Cardar la llana

Cardar, fotre un clau, fer-ho, pegar-ne un, llaurar el bancalet, rostollar, pitjar, catxar o cucar... són algunes de les maneres que designen l’acte sexual en valencià, i pose acte també en cursiva perquè parlar d’un sol acte no deixa de ser una simple i simplista manera de reduir les pràctiques sexuals a una de sola: la introducció d’un penis en una vagina.

A més dels noms, també es parla de preliminars i de coit, i veiem que aquesta diferenciació apunta en la mateixa direcció: que el que es fa primer és una preparació per a la pràctica que es considera vertaderament important, i que es creu també que és la que dóna més gust a tot el món que ho fa.

Les pel·lis mostren a la perfecció el que acabe d’explicar, ja que les relacions sexuals que solen mostrar són acoblaments sexuals ràpids i plaents on, en dos minuts, els protagonistes -sempre una parella heterosexual- s’exciten, s’arranquen la roba desesperadament, s'acoblen amb la facilitat amb què s'endolla el carregador del mòbil, i arriben a l’orgasme alhora. I tot sense parar a posar-se el preservatiu!

Que les pel·lis diuen mentides, ja ho sabem. Però en el tema de les relacions sexuals, potser pensem que tenen raó, ja que les persones som animals i “ja sabem com ho fan” aquestos per a perpetuar l’espècie. Però clar, si posem en dubte que la naturalesa ens domina i si, com explica la Biologia, veiem que la reproducció mitjançant l’acoblament del mascle i de la femella no és la més comuna en el món animal i que hi ha moltes maneres de perpetuar l’espècie, llavors potser comencem a pensar que la cultura, la societat on vivim o la pressió de l’entorn ens fan creure que el sexe s’ha de viure d’una sola manera, que és la millor i la més completa, és a dir, que el sexe és follar, paraula castellana que en català significa “trepitjar raïm”.

Per això, quan ens posem les ulleres lila, veiem que la nostra cultura és patriarcal i, com a tal, posarà per damunt els desitjos del patriarca, és a dir, dels hòmens sobre les dones. Posaré tres exemples de l'educació patriarcal.

En primer lloc, els xics poden ser sexuals amb llibertat (amb les dones, clar!) i, a més a més, se’ls anima a ser-ho. I si no ho són, se’ls castiga amb insults o amb menyspreu, fent-los creure que no són prou hòmens.

En segon lloc, la pràctica sexual que es considera millor és el coit, ja que per als xics és molt plaent. Per contra, és una manera poc segura de fer arribar a l’orgasme a les xiques, ja que el gland del clítoris, que és l’òrgan sexual més preparat per a donar-los plaer (amb més terminacions nervioses) està a la vulva, és a dir, fora del cos, i no dins.

En tercer lloc, la sexualitat patriarcal és només heterosexual i poca gent pensa en quines seran les seues pràctiques, o en els noms que els posaran més enllà dels tòpics. Pel que fa als xics homosexuals, n’hi ha la idea que fer-ho és sinònim de penetració anal, i en el cas de les xiques homosexuals, doncs si no utilitzen dildos significa que no fan res o que tenen sexe de segona categoria.

Vist i llegit tot això, se m’oblidava una altra manera de dir fer-ho i és fer l’amor, que en textos i poemes de català antic feia referència a tot el festeig, amb o sense coit. Però algunes persones consideren que aquesta forma és massa fina i no està molt de moda entre la gent jove. Així que, o la posem de moda o, si no volem utilitzar el castellanisme follar, potser podríem usar cardar, que ve de "cardar la llana" i, en paraules de l'escriptor Màrius Serra, "no deixa de ser una manera de recórrer amb les mans una superfície densa i peluda amb el propòsit d'extreure'n la part realment valuosa". 

I per a extraure la part més valuosa de la sexualitat, perquè aquesta siga plaent i segura, res millor que seguir els nostres gustos, i no els de la majoria social. I els nostres gustos passen també per elegir no tindre relacions sexuals, o per no fer determinades pràctiques si no ens abellixen, ja que en cap cas ho hem de fer pressionats o pressionades per la parella o per l'entorn si no ens sentim preparats o preparades... En definitiva, que triem si cardem o no la llana, no que trien per nosaltres!!!



[Si t'ha agradat aquesta entrada, ací en tens dues entrades més on apareixen vídeos de Carlota.

Carlota i la flor de la vida

Es que no me he enterado]

Fragments de la pel·li "El diario de Carlota" (Jose Manuel Carrasco, 2010), basada en l'excel·lent novel·la de Gemma Lienas: "El diari vermell de la Carlota".