Subjectes o objectes?

Seguim amb la publicitat!

No és habitual que els hòmens apareguen en la publicitat com a subjectes passius, -i menys en els anuncis de motos o de cotxes. El més normal, en aquest tipus de publicitat i en general, és que les dones siguen un reclam perquè, suposadament, el propietari del vehicle en qüestió aconseguirà triomfar en el terreny sexual. Tanmateix, quan invertim els rols, i situem els hòmens en les mateixes poses, es destapa el pastís i veiem meridianament clar la utilització masclista del cos femení. 

Veure aquest sexisme és relativament fàcil i podríem dir simplement que es tracta d’uns publicistes un poc masclistes sense pegar-li més voltes. Seria, per tant, un problema individual (d’unes persones poc evolucionades) i ací acabaria la nostra entrada. Però si volem pensar un poquet més, pot ser útil posar-se les ulleres lila que ens proporciona la teoria feminista i veure amb elles si es tracta només d’individus masclistes o més bé d’un sistema, que anomenem Patriarcat, que partint d’un binarisme inqüestionable ens educa per a ser blaus i per a ser roses. 

I breument explicaré quina és l’educació sexual dels xics en aquesta societat. 

Se’ls dóna menys educació sexual que a les xiques, perquè no es poden quedar embarassats. Es pensa que la sexualitat per a ells és una necessitat, que són molt sexuals i que no es poden controlar perquè la testosterona ho fa per ells. Com que es creu que els seus desitjos i necessitats vénen de sèrie, creixen sentint que tenen dret al plaer, i també a pressionar per aconseguir-lo. Com que estan educats per a l’acció, i no per a tindre cura de les altres persones, no solen reconèixer les necessitats alienes ni es posen en el seu lloc; diríem per tant que són poc empàtics, ja que, a més a més, la cura o l’empatia són qualitats considerades femenines i un home no pot ser o comportar-se com una dona. El repertori emocional dels xics es redueix a la ira i a la ràbia. La violència és, així, considerada normal en la masculinitat tradicional. Les conquistes sexuals o la seua manera de comportar-se sexualment són també una mesura de masculinitat, de manera que, a més xiques o a més “rendiment”, més puntuació. Els missatges i els insults, que els recorden que no se n’han d’eixir del guió establert, són constants: No plores! No deixes que et falten al respecte! No tens collons! Gallina! Maricó! Poc home! etc. 

Amb aquesta radiografia de l’educació patriarcal que es dóna als xics, veiem un poc més clar per què, en una enorme quantitat d’anuncis, la imatge que es dóna dels hòmens és aquesta: mascles forts i valents, que porten la iniciativa en el plànol sexual, i que gràcies a la seua masculinitat (reforçada per consumir el producte X) aconsegueixen xiques sexis. És a dir: sigues un mascle i tindràs les dones als peus! L’anàlisi anterior ens fa entendre també per què ens costa acceptar hòmens en posicions o roba femenines, com els de les fotos, quan la realitat és que, si hi haguera realment igualtat, seria normal que els hòmens portaren tacons i roba ajustada. I si ara la majoria no ho fan és perquè l’educació patriarcal és molt potent encara, i és androcèntrica, misògina i homòfoba. I costa molt ser lliure, encara que "un home tradicional" mai ho reconeixerà.