser objectes, angoixades per un patró de bellesa juvenil, i sense que la nostra societat haja elaborat un model de vellesa femenina atractiva...
Anna Freixas, que parla de manera molt sàvia de la sexualitat de les dones grans (MYS, núm. 19), diu que la capacitat de gaudi sexual de les persones no baixa amb l’edat, i que el plaer motiva. Però la realitat va en contra d’aquesta veritat. La sexualitat dels grans, en especial de les dones, és un tabú ple de mites. Tabú és el que no es pot dir, el que no es pot mostrar. I en poques pel·lícules o sèries veurem dones grans mantenint relacions sexuals. La sexualitat desitjable és la juvenil: heterosexual, atlètica, genital, coital, i a ser possible entre persones amb cossos fantàstics. Per això, no ens ha d’estranyar la disminució de l’activitat sexual després de la menopausa. A les indústries els encanta atribuir-ho a les hormones; per a Freixas hi té més a veure el significat social que se li dóna a la menopausa, la relació prèvia de parella, el model de bellesa, el model de sexualitat coital, la falta de pràctiques d’autoerotisme (gran assignatura pendent de les dones), etc.
Si ens deixàrem enganyar per les aparences (Dona, cuida’t! Mira per tu! Pel teu plaer!) pensaríem que ara es parla del gaudi de les dones. O de la seua salut. Però sóc desconfiada de mena i opine, seguint també J. Ojuel, que les indústries farmacèutiques no pensen en les dones; simplement se n’aprofiten i contribueixen a perpetuar el seu rol de cuidadores (Posa a la teua filla la vacuna contra el virus del papil·loma humà, encara que estiga molt qüestionada), i ens fan entrar en una roda de revisions (mamografies, citologies, densitometries de l’os, vacunacions...) que ens converteixen en premalaltes perpètues pel simple fet d’haver vingut al món amb vagina i ovaris.
De la sexualitat de les dones es diu que és difusa i no genital, fusiva i íntima, no penetrativa i amorosa, multiorgàsmica i plena de punts... De les dones es diu que som promíscues perquè busquem, fracàs rere fracàs, l’amor “vertader”; que la sexualitat no és per a nosaltres coneixement o plaer, sinó reconeixement social. etc. De les dones grans es diu que les hormones i la sequera vaginal els lleven les ganes de sexe (hem de llegir coits)...
Deixem que ens diguen el que ens agrada, el que som, el que hauríem de ser... I la majoria de nosaltres no diem ni piu.
Tal vegada podríem recuperar la consigna feminista dels anys 70 i cridar: Torneu-nos els nostres cossos!!!
I nosaltres decidirem!!
4 comentaris:
y es que parece que la intención es que las mujeres esten permanentemente infantilizadas, antes era la iglesia la que les que ofrecia su protección y tutoría, ahora es la medicina la que tiene este papel: 'hasme caso, k yo te cuidaré', 'yo se lo k t conviene', 'si eres buena -y compras mis medicinas- te ofrezco felicidad y la juventud eterna'
Además, como la industria frmacética sabe de marketing, debe tener sus 'cazadores de tendencias' y, haciéndose los modernos, te quieren vender que es pensando en nosotras que sacan mil medicamentos para enfermedades que no existen, con el rollo de 'por si acaso', medican a la gente desde muy joven produciendo más efectos secundarios que las enfermedades que, supuestamente, previenen...
Ah! y la sexualidad es un tema que ahora 'vende' porque desde hace unas décadas está en revision la manera de vivir la sexualidad. El marketing farmacético se ha apropiado del discurso y ha pasado del 'el deseo femenimo es legítimo' a 'las mujeres que no tienen deseo son enfermas'. Se ha pasado de 'yo también quiero mi orgasmo' a 'yo también debo tener un orgasmo, si no, es que algo dentro mío no va bien', sin contemplar la complejidad de las vidas, de los afectos y de los deseos, de los motivos que nos llevan mantener una relación sexual y de las circunstancias que hacen que sea satisfactoria
Hola Júlia, qué bé trobar-te de nou al bloc, t'enyoràvem. I amb aquestes aportacions tan interessants!!
Com bé dius, la infantilització de les dones és brutal. I l'associació de la sexualitat femenina amb reproducció i malaltia és també un handicap enorme per a acostar-se al plaer y a la sexualitat sense pors ni expectatives irreals. En les xarrades de sexualitat per a adolescents (les que segueixen el model biologicista), se'l recorda a les xiques que han d'anar al ginecòleg, se'ls ensenya l'espéculum, el poltre de tortura, les exploracions mamàries que s'han de fer... com si foren unes problemàtiques premalaltes; i als xics res de res; ni una referència a l'exploració dels testicles o de la pròstata... res, per a reforçar així la masculinitat tòxica del que no pateix, del superman que si es posa malalt, ja té una dona (mare, novieta...) que se n'ocupa.
I després hi ha l'absorció de la modernitat per part de la indústria farmacèutica per a vendre, simple i planament, per a guanyar diners. Absolutament immoral!!
A mi em sembla que el sentir-se bella és un ganxo molt important, mab nolsatres mateixa o amb qui te el poder per dir el que és o no és bonic, elegant, atractiu. Crec que estem començant a establir altres cànons de bellesa que desterren la dictadura del model estétic juvenil i estereotipat de la publicitat. Cada vegada que veig una dona major al carrer que m'agrada em sent feliç, perquè la seva bellesa em fa d'espill màgic, que em permet veurem a mi també guapa i carregada d'un erotisme nou i diferent al que tenia abans de cumplir els 50. Clar que hauríem de ser nosaltres i no els laboratoris farmaceutics les qui creem eixos altres cànons de bellesa femenina. He llegit que en l'Antiguetat hi havia deeses, festes i liturgies per celebrar la menopausa i l'entrada en una nova etapa de la vida de dona en la que es sentiuen mes lliures, segures, trànquiles, mes amples diríem. Canviem els metges per les deeses¡
Publica un comentari a l'entrada