Què creus que defineix hui en dia la masculinitat i la feminitat?
Enfermedades y trastornos en la vida conyugal. Adrian Vander (1961)
6 comentaris:
Andrea Zetkin
ha dit...
¿Que és el més bonic en homes virils? Alguna cosa femenina. ¿Que és el més bonic en dones femenines? Alguna cosa masculina. Susan Sontag.
Tots en ple segle XXI deuríem pensar en que cadascú està caracteritzat per alguna cosa, normalment per els genitals, si tens penis ets xic, i si tens vulva ets xica, però realment pots sentir-te’n totalment dona o home? 100% femení o masculí, femenina o masculina? Doncs seguiu llegint.
Primerament dir que comença per com TÚ et sentes o com la societat i els teus pares te donen una educació o una altra. Desprès d’això, pots dir “que ets”, ja que sempre busquem etiquetes per a identificar-nos (jo pensava que assoles amb el D.N.I era prou). Però no sent prou he de dir que ningú ha de ser 100% masculí o femenina. Això s’anomena patriarcat.
Seguidament vull fer una reflexió, un xic mai plora, aleshores les dones els critiquem per ser uns insensibles, aleshores són homes 100%. I al mateix igual, si una dona plora és molt sensible i és una xica femenina 100%. Això és el que volem? Com deia Aristòtil, la virtut és troba en el terme mitj. La diversitat és allò que ens enriqueix, és allò que fa que hi haja cultura.
A continuació, per què hi ha que ser dones femenines? No podem ser dones masculines? Que hi ha de dolent? No tenim dret a jugar a futbol? A ficar-nos pantalons? A tindre oficis d’homes? I al reves igual, que els homes no poden plorar? No poden fer oficis de dona? No poden portar el monyo curt? O portar roba més ajustada?
Per concloure vull dir que la societat és basa en dos coses, en les etiquetes (això és d’home, allò és de dona) i en dos colors blau o rosa, i a qui l’agrade el roig, el verd, el groc o qualsevol altre color, com no segueix el model que està establert, ha de ser criticat.
Després de llegir l’entrada m’he quedat de pedra, com és possible que açò existira en l’any 1961 pogueren introduir com una malaltia tindre aspectes masculins en un cos femení o aspectes femenins en un cos masculí? De veritat que no puc entendre-ho...
Avui en dia moltes o per no dir quasi totes no solem actuar de la manera que abans es demanava, és a dir, no creuem les cames si no volem, ens vestim com volem i si hi ha algun dia que no ens abellix anar arreglades pues no ho fem, parlem també vulgarment i no totes som iguals respecte a la nostra forma del cos perquè algunes tenim molt de pit i altres no ho tenim els costats menuts o grans. Cadascuna és com és però no seguim ara en el segle XXI un model de xica,perquè si tu no vols ser com demana la societat doncs no ho sigues que per això eres lliure!
Respecte als xics estic segura que ara hi ha el doble de hòmens que actuen com volen ara que fa 50 anys, perquè i si no íxies com la societat volia que fores? Per a ells seria com una desgracia, ja que estaven oprimits i obligats a ser així, ja que si no ho eres tindries un “malaltia” o un "transtorn".
Sort que tot açò s’ha pogut eradicar i no arribar fins a extrems tan grans, encara que no en tots els països del món el fet de anar com tu vulgues i ser com tu eres no és tractat com alguna cosa molt normal, i això cal intentar canvia-ho rapidament.
He vist aquesta entrada i m'ha cridat molt l'atenció ja que jo soc una persona que pensa que no totes les persones tenim que ser iguals, tindre els mateixos gustos, els mateixos rasgos o els mateixos pensaments…No hem pareix normal que la gent abans pensara d'aquesta manera, es a dir, se que abans l'ideal de una dona era que devíem ser molt perfectes, ser molt eficients i ser molt correctes amb la nostra forma de parlar, de caminar, de fer les coses, etc. Però el que no puc entendre es que si no ets ''cent per cent femenina'' es considere que tens un trastorn o una malaltia, per què totes les persones estem plenes de defectes sigam homes o dones.
Així com hi han xiques amb menys pits o amb l'esquena mes amplia o amb una veu més greu, hi han homes que son prims, tenen la veu mes aguda o tenen unes actituds que en la societat de hui en día es consideren ''actituds femenines'' . Jo personalment pense que no tenim que intentar ser cent per cent femenines o masculins… Cadascun es com es i això no es deuria voler canviar, en canvi, el que deuria de canviar es el pensament que tenim tots sobre els estereotips de home i dona, i afortunadament no totes les persones tenim que ser iguals o perfectes.
Som tots 100% masculins o femenins? Es pot tenir una mica de masculinitat o feminitat, sense que se li cride gai o marimatxo? Pot ser un home masculí i agradar-li ballar ballet? O una dona ser femenina i agradar-li els cotxes?
Sí, xics i xiques, estem definits (físicament) pels genitals. Però açò realment ens defineix? Podem dir que la nostra personalitat es basa en açò?
Però si, hi ha factors que fan que la nostra personalitat siga una o una altra, com que? Per exemple, la teua educació, si et porten a un col·legi o un altre, si vius en una família acomodada o no.
Tots tenim un concepte de l'home i la dona: les dones són més empàtiques, més socials, més sentimentals i que, en canvi, els homes són més agressius i sexuals, tenen millors capacitats per a les matemàtiques i la geometria, i són menys emotius. Les dones són de Venus i els homes, de Mart, solen repetir els tòpics.
Però hem de ser les dones un 100% femenines? Que passa si ens agrada el que és dels “homes”? Llavors si som 100% femenines hauríem de tenir el pèl llarg? Dedicar-nos a les tasques de la llar? Portar faldilles o vestits? Ser submises als capritxos dels homes? Tenir un desig de maternitat? És açò en els quals ens hem de convertir les dones?
Clar aquesta, que si a un home ho veus plorar ja no és 100% masculí, ja li veus aqueix alguna cosa “femení” perquè els homes “de debò” no ploren. És menys masculí un home que li agrade cuinar? Perquè com açò és tasca de les dones aquesta mal vist veure-ho a un home. Llavors si veiem els punts per a ser un 100% masculí els escocesos que porten faldilla, se'ls considera menys masculins?
Atreveix-te a ser el teu mateix/a. No faces cas al que diuen. Ens vestim com volem, ens comportem com volem, a qui li importa ser un 100% masculí o femení? Perquè ¡Oye!, també és bonic veure a un home que li agrade cuinar, ballar ballet, etc., o a una dona que li agrade portar pantalons, que li agrade el futbol o els cotxes, etc. Deixem de ser una societat patriarcal.
El llibre “malalties i trastorns de la vida conjugal” va ser escrit per Adrian Vander en 1961. Sincerament el títol en si ja és una joia, però l'interior és encara millor (espere que es note el sarcasme).
En una de les pàgines del meravellós llibre ens expliquen els caràcters de la dona femenina, perquè en el cas que sent dona i no els tingues sàpies la causa del teu trastorn. Segons el llibre una dona femenina és aquella que té la veu aguda, els ossos i músculs poc marcats, muscles estrets, formes arredonides i malucs amples.
Per descomptat ha de tenir afició per les tasques de la llar, ser obedient, sentimental, encantada i de caminar suau i graciós. La dona femenina no ha de tenir moltes ambicions, però si desitjos de maternitat. A més les dones que són femenines tenen el cabell llarg, el nas xicotet i no tenen ni pèls, ni front ample, ni nou visible.
Una vegada et donen el model a seguir t'expliquen els símptomes/aptituds perquè sàpies si tens un trastorn com a dona per les teues actituds masculines. Els pits xicotets, els muscles amples i els malucs estrets són clars caràcters masculins que es barregen amb els femenins. La veu una mica greu, el front ample, les celles gruixudes i portar els cabells curts tampoc és considerat femení. A més la dona masculina demostra poc interés pel quefer domèstic, té tendència a manar i a dirigir i un erotisme exagerat (imatge de la pàgina que no comprenc la veritat). Per descomptat si té idees pròpies o pèl corporal la dona està condemnada.
Després de donar-te totes les característiques que té una dona femenina, perquè en el cas que sigues masculina t'adones del teu trastorn i ho corregisques; el llibre no es queda ací, perquè els homes que no són prou virils tampoc se salven.
Les característiques de feminitat que amb més freqüència podem trobar en els homes poc virils són: línia del cabell baixa, poc pèl en la cara, nou no tan marcada, pell blanca, poc múscul, veu no tan greu, grassa, muscles estrets, vanitat, caminar suau (perquè si eres home, has d'anar marcant territori i amb caminar segur), timidesa, afició als treballs de casa i pits engruixats.
Resumint, aquest llibre recopila tots els comportaments inadequats perquè els homes afeminats i dones masculines guarisquen tots els seus trastorns i tinguen unes vides més felices. Jo cremaria aquest llibre. L'única cosa bona que té és que t'adones de l'estúpid que és i de com hem canviat per a bé. Avui dia ningú és 100% femení ni 100% masculí, i així és molt més bonic i normal.
6 comentaris:
¿Que és el més bonic en homes virils? Alguna cosa femenina. ¿Que és el més bonic en dones femenines? Alguna cosa masculina. Susan Sontag.
Tots en ple segle XXI deuríem pensar en que cadascú està caracteritzat per alguna cosa, normalment per els genitals, si tens penis ets xic, i si tens vulva ets xica, però realment pots sentir-te’n totalment dona o home? 100% femení o masculí, femenina o masculina? Doncs seguiu llegint.
Primerament dir que comença per com TÚ et sentes o com la societat i els teus pares te donen una educació o una altra. Desprès d’això, pots dir “que ets”, ja que sempre busquem etiquetes per a identificar-nos (jo pensava que assoles amb el D.N.I era prou). Però no sent prou he de dir que ningú ha de ser 100% masculí o femenina. Això s’anomena patriarcat.
Seguidament vull fer una reflexió, un xic mai plora, aleshores les dones els critiquem per ser uns insensibles, aleshores són homes 100%. I al mateix igual, si una dona plora és molt sensible i és una xica femenina 100%. Això és el que volem? Com deia Aristòtil, la virtut és troba en el terme mitj. La diversitat és allò que ens enriqueix, és allò que fa que hi haja cultura.
A continuació, per què hi ha que ser dones femenines? No podem ser dones masculines? Que hi ha de dolent? No tenim dret a jugar a futbol? A ficar-nos pantalons? A tindre oficis d’homes? I al reves igual, que els homes no poden plorar? No poden fer oficis de dona? No poden portar el monyo curt? O portar roba més ajustada?
Per concloure vull dir que la societat és basa en dos coses, en les etiquetes (això és d’home, allò és de dona) i en dos colors blau o rosa, i a qui l’agrade el roig, el verd, el groc o qualsevol altre color, com no segueix el model que està establert, ha de ser criticat.
Això pareix una sentencia, un comiat.
Bon dia,
Després de llegir l’entrada m’he quedat de pedra, com és possible que açò existira en l’any 1961 pogueren introduir com una malaltia tindre aspectes masculins en un cos femení o aspectes femenins en un cos masculí? De veritat que no puc entendre-ho...
Avui en dia moltes o per no dir quasi totes no solem actuar de la manera que abans es demanava, és a dir, no creuem les cames si no volem, ens vestim com volem i si hi ha algun dia que no ens abellix anar arreglades pues no ho fem, parlem també vulgarment i no totes som iguals respecte a la nostra forma del cos perquè algunes tenim molt de pit i altres no ho tenim els costats menuts o grans. Cadascuna és com és però no seguim ara en el segle XXI un model de xica,perquè si tu no vols ser com demana la societat doncs no ho sigues que per això eres lliure!
Respecte als xics estic segura que ara hi ha el doble de hòmens que actuen com volen ara que fa 50 anys, perquè i si no íxies com la societat volia que fores? Per a ells seria com una desgracia, ja que estaven oprimits i obligats a ser així, ja que si no ho eres tindries un “malaltia” o un "transtorn".
Sort que tot açò s’ha pogut eradicar i no arribar fins a extrems tan grans, encara que no en tots els països del món el fet de anar com tu vulgues i ser com tu eres no és tractat com alguna cosa molt normal, i això cal intentar canvia-ho rapidament.
Un comiat.
Bona vesprada,
He vist aquesta entrada i m'ha cridat molt l'atenció ja que jo soc una persona que pensa que no totes les persones tenim que ser iguals, tindre els mateixos gustos, els mateixos rasgos o els mateixos pensaments…No hem pareix normal que la gent abans pensara d'aquesta manera, es a dir, se que abans l'ideal de una dona era que devíem ser molt perfectes, ser molt eficients i ser molt correctes amb la nostra forma de parlar, de caminar, de fer les coses, etc. Però el que no puc entendre es que si no ets ''cent per cent femenina'' es considere que tens un trastorn o una malaltia, per què totes les persones estem plenes de defectes sigam homes o dones.
Així com hi han xiques amb menys pits o amb l'esquena mes amplia o amb una veu més greu, hi han homes que son prims, tenen la veu mes aguda o tenen unes actituds que en la societat de hui en día es consideren ''actituds femenines'' . Jo personalment pense que no tenim que intentar ser cent per cent femenines o masculins… Cadascun es com es i això no es deuria voler canviar, en canvi, el que deuria de canviar es el pensament que tenim tots sobre els estereotips de home i dona, i afortunadament no totes les persones tenim que ser iguals o perfectes.
Bon dia.
Som tots 100% masculins o femenins?
Es pot tenir una mica de masculinitat o feminitat, sense que se li cride gai o marimatxo? Pot ser un home masculí i agradar-li ballar ballet? O una dona ser femenina i agradar-li els cotxes?
Sí, xics i xiques, estem definits (físicament) pels genitals. Però açò realment ens defineix? Podem dir que la nostra personalitat es basa en açò?
Però si, hi ha factors que fan que la nostra personalitat siga una o una altra, com que? Per exemple, la teua educació, si et porten a un col·legi o un altre, si vius en una família acomodada o no.
Tots tenim un concepte de l'home i la dona: les dones són més empàtiques, més socials, més sentimentals i que, en canvi, els homes són més agressius i sexuals, tenen millors capacitats per a les matemàtiques i la geometria, i són menys emotius. Les dones són de Venus i els homes, de Mart, solen repetir els tòpics.
Però hem de ser les dones un 100% femenines? Que passa si ens agrada el que és dels “homes”? Llavors si som 100% femenines hauríem de tenir el pèl llarg? Dedicar-nos a les tasques de la llar? Portar faldilles o vestits? Ser submises als capritxos dels homes? Tenir un desig de maternitat? És açò en els quals ens hem de convertir les dones?
Clar aquesta, que si a un home ho veus plorar ja no és 100% masculí, ja li veus aqueix alguna cosa “femení” perquè els homes “de debò” no ploren. És menys masculí un home que li agrade cuinar? Perquè com açò és tasca de les dones aquesta mal vist veure-ho a un home.
Llavors si veiem els punts per a ser un 100% masculí els escocesos que porten faldilla, se'ls considera menys masculins?
Atreveix-te a ser el teu mateix/a. No faces cas al que diuen. Ens vestim com volem, ens comportem com volem, a qui li importa ser un 100% masculí o femení? Perquè ¡Oye!, també és bonic veure a un home que li agrade cuinar, ballar ballet, etc., o a una dona que li agrade portar pantalons, que li agrade el futbol o els cotxes, etc. Deixem de ser una societat patriarcal.
Atreveix-te a ser el teu mateix/a.
El llibre “malalties i trastorns de la vida conjugal” va ser escrit per Adrian Vander en 1961. Sincerament el títol en si ja és una joia, però l'interior és encara millor (espere que es note el sarcasme).
En una de les pàgines del meravellós llibre ens expliquen els caràcters de la dona femenina, perquè en el cas que sent dona i no els tingues sàpies la causa del teu trastorn. Segons el llibre una dona femenina és aquella que té la veu aguda, els ossos i músculs poc marcats, muscles estrets, formes arredonides i malucs amples.
Per descomptat ha de tenir afició per les tasques de la llar, ser obedient, sentimental, encantada i de caminar suau i graciós. La dona femenina no ha de tenir moltes ambicions, però si desitjos de maternitat. A més les dones que són femenines tenen el cabell llarg, el nas xicotet i no tenen ni pèls, ni front ample, ni nou visible.
Una vegada et donen el model a seguir t'expliquen els símptomes/aptituds perquè sàpies si tens un trastorn com a dona per les teues actituds masculines. Els pits xicotets, els muscles amples i els malucs estrets són clars caràcters masculins que es barregen amb els femenins. La veu una mica greu, el front ample, les celles gruixudes i portar els cabells curts tampoc és considerat femení. A més la dona masculina demostra poc interés pel quefer domèstic, té tendència a manar i a dirigir i un erotisme exagerat (imatge de la pàgina que no comprenc la veritat). Per descomptat si té idees pròpies o pèl corporal la dona està condemnada.
Després de donar-te totes les característiques que té una dona femenina, perquè en el cas que sigues masculina t'adones del teu trastorn i ho corregisques; el llibre no es queda ací, perquè els homes que no són prou virils tampoc se salven.
Les característiques de feminitat que amb més freqüència podem trobar en els homes poc virils són: línia del cabell baixa, poc pèl en la cara, nou no tan marcada, pell blanca, poc múscul, veu no tan greu, grassa, muscles estrets, vanitat, caminar suau (perquè si eres home, has d'anar marcant territori i amb caminar segur), timidesa, afició als treballs de casa i pits engruixats.
Resumint, aquest llibre recopila tots els comportaments inadequats perquè els homes afeminats i dones masculines guarisquen tots els seus trastorns i tinguen unes vides més felices. Jo cremaria aquest llibre. L'única cosa bona que té és que t'adones de l'estúpid que és i de com hem canviat per a bé. Avui dia ningú és 100% femení ni 100% masculí, i així és molt més bonic i normal.
Publica un comentari a l'entrada