Parla'ns de les últimes 3 pel·lícules
que hages vist.
Quantes dones hi apareixen? I hòmens?
Com són físicament?
Què fan? Com actuen? Què sabem d'ells
i d'elles? Quines il·lusions o aspiracions tenen?
Com es relacionen els hòmens entre
ells? I les dones entre elles? I hòmens i dones?
Qui fa avançar la història?
Mostren les pel·lícules la igualtat
real entre hòmens i dones?
Penseu que els relats audiovisuals ens
influeixen?
10 comentaris:
Bon dia,
Vaig a parlar de una de les últimes pelis que he vist perquè no recorde les altres però tranquils, no seràn molt importants. Una de les últimes va ser «Soc Sam», tractava d'un home amb un retràs mental que deixa prenyada a una indigent perquè ella vol i quan va a parir, no es vol fer càrrec de la xiqueta que té i l'ha de cuidar son pare. La xiqueta s'està fent gran, va a fer set anys i passa una cosa per la qual li volen llevar la custòdia al pare i aquest, intenta per tots els medis recuperar-la, anant a buscar fins a la millor advocada del país. En aquesta pel·lícula, tres dones apareixen com personatges importants: L'advocada, la xiqueta i una dona que era amiga de Sam. De xics, apareixen Sam i els seus amics, que són cuatre. Físicament, els personatges no són de l'altre món (en quant a característiques destacables). Els dos gèneres es relacionen d'una manera normal, sense diferències. La veritat és que qui fa avançar la història es l'advocada perquè Sam no pot fer-ho a soles i ella l'ajuda moltíssim a superar-ho. Al menys, en aquesta pel·lícula, es fa notar la igualtat entre homes i dones.
Es veritat que el cine influeix a la gent i també es veritat que molta cinematografia d'avui es molt masclista però tampoc es pot dir que és un 90% d'aquesta perquè no sé d'on haurà tret la estadística, segurament siga perquè és del 2006 però com es publica en el 2015, he de dir que a dia de hui, aquesta estadística no és tan gran. Deixant a banda açò, sí, n'hi ha molta misogínia al cinema i s'ha de canviar ja, igualtat com a bandera.
Un comiat.
Bon dia,
L'entrada que vaig a comentar és la relacionada amb la presencia masclista en les pel·lícules actuals. Encara que estem al segle XXI, les pel·lícules continuen tenint com a l'home al cap de totes les situacions més imprescindibles per a la trama i no ens mostren la importància que les dones tenen, per a que també es complisquen els objectius finals, i moltes vegades podríem utilitzar la famosa frase que diuen de «Darrere de tot gran home s'amaga una gran dona».
Ara vaig a contestar a les següents preguntes que planteja l'entrada sobre l'ultima que pel·lícula que vaig vore:
L'última pel·lícula que vaig vore és «Perdona si te llamo amor». Els personatges principals són Niki que és una xiqueta de 17 anys estudiant, encara, a l'institut i es va enamorant d'un home de 37 anys anomenat Alessandro i es un importantíssim director de marketing i publicitat. Cadascun estan amb el seu grups de amics i això fa que els principals protagonistes siguen dones (les amigues de ella) i hòmens (els amics de ells). Físicament tant ells com a hòmens són molt atractius i les xiquetes més del mateix. Una part de la pel·lícula que mostra la presència més masclista per a mi es quan Alessandro està en sa casa i arriba el seu millor amic amb dues models russes, les quals havien treballat per a ell, i aixina passar una bona estona. I també una altra situació es quan fan un sopar amb tots els amics i els hòmens que estan casats amb família i tot només vore a les xiquetes es tornen botxos.
En la meua opinió aquesta es la meua pel·lícula favorita i l'he vista moltíssimes vegades però mai m'havia ficat a pensar en el tema masclista que hi havia darrere. Pense que totes les pel·lícules, ja siguen de por, d'amor, de risa... tenen alguna situació en la qual l'home es més important i la dona està en la seua ombra. I per a finalitzar jo crec que ja estan al segle XXI es podria anar canviant aquesta situació masclista.
Bon dia,
Hui m'agradaria comentar aquesta entrada perquè realment em pareix que tracta un tema super interessant com és els rols de les pel·lícules i l'expectativa de certes coses que creen a l'espectador cosa que resulta errònia i hem de criticar-ho i canviar-ho.
El primer exemple que em ve al cap és clarament les pel·lícules com Grease i Tres metres sobre el cel i centraré aquest comentari en analitzar-les i 'criticar-les' per la manera en què es presenta a l'home i a la dòna.
En primer lloc, el tema principal de les dos és l'amor impossible entre els dos personatges principals .El xic és de família més pobra normalment, un 'xulo', que va bambant per ahí sense fer res, ni treballa, ni estudia, parla malament, ha tingut una vida difícil i no es porta bé amb la seua família, aquest es el típic model de xic que presenten aquestes pel·lícules i en canvi, la xica és una persona estudiosa, més fineta, que parla bé, que té les idees clares però que s'enamora del xic 'inadeqüat' i intenta canviar per a agradar-li, tot açò deixant a un costat els estereotips de l'apariència física cosa que ens els dos casos es presenta com si foren perfectes, el xic musculós i atractiu i la xica primeta i bonica.
La qüestió en aquest cas és que no sempre les xiques busquen al seu 'príncep blau' que ara s'ha canviat un poc aquest concepte i es prefereix a un xic més bé 'macarra' que un xic normal amb els sueus estudis i amb bons modals, i les xiquetes tampoc som com ens pinten en les pel·lícules aleshores açò hauria de canviar perquè no tots són iguals ni tots volen el mateix, i cal plantejar-se la pregunta de, i si feren una peli en la que el xic és l'estudiós i la xica la 'xula', com s'ho prendria la gent?, m'agradaria què algú em contestara perquè sincerament no pense que ho veguerem bé perquè ell es convertiria en un 'friki' i ella en una 'qualsevol'. I l'altre tema a tractar és el model d'amor que expliquen les pel·lícules.
Concretament en la de Tres metre sobre el cel el moment en el qual H i Babi van a fer l'amor ho presenten com a un moment perfecte i després en la realitat moltes xiques més que xics normalment segueixen aquests estereotips de aquesta relació afectiva-sexual errònia perquè en la realitat hi ha que tindre una certa confiança amb l'altra persona prèvia a açò i que no tot són mariposes i flors com ho pinten.
En conclusió dir que l'amor és molt bonic si la persona que tens al costat fa també per què siga bonic, i una relació sexual amb amor també és preciosa però la visió que tenen els joves com jo d'açò per culpa d'aquestes coses no és la correcta i fins a que no ho probes no saps el que és i finalitze amb la pregunta de, i si feren una pel·lícula de homosexuals, com es representaria l'acte sexual? Perquè clar si aquests moments en les pel·lícules sols expliquen la penetració, els homosexuals com ho farien?
Espere que us haja fet reflexionar sobre açò i que cambiem tots la manera de veure les coses però tampoc penseu que l'amor és una cosa que no existeix perquè us assegure que sí, però no així exactament.
Un comiat.
Bon dia.
Hui estic per a parlar del text Protagonistes dels Relats on vaig a respondre a les preguntes i donaré la meua pròpia versió sobre aquests fets.
El primer que vaig a dir es que les tres ultimes pel·lícules que he vist son << Non Stop, sin escalas>>, << Sin Identidad>> i <>. En aquestos films com diu la primera pregunta apareixen poques dones; per exemple en la primera ixen com a principals de la peli dos xiques contra cinc o sis xics, a la segona el paper de la dona es molt breu mentres que el de l'home es el protagonista. A la tercera i última pel·lícula la dona ix més que en les demés, però sempre en un secundari davant l'home. En totes les pel·lícules famoses sempre te que vore una actriu que estiga físicament bé, sinó es molt estrany que en algun llargmetratge aparega alguna dona que físicament no este bé; vull dir també que segurament alguna actriu que no estiga molt bé pot ser i molt probablement millor actriu que una altra que estiga bé.
En resposta a altra pregunta dir que en estes cintes les dones sempre fan un paper secundari i sempre el fan, per al meu entendre de cine, bé. Explicar també que durant la peli es sap molt més de ells que de elles. A la pregunta de la relació entre hòmens i dones, dir que sempre es amorosa o amistosa. Y dir que en aquestes pel·lícules sempre les porta endavant l'home.
Per a acabar dir que en aquestes llargmetratges no es mostra una igualtat entre homes i dones per què sempre es l'actor on porta les rendes de la cinta i la dona es queda en un segon pla. Això tindríem ja que anar terminant-lo perquè en els dies que vivim no pot passar aquesta indiferència al cine.
Un comiat.
Bon dia,
He escollit aquesta entrada perquè em semblava interessant comentar-la i perquè pense que dóna per a parlar de moltes coses: sexualitat, prototips de comportaments, models d’amor i la representació de tots aquests al món del cinema, entre altres temes. A més, m’agradaria comentar i recolzar les idees que han donat els meus companys prèviament mitjançant dos exemples.
El primer exemple o pel·lícula del qual parlaré és la famosa saga de vampirs, Crepuscle. Desteste els personatges i l’historia en sí ara que ja sóc més conscient del significat que aquestes pel·lícules ens intenten vendre. D’una banda em penedisc d’haver-la vist però d’una altra me’n alegre d’haver-ho fet per poder criticar-la a dia de hui.
Parlem-ne d’ella. Bella, una xica jove, fràgil, dependent, indefensa que vol llevar-se la vida als díhuit anys quan el seu xic la deixa. Aquesta és la imatge que volem donar de les dones? Éssers indefensos que no sabem existir sense un home al nostre costat? Sembla que si la teua parella et deixa ja no té sentit seguir vivint, l’univers s’ha acabat.
Malauradament encara hi ha gent que pensa que açò és amor i estar enamorada i què s’ha de ser capaç de qualsevol cosa per amor. Jo a açò ho criden ser una babau sense remei. Podries començar a donar-te més valor a tu mateixa i viure per tu i per a tu. Estima’t un poc més.
Estic totalment en contra del paper de submissió que se’ns inculca e imposa, del paper de controlador dominant que els pertany a ells, del model d’amor de gelosia i possessió. Açò és el que volem inculcar a les noves generacions? Tu, eres dona, sigues esclava mentre que tu, eres home, explota-la i mana sobre ella que eres superior.
Sembla que al cinema no som directores (com molt bé ens ha mostrat el vídeo) i que l’únic paper que podem exercir al món cinematogràfic és el de dona malvada, la dona que compleix la seua funció social com a mare o mestressa de casa, la dona com objecte de desig o fetitxe o com la dona que busca al seu príncep blau.
El segon exemple de què vaig a parlar és la pel·lícula “Underworld”. En aquesta la protagonista és una dona prou lluitadora al conflicte bèl·lic secret entre els vampirs, descrits com els aristòcrates assedegats de sang, i els licantrops. Em va agradar moltíssim perquè en ella no ens veiem rellevades en un segon pla encara que físicament estem encara molt estereotipades.
Investigant un poc més sobre aquesta pel·lícula he trobat comentaris a les xarxes que no m’han agradat gens:
“Selena , una Kate Beckinsale como siempre, o sea, sosa y sin ganas, por muy bien que le siente el cuero(...).”
“Por si todo lo anteriormente descrito te sabe a poco, pues tenemos otro aliciente más para visionar el fime: Kate Beckinsale.”
Eh! Que no som cap objecte! Som molt més que un cos amb cuir i unes corbes estereotipades! Ja en tenim prou tothom. Encara queda molt, moltíssim, per a aconseguir la igualtat en què a direcció de pel·lícules es refereix. Ja és hora de reivindicar el paper de la dona en llocs de direcció de cine! És innegable que hi ha grans, enormes pel·lícules dirigides per homes, però les dones necessitem reconeixement en este àmbit. Totalment d’acord amb el meu company Jaume Marston i Andrea Kent: “canviem tots la manera de veure les coses”,” igualtat com a bandera”.
Molts efectes especials però molt poc avanç en aquesta societat. Ja va sent hora de canviar les coses i, en aquesta pel·lícula anomenada canvi per la desigualtat dirigida per tots nosaltres hem d’equilibrar els protagonistes i les situacions. Jo estic disposada, i tu?
Vera Cambrils ha dit…
Bon dia,
Per a començar vaig a parlar de l'última pel·lícula que vaig ver, s'anomenava “Sin Rastro” aquesta pel·lícula ens conta la història de Jill una xica jove que, fa un temps, va podré escapar d'un assassí que la va segrestar, al cap d'un temps en tornar a casa del seu treball es troba que la seua germana no estroba a casa, i pensa que ha pogut ser el mateix assassí, pel que acudeix a la policia però aquesta no li fa cas i ella decideix començar la seua investigació pel seu propi compte.
En aquest cas la xica és una persona valenta, amb ganes d'encontrar a la seua germana, capaç de fer el que siga per salvar-la.
Però també podem observar que a les pel·lícules d'amor moltes de les vegades el xic és de família més pobra, té problemes… sí, el xic de molt bon ver físicament, musculós, atractiu… mentre que a la xica es de bona família, que s'enamora del xic impossible, d'una aparencia bonica, prima…
Sembla que tenim una visió de l´amor en el que sempre el home té un paper de dominant sobre la dona, mentres que per a la dona moltes dels papers que hi han es el de la dona o madrastra malvada, com a mestressa de casa…
Si, pot ser que Pilar Aguilar tinga raó en què en la majoria de les pel·lícules hi haja masclisme, perquè és veritat, i no el pose en dubte, que a l'any 2006 en 90% fora ací, però també ara a l'any 2015 les coses han començat a canviar, podem veure a més xiques rescatant al xic, o sent la xica valenta que no aquesta refugiada esperant ser rescatada pel xic.
Uns dels exemples que jo pense que podria ser bo, és la pel·lícula “Els Jocs de la Fam” si, ja el sé, és una pel·lícula fictícia, però Katniss (la protagonista d'aquesta història) es presenta voluntària per a podré salvar a la seua germana, vol salvar al xic de l’enemics…
També es veritat que hui en dia no hi ha moltes dones que siguin directores, per que? és que no fan bones pel·lícules? Doncs jo tinc ganes de veure a mes dones que siguin directores, mes dones que salvin al home…
Un comiat.
Protagonistes dels relats.
Aquesta entrada tracta sobre el cine actual i la importància de la dona en aquest. He triat aquesta entrada perquè m'agrada molt quasi tot el que tinga que vore amb el sèptim art. És veritat que hi ha un cert masclisme camuflat en la indústria cinematogràfica de molts països i segurament durant algun temps més seguisca estant perquè al cap i a la fi, açò és el que dóna diners.
El que diuen és cert i també pense que caldria canviar-ho però de forma gradual per a que la gent s'acostume i no s'enfade pel brusc canvi que suposaria en la cultura cinematogràfica. Cal recordar que allò important en el cinema sempre seran els diners i a un productor li agrada més una història masclista que atraga a la gent que una història normal, sense masclisme i sexisme que no done ni un cèntim.
En conclusió, l'entrada diu la veritat però seria difícil canviar el panorama actual.
Hola bon dia,
Hui vaig a comentar aquesta entrada que em pareix interessant ja que jo soc cinèfil i el cine es una de les arts que més estime. Ara vaig a procedir a respondre les preguntes plantejades a l'entrada.
En primer lloc, les tres últimes pel·lícules que he vist son «Infiltrats», «Primer» i «Mulholland Drive».
A la primera nomenada apareixen varies dones, però vertaderament importants a soles dos, una xica rossa, primeta, simpàtica, extravertida i fràgil; l'altra es morena i freda, sense cap sentiment de culpabilitat en cap situació. La xica rossa es psicòloga al Departament de Policia de Boston, i el seu treball es ajudar a superar els traumes al membres del cos; l'altra es la dona d'un cap de la màfia.
Els hòmens que apareixen son molts, però amb vertadera importància son tres: El cap de la màfia, Un dels caps de la Policia i un home conflictiu que vol entrar al cos de la Policia.
Les dones no es relacionen entre elles ja que no es coneixen, els hòmens si es relacionen entre ells perquè es coneixen.
La historia avança gràcies a tots, ja que sense la psicòloga no hi hauria historia; els protagonistes son: el policia, el mafiós, el 'delincuent' i la psicòloga.
A la segona no apareixen dones 'importants', els protagonistes son dos xics que son ingeniers i científics.
A la tercera, no apareixen hòmens importants, les protagonistes son dos dones; una rossa i altra morena. La rossa es una actriu que vol participar en un càsting per a una pel·lícula, i la morena es una cantant que pateix un accident de cotxe. Després de conèixer-se s'agraden i es fan parella.
Clarament, el 70% de les pel·lícules tenen un to masclista, però jo continue pensant que es culpa de la societat, ja que si es promogueren les pel·lícules a las que els personatges son més igualitaris açò no ocorreria. Per desgràcia la gent no vol veure obres magnífiques com «Mulholland Drive» o altres pel·lícules similars. Sent sincer es difícil trobar-ne d'aquest tipus la veritat, però ja que hi han poquetes haurien de ser més conegudes i que tot el mon les puga veure.
En conclusió, estic d'acord amb l'entrada, i jo per la meua part sempre recomane pel·lícules d'aquest tipus ja que apart de ser igualitàries o tot el que vulgues son grans pel·lícules de les anomenades «de culte» i es un gènere que no sol atraure molt als espectadors (i menys a la joventut), però de totes maneres jo continuaré donant a aquestes pel·lícules una gran nota.
Un comiat.
Bona vesprada,
Les dues pel·lícules més properes que he vist, han sigut protagonitzades per dones, però una com a dona dolenta i pederasta i l’altra com desesperada sexualment.
Hi apareixen en la primera 2 dones importants i un home; i en la segona, 1 dona important i 2 homes. La primera: La professora era una dona “de cap a peus”, amb un color de monyo totalment roig, amb uns pits molt exagerats. Uns ulls blaus i unes cames perfectes. Sempre portava alguna samarreta amb la qual, els seus pits pogueren estar a la vista i falda. El monyo sempre recollit i portava gafes.
L’alumna: No tenia cap atracció sexual (comparat amb la professora, és clar). Amb el monyo ros. Portava sempre samarretes molt amples, pantalons amples i el monyo sense agafar amb cap agulla de ganxo. El seu pare estava en l’atur i la mare treballava en tots aquells treballs que podia.
Home: Era el més popular, alt, atractiu, castany, jugava a tots els deports i era el “líder de l’equip”. Portava samarretes ajustades i pantalons de la mateixa manera. Sempre anava ben vestit. De pares adinerats.
En la segona pel·lícula: La dona era una escriptora que no encontrava inspiració fins que no veu l'home, el seu veí. L'home era molt atractiu. Tenia més anys que ella.
La manera d’actuar en la primera pel·lícula és fàcil, la professora li dóna bona nota a la núvia del xic popular, i a ell li baixa la nota, i juga amb les classes particulars. Quan queden per primera volta, ell li diu que té una parella estable. L'endemà, la professora suspén a la xiqueta i a ell li aprova i amb bona nota. La conclusió és, la xiqueta i elles troben en una festa, ell intenta tindre una relació sexual amb ella i quan escolta, “no”, toca a la professora i queden a sa casa. Mantenen relacions sexuals i l’alumna els veu. La professora l’amenaça de contar-lo i suspendrà l’avaluació. El seu noi, no pot veure’l a partir i decideix deixar l’aventura amb la professora, i la professora decideix matar-lo. Aquesta li tira les culpes a la seua parella. I no dic el final.
La segona, simplement és com l’escriptora troba la inspiració en el cos de l’home. I es converteix en un best-seller.
No vaig a contestar més preguntes, perquè vaig a criticar tot allò que em pareix incorrecte. Abans quan les dones no volien relacions sexuals en l’època del franquisme, calia fer-les perquè la llei ho deia així. Però, ara? Ara no hi ha cap llei que t’obligue a mantenir relacions sexuals amb la teua parella, però n’hi ha alguna cosa pitjor i és la insistència a fer allò que no vols. És necessària tanta pressió? A la majoria de xics de hui en dia els fa mal un “no” però és que a nosaltres també ens fa mal, fer coses “per vosaltres”.
Després, n’hi ha professions que les disfresses solen ser quan més major és la dona, menys tela porta. Quan som xicotetes les vestimentes de princeses arribaven fins als peus i ara si arriba a tapar-te’n el cul, dona gràcies. Amb això faig relació en la cinematografia, una professora sexy i atractiva.
Ara, faré referencia al vídeo, quan Pilar Aguilar diu que estem encara a l’era del patriarcat i el “machisme”. Està clar que sí. Per què la professora no pot seduir a l’alumna o l’alumna a la professora? Quedaria malament, no? Doncs no té per què ser així.
A continuació, sempre és el mateix tema i a la millor sóc a l’única que em cansa repetir-ho, però, no som objectes sexuals, ni estem per tindre relacions sexuals. No sempre hem de ser atractives, ni tindre un bon cos, el nostre currículum no és la talla del nostre pit. Està clar que podem sentir-nos atretes per xics, però també per xiques (critica a la segona pel·lícula). No tot és un cos, ja que un físic no et donarà menjar (a no ser que tingues una professió que si) però en principi no; el físic és ara, al cap de 60 anys tots estarem poc atractius.
Per finalitzar, sé, els relats audiovisuals ens influeixen, inclús les pel·lícules que pensem que són per a xiquets tenen missatges subliminars. Segons pareix, a Disney li han arribat critiques i ha millorat, ja que per exemple Brave és la protagonista i no vol eixir amb prínceps.
En conclusió, la societat ha canviat, els temps dirà si per a bé o per a pitjor i Karicies ens obrirà, una altra vegada més, els ulls.
Un comiat.
Publica un comentari a l'entrada