Mònica i David són una parella amb síndrome de Down que han decidit casar-se. La cosina de Mònica ha contat en un documental la seua història: “Mónica y David” (Alexandra Codina, 2010). Les periodistes ens donen un relat prou estereotipat i les preguntes que fan als protagonistes i a la directora són ben tradicionals, però el més important és que es mostra que tot el món té dret a l'amor i a la seksualitat.
Aquestos cinc joves han decidit independitzar-se i compartir pis. Van a classe, treballen, es diverteixen, lliguen, es disgusten i es donen suport. Com tot el món. I ens conten la seua vida en una sèrie anomenada "The specials".
Els drets seksuals són drets humans!
Font: Mitología de la seksualidad especial
7 comentaris:
Em pareix molt be que dos persones amb discapacitat facen vida normal, que se casen i tinguen una història d'amor com qualsevol altra persona, encara que sempre siga un poquet diferent.
També m'agrada la idea que ha tingut la seua tia de fer un documental perquè aixi qualsevol persona pot veure el que passa en la vida de dos persones amb discapacitat.
Els tres vídeos m'han paregut molt bonics i emotivios. El que mes m'ha agradat ha sigut el primer, que tracta d'una parella amb sindorme de Down. Es van conéixer en l'escola, ja que anaven junts a classe, però al principi que el xic s'enamorara ella tènia un altre nóvio, i li cost aconseguir-la. DesPerquè d'uns anys van decidir casar-se i viure junts. És bonic veure com a gent amb eixa malaltia aconseguix tindre una parella i formar una família, ja que és el que es mereixen, perquè inclús així continuen sent persones, i tenen els mateixos drets.
La visibilitat de la diversitat, en tots els aspectes de la vida social, sempre és positiva. De vegades, sense intenció, o més bé, amb tota la bona intenció del món, fem discriminació quan parlem de persones amb Down com" gent especial"que viu de manera diferent a nosaltres. Tal vegada no ens han educat per tractar amb igualtat i normalitat amb gent amb Down, ens han fet vore que "són persones especials", que necessiten ajuda especial, i sense adonar-se'n, els han desprovist dels seus drets com a persones. Dret a estimar, a relacionar-se, a viure la sexualitat, a sentir-se integrat a la societat...
Ens deixem arrosegar pel polític o socialment correcte. Però la qüestió no és crear un llenguatge políticament correcte per definir el fet de la discapacitat. Les persones amb discapacitat existixen. El problema no es troba en la diversitat, en l'existència de gent diferent, més al contrari: la diversitat enriquïx. El problema es troba en la valoració desigual que es fa de la diferència, el que convertix la diferència en desigualtat. Perquè és necessari eliminar dels nostres caps la concepció de que els que tenen discapacitat, igual que les persones de qualsevol altre col·lectiu exclòs o en risc d'exclusió, són persones de segona categoria.
El llenguatge no és només una qüestió de forma, sinó també de fons. La igualtat és un escaló a partir del qual totes les persones poden ser reconegudes com iguals i ser tractades com iguals, cada persona val el mateix que qualsevol altra. No obstant això, accedir a eixe escaló comú requerix reconéixer la desigualtat real d'alguns col·lectius de persones. Per això, ara mes que mai es fa necessària la defensa dels principis d'igualtat de drets i no discriminació, i l'acció positiva dirigida a aconseguir la igualtat real de totes les persones a partir de la valoració i reconeixement de les seues diferències.
Perquè discapacitat no significa incapacitat. Perquè la mesura de la dificultat és la mesura de la capacitat. Perquè no és la discapacitat la que fa difícil la vida, sinò els pensaments i accions dels altres. Perquè el ser humà té un potencial il·limitat de superació, i de vegades, hem d'aprendre les lliçons que ens donen les persones als que menys considerem capaços de superar i trencar barreres. Perquè moltes vegades sóm nosaltres els verdaders incapacitats. Incapacitats per a tolerar, per a respectar, per a conviure, per a compartir. Perquè és necessari mirar dins nostre i descobrir que tal vegada no sóm persones tan avançades com pensàvem. La millor ajuda que podem fer és parlar amb normalitat i naturalitat, sense estereotips de cap classe, sense trobar "curioses","especials" o "diferents"les vides d'altres. I totes aquestes paraules no són en absolut necessàries. Perquè ells no necessiten cap defensa, saben defensar-se per sí mateix.
Mònica i David són un matrimoni. Com és la seua relació? Què et sembla que tinguen fills? Creus que les preguntes que fan les entrevistadores són interessants? Què els hauries preguntat tu, és a dir, què t’interessaria saber de la seua relació o d’ells mateixos?
És fàcil dir que les persones amb altres capacitats tenen drets. Però després la realitat és una altra. Què haurien de fer els governs perquè el dret de les persones a tindre una seksualitat plaent, una relació de parella o una vida independent (com els xics i les xiques de The specials) foren possibles? Què podria (o hauria de) fer l’escola? I nosaltres?
Hola Cristian,
intentarem seguir els teus savis consells i no infantilitzar les persones amb discapacitat intel•lectual ni acostar-nos a ells i a elles com si foren personatges del circ.
I com sempre, gràcies, per les teues paraules tan plenes de sensibilitat!!!
En la meua opinió per a la gent que patix aquesta malaltia ja és difícil la seua vida com per a que nosaltres els discriminem o la societat li pose fronteres.
La gent que té el “síndrome de down” pot dur a terme totes les activitats que fem nosaltres encara que els resulte més difícil, justament per això per a mi són un model de superioritat a seguir per tots.
La historia de Mònica & David me ha impactat molt per la simple raó de que encara que tenen com a handicap la seua malaltia ells dona la impressió de que no pensen ni una miqueta en això i me em pareix de lo més correcte per que per a mi son iguals a nosaltres i encara millor que algunes persones que viuen en la nostra societat.
Com em pogut vore David ha tingut la valentia de demanar- li matrimoni a Mònica davant un munto persones, cosa que jo personalment no faria i el comportament de Mònica per a mi es normal; es preocupa de la salut del seu marit i te una mentalitat molt madura perquè sap que per a ella serà molt difícil tindre un fill i ha assimilat que seria millor no tindre'l.
El tema del fill dona pas a poder parlar del “sekse” molta gent pensa que seria millor que no tingueren fills , en aquest cas ells també el pensen ,però si volgueren tindre'l seria just no deixar que ho facen?
Jo pense que no seria just, encar que el just no es sempre el millor , jo sincerament no veig del tot bé que tinguen un fill per les complicacions que tindran al llarg de la seua criança com el estudis o la discriminació que sofriria en el col legi, he dit que no em pareixia bé però mai em posaria en contra per que son iguals a nosaltres.
Imaginat que asó et pasa tú et agradaria que et trataren aixi?
jo crec que les persones amb discapasitats mentals tambe poden practicar el sexe
Publica un comentari a l'entrada