Que et diguen que sí

Texto en castellano

Clementina va tornar a casa dissimulant amb les amigues l’intens dolor que sentia entre les cames. Lluna i Mariela no paraven de preguntar com havia anat amb Gabri, però Tina va poder escapolir-se caminant molt de pressa per a fer més curt el trajecte que separava el pub de sa casa, i dient-los que tenia molta son i que a l’endemà els ho contaria tot amb pèls i senyals.

      Quan arribà a casa, hauria pagat per una dutxa, però no volia per res del món que el soroll de l’aigua despertara els seus pares i que aquestos descobriren que arribava dues hores més tard del que havien acordat. Per això entrà de pressa a l’habitació, passà el pany i, mentre es despullava, es conformà a imaginar que l’aigua li queia pel cos i s’emportava la brutedat que sentia, juntament amb la culpa i la vergonya.

      Abans de posar les bragues al cistell de la roba bruta, les va mirar per comprovar que no tingueren sang, i es tranquil·litzà en veure que només hi havia una miqueta més de fluix que de normal, producte segurament d’haver-se excitat mentre es besaven. La primera vegada tampoc no va sagnar gens ni mica. Li havien contat que seria quasi com una pel·li de vampirs però no va ser així. I tampoc li va fer mal. Per a Andreu també havia sigut la primera vegada i ho havien fet suaument, sense pressa... I suspesa en l’agradable record d’aquella relació, tan distinta a la que acabava de tindre amb Gabri, s'oblidà per un moment de la coentor que sentia. 

      Després de la dutxa imaginada, es va posar el pijama i s’allità. Va tancar el ulls, tot i saber que no podria dormir perquè les imatges de la nit li tornarien una i una altra vegada, i es va abraçar al peluix que li havien regalat les amigues per al seu aniversari, buscant que la suavitat del pelet li curara la coïssor de l’entrecuix i sobretot la de l’ànima, que encara li feia més mal. Per què havia acceptat pujar al cotxe amb ell? Semblava tan dolç pel Whatsapp! Feia mesos que li agradava, i aquella nit va decidir acostar-se-li, animada per Lluna, que sempre era molt més decidida que ella. Sorprenentment, tot va fluir, i del parlar passaren al tocar i al besar, i a Clementina se li va oblidar que estaven en un pub i que mitja classe la veia gaudir dels besos de Gabri i de les gustoses carícies a l’orella que ell li regalava.

      Però al cotxe tot va canviar. A ell li va entrar la pressa i a ella quasi no se li sentia la veu quan li deia: em fas mal, m’estic clavant els teus malucs, vas molt de pressa, no m’agrada, no vull, no... Al primer no, ell li va dir que era una cria i que no havia perdut dues hores menjant-li la boca per a quedar-se així. Al segon no, va afegir que a ella li agradava el tema, perquè tot l'institut sabia que ho havia fet ja amb Andreu, i que no es fera l’estreta. Al tercer no, ell va assegurar que li agradaria molt i que a què hi havia anat, si no. La quarta negativa va ser pronunciada cap a dins, mentre els vidres s'entelaven amb el baf de les seues respiracions: la d’ell, de plaer; i la d’ella, de dolor. I Clementina va deixar-se anar intentant pensar en coses agradables perquè aquella eternitat durara només un instant. I quan ell acabà, es van besar i tot —perquè això era l’únic que li havia agradat—, i es va sentir encara més imbècil.

El 85% per cent de les agressions sexuals són comeses per coneguts o lligues ocasionals amb els quals, en un principi, sí que es volia sexe. En canvi, la imatge que se sol tindre d’una violació —la d’una xica sola a la nit i un desconegut que l’assalta amb violència— passa molt a les pel·lícules i a la literatura criminal, però molt poquet a la vida real. Si això és així, per què les xiques són vistes com a víctimes indefenses? Perquè la societat patriarcal les educa amb el guió de la por, és a dir, perquè senten que tenen moltes possibilitats de ser agredides sexualment i que per això han d’estar alerta, s'han de protegir i posar límits.

En principi, saber posar límits és un aprenentatge no sols útil sinó imprescindible per a desenvolupar-se adequadament; però els límits patriarcals no són precisament saludables sinó tot el contrari perquè, en realitat, més que límits són privació de llibertat, ja que la manera d’evitar els perills és que les xiques no facen determinades coses: beure, eixir de festa, anar soles a la nit o viatjar sense companyia, etc. I, si ho fan, han d’assumir-ne les conseqüències i són considerades les responsables del que passe perquè s’ho han buscat per actuar fora de la norma.

Contràriament, per als xics no hi ha límits i poques vegades se’ls diu per exemple que, ja que ells són els potencials agressors, millor si es queden a casa o tornen més prompte; ni tampoc se’ls diu que no és normal que pressionen per a tindre sexe. Sembla una obvietat, però una cosa és seduir algú i una altra insistir i pressionar. I per això cal saber que la insistència, i no respectar els nos, és violència; que el consentiment donat pot ser revocat; que les persones tenim dret a dir que no en qualsevol moment per molt excitada que estiga la parella; que es pot interrompre una relació sexual encara que es tinguen les bragues abaixades, etc.

Per desgràcia, les lleis no escrites de la societat patriarcal i masclista fan creure que és normal que els xics prenguen la iniciativa i que insistisquen per a tindre sexe i fan creure també que és normal que, arribats a determinat punt, les xiques ja no se senten en el dret a dir que no. Ho veurem més clarament amb un exemple: en cas d'abús, que una xica haja begut es considera un agreujant i la societat la criticarà per no haver-se "protegit", i fins i tot ella mateixa se sentirà més culpable que si no ho haguera fet. En canvi, si un xic ha begut i comet una agressió, això es considerarà un atenuant, i servirà per a justificar la seua actuació. En altres paraules: a elles, se les culpa (per provocar); i a ells, se’ls disculpa (perquè en els hòmens és natural!). A elles se les responsabilitza preguntant-los “I tu, per què havies begut?”; però a ells ningú els pregunta: “Per què beus quan tens sexe? Per què et permets forçar la voluntat d'una altra persona per al teu propi benefici?".

L'agressió comença quan no es respecta el no! I la transformació s'inicia quan es deixa de jutjar amb diferents vares de mesurar els xics i les xiques; quan no es pensa que els xics han de portar la iniciativa en la sexualitat; quan un xic no creu que és menys home perquè una xica li diga que no; quan una xica fa valdre el seu dret al plaer i demana el que li agrada i posa límits al que no li agrada; quan xics i xiques deixen de banda els models (i imposicions) establerts i es donen permís per a gaudir sense autopressionar-se i sense pressionar l'altra persona. Quan un sí és un sí i un no es respecta.

(Versió revisada de l'entrada: Consentiments)

Font d'inspiració: "Yo quería sexo, pero no así" i "No vayas sola, te puede pasar algo" de June Fernández.

Si t'interessa el tema, pots vore també l'entrada de karicies: El carrer no és de les dones o les entrades de l'etiqueta Violència sexual.

Fragment del curt islandés "Que et diguen sí" (2011).