Hòmens de Veritat i Dones com Cal

He llegit amb atenció les vostres respostes, estimades i estimats alumnes, i faré una resposta conjunta.

Les opinions sobre els insults són variades: que només són una broma per a picar-se, que qui insulta no té vida pròpia, que són una ferramenta residual d’èpoques antigues per a destriar les persones “inútils” de les útils, que vivim en un món “insultitzador” ja que els insults són una plaga que afecta a tota la humanitat, que es fan sense voler, que no s’haurien de fer perquè molesten i impedeixen a les persones ser elles, etc.

Sobre la resposta que hem de tindre quan ens insulten, en general es pensa que no s’ha de fer cas i que cadascú ha de fer la seua vida. Però hi ha una proposta ben interessant que planteja transformar l’insult en bandera i transformar la vergonya en orgull perquè rebre aquests qualificatius significa el reconeixement de la diferència: M’insulten perquè no sóc un clon! La idea és molt bona i hi ha persones i col·lectius (per exemple el moviment queer) que estan fent-la servir. Reapropiar-se dels insults, fer-los nostres i convertir-los en bandera de la nostra identitat pot ser una bona manera de deixar de ser “els/les altres”, “les/els diferents”, “les/els anormals”...

M’ha cridat l’atenció que la major part dels vostres comentaris parlaven dels/de les altres a qui insulten (especialment de les persones homosexuals) i molt poquetes persones heu parlat de vosaltres mateixes com a patidores també dels estrictes patrons de gènere. Tots i totes hem estat i estem sent programats per a ser Hòmens de Veritat (HV) i Dones com Cal (DC). Podem no haver insultat mai ningú; però segurament haurem fet comentaris als nostres amics i amigues sobre la roba, els cabells, les activitats, la manera de caminar... que ens semblava més adequada per a un HV o per a una DC. I la major part de les vegades sense adonar-nos, perquè el sistema està ben engrassat que ens fa portar vel sense saber-ho o pensant que el portem per gust.

Tortant al tema dels insults i de la seua utilització política, l’apropiació del terme serà estratètiga i no té per què durar sempre, ja que la identitat no és quelcom que tenim establert des del naixement o una vertadera naturalesa que un dia es mostra. La vida flueix i les persones hi transitem transformant-nos. Per això és important observar dins de nosaltres, abans de mirar l’altra/e a qui insulten amb llastimeta, i analitzar si el model de persona que som és realment nostre. Per a mirar necessitarem les ulleres lila, i aleshores la vida sencera començarà a prendre un altre color i veurem els potents mecanismes que es despleguen perquè l’homofòbia, el sexisme o el binarisme no desapareguen.