Maternitats i conciliacions

(En castellano)

Anna Mozzoni

Uns quants dies enrere, vaig llegir una notícia que contava la valenta decisió d'un diputat japonés d'agafar el permís de paternitat —tan sols un 2,3% d'homes al seu país ho ja—, i no em vaig poder resistir de comentar-la perquè em pareix frustrant que en l'actualitat aquestes coses encara passen. I per als qui pensàveu que açò era del segle passat, he de dir-vos que, malauradament, no és així. Per tal de fer-ho, comentaré algunes frases que m’han semblat rellevants d’aquesta notícia i parlaré també d’una altra notícia relacionada en l'àmbit nacional que està tenint molta polèmica. 

En primer lloc, vull donar-li l'enhorabona a aquest diputat japonés pel fet d’atrevir-se i fer aquest pas tan important per a la societat. Com diria Neil Armstrong, “és un xicotet pas per a l’home però un gran salt per a la humanitat”. És un referent polític i, si amb aquest acte tots els homes s’animen, podrem fer de quelcom que ens sembla inusual i extraordinari una realitat ordinària i normalitzada. 

Tant homes com dones, tots dos han de tindre cura dels menuts. Si tenim la imatge que el pare treballa i la mare s’encarrega de la criança dels fills, no estem contribuint a canviar l’estereotip. És per això que done suport a la idea de construir un món amb persones que tinguen el concepte d’igualtat tatuat i, per tant, hem de fer-ho des de la base. 

Al món encara està molt normalitzat que els homes s’encarreguen de treballar i que, quan deixen de fer-ho, s'entenga que no estan prou compromesos amb la seua feina. Darrere de totes aquestes fal·làcies encara hi ha molt de patriarcat, senyores i senyors, i açò hem d’eradicar-ho. El problema no és que jo veja sexisme pertot arreu, sinó que tu no el veges, i això és el que els passa als polítics més veterans del partit de Miyazaki i als polítics en general. 

Diuen que pitjor que un exèrcit invasor és una ment colonitzada. Hem de deixar de ser esclaus del sexisme, del masclisme, de la publicitat, dels mitjans de comunicació, de moltes coses. No podem permetre que ens derroten. Per això, tan sols ens cal una ment oberta, una ment oberta per tal de deixar de preguntar-nos per què els homes han de contractar una cangur quan ells també poden fer-ho bé per ells mateixos; deixar de preguntar-nos també per què les dones hem de limitar-nos a complir certs rols quan podem fer el que ens proposem. Hem de trencar barreres per tal de fer d'aquest, el nostre món, un món millor. 

La decisió de ser mare no és fàcil per a la dona treballadora. La discriminació en l’àmbit laboral és una realitat latent a la qual s’enfronten moltes dones hui en dia. Les empreses tenen objeccions per contractar dones en edat de ser mares pels costos que hauran d’assumir en baixes i permisos durant l’embaràs i quan nasca el bebé, a més d’una vida laboral marcada pels “inconvenients” de la maternitat. 

Amb aquest panorama, no és d’estranyar que les dones treballadores retarden cada vegada més el moment de ser mares. Carolina Bescansa (diputada de Podemos) va dur el seu fill al parlament i, en conseqüència, ha sigut criticada pel que ha fet i ha rebut comentaris com aquest: “Organitza't com ho fem totes”. 

El que ha fet Bescansa és un acte reivindicatiu, i no hem d’oblidar que no és la primera dona que acudeix al Parlament amb el seu bebé. En aquests casos, hem d’oblidar les ideologies que tenim i lluitar per una mateixa causa. A aquelles que han pensat comentaris com el que he reproduït abans, només volia dir-los que no es deixen contaminar pel patriarcat i que no hem de criticar-nos entre nosaltres sinó fer-nos costat entre totes. 

Per finalitzar, m’agradaria concloure amb una cita de Noam Chomsky molt positiva, per tal de donar suport a tots aquests actes tan “revolucionaris”, per als qui busquen i construeixen un món millor i per a aquells que no creuen en un possible canvi: “Si assumeixes que no hi ha esperança, garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que ha un instint cap a la llibertat, que hi ha una oportunitat per canviar les coses, aleshores hi ha una opció perquè pugues contribuir a fer un món millor. Eixa és l'alternativa.” 

Fes de la teua alternativa un món millor.

Jaume Marston

El  passat dimecres dia tretze de gener, va tindre lloc la primera sessió del Congrés dels Diputats després de les eleccions. Una diputada de Podemos (Carolina Bescansa) va anar-hi amb el seu nadó als braços, va seure al seu lloc, va fer el seu treball i, després del seu horari laboral, se’n va anar cap a sa casa. Fins aquí tot correcte, o no? 

Malgrat que hi ha persones que veuen açò com una cosa natural i normal, que és com s’hauria de veure, existeixen moltes altres que, al contrari, veuen açò d’una forma bàrbara, i pensen que no és normal que una diputada porte el seu nadó al Congrés, o creuen que solament ho fa per cridar l’atenció i guanyar votants. Aquest és el tema del qual vull parlar avui: sobre l'exaltació d’un fet irrellevant que hauria de ser una cosa quotidiana a la vista de tots.

He vist comentaris a Facebook i a la tele i declaracions de gent de tot tipus. Uns estaven a favor de l’actuació de la diputada; uns altres l’acusaven d’incoherent i pensaven que Carolina hauria d’haver deixat el seu fill a la guarderia del Congrés. Deixant de banda que hi ha comentaris d’altres persones molt més greus i de veritat incoherents, com el de “l’estimada” senyora Villalobos queixant-se que Alberto Rodríguez (un altre diputat de Podemos) podria passar-li polls, i uns altres dient que el Parlament feia mala olor d'ençà que ell estava allí, començaré donant la meua opinió sobre Carolina i el seu nadó. 

Jo crec que Carolina ho va fer per a reivindicar, concretament, que una mare puga portar el seu fill al treball sense necessitat de deixar-lo a soles o amb una altra persona. Reivindica el dret de criança i el dret de gaudir dels fills, i això moltes persones no ho veuen o no ho volen veure perquè en realitat no critiquen que una diputada haja portat un nadó al Congrés, sinó que una diputada de Podemos ho haja fet. No crec que hi haguera tanta gent en contra si ho haguera fet una senyora diputada del PP, o una senyora diputada de Ciudadanos. També Albert Rivera diu que ell no porta la seua filla al Congrés, ja que la xiqueta està al col·legi. I on vol que hi estiga?, amb ell aprenent política? La diferència és que el fill de Carolina encara pren llet materna i aquesta no ha de deixar el fill a casa amb llet artificial perquè a algunes persones els moleste que done de mamar en el Congrés. Encara sort que hi ha gent coherent de veritat que dóna la seua opinió, com ara Alberto Garzón o Julio Anguita.

En conclusió, espere que la societat faça un gir i comence a preocupar-se per coses més importants i no tan banals.

Un comiat.