Cupido i el zàping sexual (2)

(en castellano)

(Continua de ¿Cuándo me lo devolverás?)

En Física o química Cupido té, en lloc d’un arc i una fletxa, un comandament a distància amb el qual practica el zàping sexual: amb un grapat d’actors i d’actrius, es van donant totes les combinacions de parella possibles, incloses les de professorat i alumnat. En les primeres temporades, la de filosofia s’enrotllava amb un de batxillerat: En la quarta, el de dibuix ha quedat tan mal parat del seu embolic amb una alumna, que ara està enganxat a la droga. El denominador comú de les relacions que apareixen a la sèrie és que, malgrat ser efímeres i estar plenes de conflictes i de patiments, s’entesten a seguir el model romàntic tradicional: Mitja taronja, Exclusivitat, Fidelitat, Gelosia, Possessió, Omnipotència, Matrimoni, Perdurabilitat, Fusió, Lliure albir...


Als tres mesos de conèixer-se, Blanca ja sap que Martín és l’home amb qui vol compartir la seua vida, encara que ha estat també enrotllant-se amb Berto, el qual, al seu torn, pensa que la seua mitja taronja és Blanca. Nosaltres, que observem des de la comoditat del sofà, veiem  amb claredat que la cosa no funciona, que dues persones coixes no en fan una amb les cames senceres i que estan confonent una atracció sexual amb l’amor. Malgrat tot, Martín i Blanca arriben a l’altar; quan ella està a punt de dir el Sí “definitiu”, apareix Berto per a evitar-ho; però ella segueix endavant. La sorpresa, la tenim quan Martín, en l’últim moment i després de mirar a Olímpia (la professora d’anglés que li agrada i amb qui s’havia fet un bes un dia), diu que no pot casar-se i deixa la desconsolada núvia sola, enmig de l’altar.


O algú s’equivoca de meitat o el mite de la mitja taronja és mentida! És que aquest guionista de Física o química no té al cap ni un model de parella positiu i il·lusionant? O és que per a ell, aquestos són uns bons amors? Jo al·lucine!!


Ací l’amor es presenta com una emoció irracional contra la qual no es pot fer res. El diàleg, l’amistat, la comunicació, la correspondència... no semblen tindre-hi lloc. Crida especialment l’atenció que les persones adultes siguen tan irresponsables i tan immadures. Sempre he criticat l’adultisme, i crec que per a poder educar, hem de respectar qui tenim al davant i no acostar-nos des del dogmatisme de qui creu que ho té tot controlat; però d’ací a no trobar ni una sola persona adulta digna de consideració! Això no fa més que mantenir els models de relació i de socialització al mateix lloc i provoca que el mal amor continue sent l’amo de les nostres vides. I aquest mal amor, a part de presentar-se com a irracional i de confondre’s amb el desig, manté les xiques en el lloc de la subordinació. M’explicaré:


Cada vegada més, la sèrie s’assembla a les revistes per a xiques. A l’igual que aquelles, les sèries s’han “modernitzat” i han incorporat la sexualitat. Ara, a les joves se’ls atribueix i se’ls demana llibertat i desimboltura sexual, combinada, això sí, amb els estereotips més tradicionals: el de dona guapa i complaent que té com a objectiu aconseguir xics, els qual són pintats com uns babaus a qui s’ha de seduir amb les “armes de dona”. Les revistes són plenes de consells per a atraure els xics i lligar i, en aquesta sèrie, les amigues “experimentades” seran les conselleres. El missatge és que els xics són com són, uns ximples: no els podem canviar, però els necessitem; així que “a per ells!”.


Sent l’amor central a les vides de les xiques, el món de les adolescents es veu reduït a la preocupació per l’estètica i per la seducció d’un xic, i queden completament al marge els seus èxits personals a l’escola o els seus interessos professionals i acadèmics. De Quino, sabem que vol dedicar-se a la música; a Cabano el veiem preocupant-se pels exàmens durant la seua malaltia; a Júlio li agrada l’esport... D’elles, només sabem que els agraden les joies i l’amor. Les professores també estan incloses. En les dues primeres temporades, encara les veiem impartint classe i parlant de literatura o de filosofia. Ara, el tema amorós ha pres tot el protagonisme. I quan no és l’amor, ho és un altre clàssic: la maternitat, de la mà d’Olímpia (que ha estat mare) i de Clara (que vol ser-ho). Elles són xiques per a l’amor o per a la maternitat. La desaparició de Cova, una xica ecologista i amb molta consciència social, va suposar l’enterrament de qualsevol interés per qüestions socials o polítiques... De fet, la seua vida començà a canviar quan es va tallar les trenes per amor (a Julio).


Amor és Passió i sol oposar-se a Raó. L’amor és un sentiment que no es pot controlar, es pensa. El desig és un força incontrolable, quasi un instint, i tampoc hi podem fer res, es creu. Quina papereta! I Què passa quan les xiques s’enamoren d’impresentables violents? Tampoc hi podem fer res?


Jo crec que sí, que som cabets que raonen i que el feminisme ens ha ensenyat a pensar encara més. Els models atractius són una construcció social i se’ns continua socialitzant perquè ens resulten atractius els xics que tenen poder (un poquet agressius, que es fan valdre...) i les xiques que tenen bellesa. Que un xulet i repetidor siga atractiu, hauria de fer-nos reflexionar una mica! Cal prendre consciència dels missatges que ens arriben. Cal preguntar-se per què ens atrauen aquestos models i cal posar-se a l’empresa de transformar aquestos gustos i aquestes preferències.


I llevar al Cupido el comandament de la nostra vida!!!

(continuará)