Un de cada dos mil bebès naixen intersexuals. N'hi ha tants com gent pèl-roja al nostre país, però ningú ho sap perquè els protocols mèdics estableixen que se'ls ha d'operar com més aviat millor i les famílies ho oculten per por a la discriminació.
Us imagineu practicar-li a una criatura de 2 anys una ablació del clítoris i una vaginoplàstia? Us imagineu la mare o el pare ajudant la filla a posar-se dilatadors perquè la neovagina no es tanque?
El 90% de les criatures intersexuals són convertides en xiquetes perquè tenen uns clítoris/pennis que no arriben a la mida del que se suposa que ha de mesurar un penis "normal". Els penis "normals" han de poder penetrar, i també han de poder pixar drets. I les dones "normals" han de ser penetrables. Binarisme i coitocentrisme en estat pur.
La família decideix en última instància si vol intervindre o no la seua criatura, però on queden els drets del bebè?
Ací podeu vore un fragment del documental "Intersexion" (2012, Nova Zelanda, Direcció: Grant Lahood).
Ací podeu vore un fragment del documental "Intersexion" (2012, Nova Zelanda, Direcció: Grant Lahood).
Ací teniu l'entrevista a la mare d'un bebè intersexual que no té intenció d'operar la seua criatura.
Com van ser els primers moments del
naixement?
Molt bonics. Em diuen que he tingut una xiqueta
i la registrem. Ningú ens va dir res, però la xiqueta tenia una fusió de
llavis. El cap de pediatria de l’hospital va venir a l'habitació i ens va dir
que volien obrir-li els llavis. El meu marit i jo ens negàrem en redó. Jo veia
que els seus genitals no eren com els meus, però no pensava... Em van enviar a
casa amb la meua criatura i vaig dir a tothom que era una xiqueta. Però em
varen fer tornar a l’hospital /.../. Va entrar molta gent a l’habitació i em
digueren que anaven a fer una analítica al meu bebè, però li van mesurar els
genitals amb un regle. No em van demanar permís. Em van dir que només li volien
fer una analítica. Amb quin dret agafaren i mesuraren els genitals a la meua
criatura? No poden arribar, baixar-te les bragues i mesurar-te els genitals. I
així va començar tot.
És en aquest moment quan us diuen que,
potser, la teua filla té una patologia?
Jo els vaig preguntar si era hermafrodita
i la metgessa em va dir que no diguera això, que era un insult. Jo, ara per
ara, em sent super empoderada i no m'avergonyisc gens ni miqueta de dir aquesta
paraula. La metgessa em va dir que li farien unes proves. Estigueren tot el
matí fent-les i, quan van acabar, ens va portar al seu despatx i ens va dir que
havia d'explicar-nos una cosa, i que no sabia com fer-ho. Ens va preguntar
quins estudis teníem. Em va semblar molt fort i li vaig dir que quina
importància tenia el meu nivell d'estudis per a parlar de la salut del meu
bebé. Em va preguntar si sabia què era un cariotip i un cromosoma, i si sabia quins
eren els cromosomes d'home. Li vaig dir que sí, i ens va explicar que la meua
filla tenia cromosomes d'home. Que tenia una alteració de la diferenciació
sexual, un trastorn que era una patologia, i que no s’assabentaria si
l'operaven... Volien extirpar-li les gònades, però encara no sabíem què tenia,
si ovaris o testicles. Segons l'ecògraf, tenia òrgans femenins, però volien
reduir-li el clítoris i fer-li una vaginoplàstia.
I us vau negar...
Evidentment! Jo li vaig dir a la doctora
que no li podíem fer això sense saber ben bé què era. I ens va dir que, en
aquestos casos, es fa la cirurgia i que preval el sexe de criança. Això vol dir
que tu l'eduques com una xiqueta, se sentirà xiqueta. Aleshores va ser quan li
vaig preguntar si sabia que existia la transsexualitat. Em va respondre que
això no tenia res a veure, que era diferent. O siga, que les mares dels xiquets
i xiquetes transsexuals els eduquen perquè siguen transsexuals! Jo, és que no
entenia res.
Grande, Fani. Jo
sóc així i això no és un problema. Vincle. 2017.
16 comentaris:
Dins d'aquesta societat es veu clarament si ets home o9dona, de fet des de que naixes ja et diuen que ets i en aquest cas, t'obliguen a ser un o altre, sense parar-se a pensar si mes en davant tu vols formar part de l'altre sexe.
En aquest text parlen de practicarle a nadons ablacions de clítoris, pareguts al que fan a les tribus africanes, cosa per la qual hui en dia es lluita. Y als hospitals d'ara fer una mutilació genital, està normalitzat, encara que siga poc habitual, degut a que els pares acceptem per por o no lis informen.
Al meu parèixer es un acte horrible, els bebès quan cresquen ja desidirán ells com es senten i el que són, i si es volen cambiar de sexe, doncs que ho fasen.
Y pense que açò no es deuria de tractar com un tema tabú, perquè per culpa d'açò s'afavorix el fet de que els pares tinguen por i que accepten d'eseguida...tú com et sentiries si t'obligaren a ser algo amb el qual no et sents còmode?
Al món hi ha gent que es creu que es pot elegir per una persona què gènere és el que li correspon a un ésser que no té la capacitat de pensar per si mateix, però la pregunta és què ens indica el nostre gènere. No és una cosa determinada en què tipus de genitals tenim, per a la societat és el que determinen els pares. Fins i tot, a una persona hermafrodita o intersexual, termes que es sembla que avergonyeix a els pares.
Al text es presenta la situació d'una mare que té una filla intersexual, a la qual li diuen tenenque fer-li una ablació de clítoris i una vaginoplàstia. Tot aquest llevaria a la seua filla de tota sensibilitat sexual, i a més a més, una confusió amb el seus genitals, sense saber-hi què es.
Em pareix que el gènere és un terme que no es deuria d'utilitzar, res ens fa més dones o més homes, la societat ens fa creure que aquest és el adequat, però llevem de tota llibertat de triar a les persones. Per a mi, no hi ha homes ni dones, res ens te que classificar, i res paraula té que limitar-nos. Tots som iguals, aquesta diferenciació tan sols ha tret debat a la societat.
Bon dia, en aquest text compte el testimoni d'una mare que compte la seua pròpia experiència quan va tindre al seu beu que era intersexualitat. Al hospital li varen dir a la mare que anara, perquè li tenien que fer una analítica a al seu bebè per en compte d'això li van mesurar els genitals amb un regle. No li van demanar permís a la seua mare. En la meua opinió no tenien cap dret de mesurar-li els genitals.
Desprès va preguntar si era hermafrodita i ella va dir que no diguera això, que era un insult. La metgessa va dir que li farien unes proves. Estigueren tot el matí fent-les i, quan van acabar, els llevaren a un despatx i la metgessa no va saber explicar-li que tenia el seu bebè, perquè li feien totes aquelles probes.
En la meua opinió això es te que normalitzar mes per que dir la paraula hermafrodita no es cap insult.
Bona vesprada. En aquest comentari vull expressar la meua opinió sobre aquest article, el qual tracta principalment de la diferenciació entre els sexes i la intersexualitat, un fenomen més comú del que es pensa, però ocult per por a la discriminació social. Aquesta discriminació ha sigut causada pel pensament binari, un pensament coitocentrista i purament rudimentari de la societat. És per allò que «cal operar a aquesta gent com més aviat millor», segons els protocols mèdics actuals, idea en la qual discrepo.
És veritat que hi ha de prendre una especial atenció mèdica a aquests individus, ja que la intersexualitat es tracta d’una variació orgànica per la qual existeixen característiques fenotípiques d’home i de dona al mateix temps en una persona, cosa que pot causar problemes al llarg de la vida d’un individu intersexual. La decisió de canviar aquesta condició és de les famílies, però no ha de ser criticada per cap persona, siga un doctor o qualsevol altra persona.
L’entrada també ens presenta una situació reflectida en una entrevista a la mare d’un bebè intersexual, la qual no té cap intenció d’operar a la seua filla. La mare diu que la seua filla té una fusió de llavis i, per això, el cap de pediatria li va dir que volien obrir-li els llavis. La dona i el seu marit van dir que no volien això, i van ser enviats a casa. La segona vegada en l’hospital, els metges van mentir, dient que volien fer-li una analítica a la xiqueta, però li van mesurar els genitals amb regle.
Aquesta situació va generar el conflicte central de la història; després de mesurar els genitals de la filla, van preguntar-li a la mare quins estudis d’anatomia i genètica tenia, per a saber si els pares estaven al corrent de la situació de la seua filla, i parlar amb la mare sobre una intervenció quirúrgica per eliminar l’alteració de la diferenciació sexual, un trastorn que suposa una patologia.
La resposta final de la dona, que va ser una negació a aquesta proposta, em pareix la millor resposta possible; cadascú ha de ser com ha sigut fet, i no manipulat i canviat mitjançant mutilacions genitals a plaer del binarisme i la tradició sexual. És evident, no obstant això, que si una persona intersexual té problemes fisiològics que afecten la seua salut, ha de ser operat pel seu bé. El binarisme sexual tradicional no ha de ser eliminat, sinó adaptat als temps actuals, per poder conviure amb tothom, i amb la condició física i psicològica de cada persona.
Teresa Claramunt.
Un de cada dos bebés naixen intersexuals. Aquesta paraula significa ‘variació que és caracteritza per tindre característiques genétiques i fenotípiques pròpies de l’home i de la dona’
El text parla d’aquest tema i explica que els protocols mèdics estableixen que aquestes persones han de ser operades al poc temps d’haver nascut i que les famílies l’oculten per por a la discriminació. A més,el 90% de les persones intersexuals acaben convertint-se en dones.
També hi ha un text que conta l’història d’una dona que ha passat per aquesta situació ja que ha sigut mare d’un xiqueta intersexual. Al principi diu ella que tot anava molt bé,que li havíen dit que había tingut una xiqueta,però díes més tard va haver de tornar a l’hospital,on li feren unes proves a la seua filla i,més tard,va ser quan la metgessa va explicar-li que aquesta tenía cromosomes d’home,una alteració de la diferenciació sexual de la qual no s’assabentaria si s’operava.
La mare es va negar i va preferir educar a la seua filla d’una manera normal ja que operar-la seria un risc sense saber bé que era.
Per a concloure pense que passar per aquesta situació té que ser difícil ja que no saps que fer peró la dona del text ha sigut valent.
Aquesta entrada al blog tracta la intersexualitat des de un punt diferent: s'adjunta una carta d'una mare que va donar a llum un fill intersexual. Ella s'oposa a la intervenció quirúrgica que els metges li volen fer al seu fill per a determinar un sexe concret, ja que pensa que eixa decisió és del seu fill, i que ha de ser ell el que trie el seu sexe biològic.
Primerament, per a totes aquelles persones que no ho sàpiguen, la intersexualitat és un fenomen biològic que consisteix en l'existència de dos estats intermedis entre el sexe masculí i el sexe femení. Aquest concepte no està massa estès, perquè la majoria de persones del nostre país no arriba a rebre classes d'educació sexual.
Segons podem observar en la carta que la mare escriu, alguns dels metges i infermeres de l'hospital en el qual va donar a llum, varen realitzar una sèrie d'analítiques al seu bebé, i varen aprofitar per mesurar els genitals del seu fill. Si la mesura del clítoris indica que aquest mesura més d'un centímetre, se'l denomina penis.
Personalment, em situe en dos punts de vista diferents: per una banda, opine que la resposta que troben els metges respecte a aquesta situació és l'adequada, ja que busquen la manera de fer més còmoda i favorable la situació del bebé en el futur. Independentment d'aquesta postura, podem observar a la carta com la mare explica que una part del personal mèdic afirma que la solució per al seu fill és portar a cap la intervenció quirúrgica i posteriorment educar a aquest com una xiqueta perquè és sentixca xiqueta. Una postura realment equivocada, especialment per a uns especialistes. Em situe a continuació en el següent punt de vista: si ens posem en el lloc de la mare, és fàcil de comprendre que aquesta defense els drets i la llibertat de decisió del seu fill per elegir el sexe biològic del qual es sentixca.
Hui en dia és difícil lluitar contra els rols que té imposats la societat, però no impossible. Pot ser que el més còmode per a aquest bebé siga realitzar aquesta intervenció quirúrgica, però el sexe biològic no ha d'influir en l'educació d'una persona, ja que cada persona ha de vestir-se, comportar-se, sentir-se i pensar com vulga, no com l'ensenyen. La diversitat sexual és completament natural i hem de començar a contribuir en l'expansió d'aquesta acceptant-nos entre nosaltres i trencant els rols que ens etiqueten i posicionen en un petit lloc.
En aquesta entrada és tractat el tema de l’intersexualitat, però ho fa adjuntat una carta d’una mare que ha donat a llum a una criatura intersexual, i no vol que a la seua criatura li’l facen cap operació quirúrgica per determinar un sexe i una educació concret.
Primerament he de dir que generalment en la societat estem acostumats a uns estereotips i a uns rols molt exagerats. Ja que sempre veurem allò de: «Si és xica li agradarà el rossa», «Si és xic, apunta’l a futbol.» I una gran quantitat més d’exemples que clarifiquen que no hi ha diversitat sexual en la nostra societat. I per això crec que independentment de què la seua criatura tinga uns genital o altres, la seua mare hauria de criar-la/o com ella vulga.
Respecte al tema de la carta jo tinc una opinió des d’un punt de vista, que és el mèdic, i des d’altre que és el moral. Primer explicaré el meu punt de vista des de la visió de la metgessa i les infermeres, i després el punt de vista moral de la mare.
La metgessa l’únic que volia era determinar si la criatura, primerament, era intersexual o no, i després parlar amb la mare si operar-la o no, i el que fan les infermeres és portar-la a fer-li analítiques i li mesuren el clítoris ja que si passa d’un centímetre és considerat penis. I jo pense que la metgessa sols volia el benestar d’eixa criatura per un futur, aclarint des del principi el sexe que ella té independentment del gènere que ella després volguera elegir.
Però clarament, també entenc que la mare es puga negar, ja que eixa criatura és totalment dependent d’ella i les eleccions les elegix la mare, i ella el que vol és que la seua criatura puga elegir si operar-se de major, o ser xic o xica o el que la criatura decidisca de major.
En conclusió, crec que la opinió del metge potser la correcta pel benestar de la criatura quan siga major, però evidentment la mare sempre tindrà l’última opinió i es farà el que lla veja convenient.
“No es naix dona, arriba una a ser-ho. No existeix cap destinació biològica, físicA o econòmica que definisca la figura que revesteix en el si de la societat la femella humana; la civilització és qui elabora eixe producte intermedi entre el mascle i el castrat al qual se li classifica com a femení” – Simone de Beauvoir
Ni tot és blanc ni tot és negre. La veritat és que tendim a pensar el món en binari, una visió excessivament simplificadora per a una societat tan diversa com la nostra. Ja no solament es tracta de recórrer a l'escala de grisos, es tracta d'excavar túnels en els fonaments dels edificis que conformen la nostra concepció del món per a veure com és aquest realment.
Ni home ni dona. La intersexualitat no és ni més ni menys que el naixement d'una persona amb combinacions de característiques biològiques masculines i femenines, com cromosomes, hormones, genitals i trets sexuals secundaris. Representant mèdicament cert grau de dificultat a l'hora d'assignar a quin sexe es pertany, però en cap cas tractant-se de cap tipus de trastorn o malaltia, la intersexualitat succeeix naturalment en els éssers humans i no representa cap tipus de problema de salut, sent de fet més comuna del que pensem: als Estats Units 1 de cada 100 persones nascudes són intersexuals.
Així que, Per què hauria de ser necessària la cirurgia de resignació de gènere d'un bebé quan aquesta anomalia no suposa cap tipus de perill per a la seua integritat? Certament, i malgrat la il·lògica de la decisió, els bebés se sotmeten en la gran majoria d'ocasions a la potestat del metge i els seus pares de sotmetre'ls a intervencions que òbviament es fan sense el seu consentiment. Però ningú, ningú més que no siga ell mateix hauria de decidir la seua pròpia identitat, doncs es tracta d'una decisió personal que li acompanyarà per a la resta de la seua vida.
Repassem les circumstàncies en què es pot arribar a detectar aquesta situació. A més d'existir la possibilitat que un bebé siga identificat com intersexual en nàixer, també pot donar-se la circumstància que no descobrisca la seua intersexualitat fins arribada la pubertat o fins i tot de no assabentar-se que l'és en tota la seua vida. És per açò que no s'han de decidir premeditadament els fets: la cirurgia o altres tractaments mèdics han de posposar-se fins que les persones intersexuals siguen prou madures com per a decidir amb quin gènere se senten més identificades.
Personalment pense que un tema tabú com el del gènere (doncs quan qüestiones l'imposat, en açò ho converteixes) no hauria de tenir més transcendència que aquella que li vulgues donar. Que en el teu historial mèdic o en el teu DNI pose que eres un home o una dona no ha de comportar-te a estar lligat a susdita premissa: es tracta d'una dada merament indicativa que no ha de sobrepassar les pròpies identitats emocionals. Advoque per l'existència d'un únic gènere, el de la tolerància, la humanitat i la diversitat, i si tu no eres capaç de respectar al proïsme i deixar de costat les indiferències, sent dir-te, company, que estàs malalt. Malalt d'intolerància.
Aquesta imatge ens ajuda a comprendre que, quan naix una xiqueta, el clítoris ha de mesurar un 1cm i si passa del centímetre és un penis però molt xicotet. En el cas d’un xiquet, si el seu penis mesura menys de 3’5 cm és com si fóra un clítoris, i si mesura més de 3’5 cm és un penis.
Jo pense que estaria bé que els pares operaren als seus xiquets i xiquetes per a que cadascú tinguera el seu reproductor amb el gènere que li corresponga.
L'entrada ens explica, en primer lloc, que un de cada dos mil bebès naix intersexual, com ja sabem, la intersexualitat presenta al mateix temps característiques sexuals masculines i femenines en una persona. Segons sembla, no existeixen tan pocs casos com la societat creu, ja que, a més de ser un tema “tabú” per por de la discriminació, el protocol mèdic estableix que cal operar com més prompte millor. Així que la majoria de casos del nostre entorn ni sabem que existeixen.
Per desgràcia, alguns pares no estan preparats per a afrontar un cas així, ja que estan acostumats al fet que solament es pot ser home o dona, i quan tenen un bebè intersexual, el primer que es pregunten és si seria preferible operar-li per a assignar-li un sexe o no operar-ho i deixar la decisió per a més endavant i que el propi xiquet decidisca que gènere vol.
En aquesta entrada, apareix una entrevista a una mare d'un bebè que ha passat per aquesta situació, els metges li van explicar que la seua filla tenia cromosomes d'home, però que encara no sabien si tenia ovaris o testicles, volien fer-li una vaginoplàstia. La mare es va a negar a l'operació, dient-li a la doctora que no podien fer-li això sense saber bé que era i el més sorprenent va ser la resposta que va rebre, li van dir que en aquells casos prevalia el sexe de criança.
Sembla increïble i incert, que en aquests temps una doctora puga respondre així, -això ha sigut el que més m'ha cridat l'atenció d'aquesta entrevista-, no pensava que un professional mèdic opinara d'aquesta forma, però per sort els pares tenen la decisió final i en aquest cas en concret la mare s'ha negat a l'operació.
Segons la meua opinió, seria un error operar a un bebè intersexual ja que quan siga major és possible que s'identifique amb el gènere contrari al que li havien assignat o pot ser que no, però, l'ideal seria que el xiquet, quan fóra prou major, fóra qui prenguera la decisió.
Per a concloure, m'agradaria dir que el més important en aquests casos no és realitzar una cirurgia perquè el xiquet es senta millor, el més important és donar-los el suport que necessiten, suport de pares, familiars, amics i fins i tot de professionals si fóra necessari.
Aquest text tracta sobre la intersexualitat i la amputació mèdica innecessària que es fa en els nadons i que condiciona d'alguna manera la seua vida i el seu gènere.
Em pareix vergonyós; jo fins ara creia que era una operació necessària en molts casos, però
va resultar que es tot aparença perquè la nostra societat no accepta encara que existisca gent que no pertany al concepte binarista. Jo pense que es deuria deixar a les persones triar i no fer aquestes operacions si no corren ningun tipus de perill, ja que poden ocasionar molts danys físics i psicològics quan siguen grans i hagen desenvolupat el seu cervell.
La societat encara té que avançar molt per a canviar uns conceptes que es van instaurar fa milers d'anys i també, que aquesta ''nova'' concepció del sexe i el gènere pot resultar una mica complexe, especialment per a les persones que tenen ja una edat avançada.
Estupefacte em trobe d’avant l’entrada que he llegit i que hem dispose a comentar;
Jo era totalment des-coneixedor de que existia la posibilitat de un naixement intersexual, i ignorava encara mes que una vegada donat aquest la medicina estableix uns protocols binaris-tes en els que no hi ha cabuda per a la elecció natural de la genètica.
La cosa no acaba aquí, després donar-te a conèixer l’informació necesaria s’introdueix el testimoni d’una mare que relata la seva experiència amb el cas nomenat.
La consciencia sobre aquests successos em condueix cap a una polèmica interior que obri les portes a un dilema tant social com moral que mereix ser exposat i debatut:
Per una banda hem d’observar quina es l’actuacció d’algunes majories front a les persones que trien una vida sentimental/sexual que no s’ajusta al que per a ells es el correcte.
Aquestes majories discriminen la diversitat sexual i pensant, vull dir que: Tant les persones que fan aquesta tria com les que defensen la posibilitat de fer-la es poden sentir cohibits de certa manera al expressar la seua opinió en un àmbit public.
Si jo hagués neixcut intersexual i no m’haberen intervingut pense que hauria sigut una tasca molt difícil determinar la meua identitat sexual al mon que hi trobem hui en dia. Pero aquesta opinió meua es sols un altre reflex de com ens afecta el pensament social y la seua acceptació a alguns, ja que hi han casos reals de xiquets y xiquetes que van ser intervinguts que,quan se’n adonen arribada la seua maduresa rebutgen la decisió q van prendre els pares i es senten traïts d’alguna mena.
Posiblement per a que néixer intersexual no fos una patologia hauria de començar a no plantejar-se com a tal… . La solució resideix en la manera d’educar la població en tots els aspectes i des de totes les institucions publiques.
El propòsit d’una persona al llarg de la seua vida es el mateix que el de una societat: evolucionar. Y en el aspecte de l’educació sexual es una tasca difícil tinguent en conte que avui en dia segueixen definint-te els teus genitals des-de el teu primer ale.
Hem sigut coneixedors de com s’ha adoctrinat a les poblacions al llarg de l’historia no sols en l’ambit de la diversitat sexual...: Amb violència i discriminació per part de un regim que en cada país va rebre un nom. Hi han vegades que pense que avui en dia es podria fer el mateix amb la gent que no deixa evolucionar la llibertat… . Em fa riure seria una escena molt graciosa a la par que hipòcrita: Un lliberal apressant un opressor mentre aquest reclama la seua llibertat d’expresio opressora… . Realment no marcha tant de la realitat.
Bon dia,
Volia comentar aquesta entrada perquè m'ha cridat molt l'atenció al començar a llegir-la. Segons es diu a l'entrada la gent intersexual es un minoria molt reduïda, però encara que siga així, no poden fer com que no existeixen perquè també són persones. Que es faça una ablació o una vaginoplàstia a un bebè recent nascut es una aberració y deuria de ser il·legal. No es pot maltractar d'aquesta manera a un recent nascut.
A la cita de l'entrada es comenta un cas d'un naixement d'un bebè intersexual, on els metges actuen d'una manera que no em pareix correcta, encara que siga el protocol, perquè em dona la sensació de que volen imposar la seua opinió, operar al recent nascut, sense importar el que els seus pares pensen. També en el moment on agafen al bebè i sense dir-li res als pares li mesuren els genitals, es altra falta de respecte cap a els pares. I per últim es veu a la cita com la mare li diu a la doctora que la transexualitat existeix, però aquesta fa cas omís al que diu i continua dient-li que te que operar al bebè.
Per a finalitzar tinc que dir que jo pense que només es deuria intervindre als casos on el ser intersexual, per alguna raó, fora un perill pera el desenvolupament del bebè.
Aquesta entrada comença dient-nos que l'increïble xifra d'un de cada dos mil bebés naixen hermafrodites o amb intersexualitat (com el vullgues cridar) , i que la ningú d'aquestes persones ho saben perquè segons el protocol médic, cal operar-los com més prompte millor. Segons l'article, a la immensa majoria se li convertix en xica perquè és mes senzill que fer-li xic. Després d'explicar els percentatges de gent que naix intersexual, ens posa com a exemple una entrevista en què una mare ha tingut un bebé amb ambigüitat genital, però en aquest cas, la mare es nega a operar al seu xiquet de bolquers.
Al meu parer, els metges haurien de finalitzar amb eixe protocol que deixa els bebés sense poder decidir que volen ser en un futur i que és el que realment se senten (òbviament, el que decidisquen que volen ser requerix l'haver viscut prou per a tindre les idees clares i poder conéixer el que realment senten en el seu cos) . M'ha cridat l'atenció que la mare entrevistada es negue rotundament a operar al seu/seua fill/-a, ja que a causa del món en què vivim, la majoria de mares haurien deixat als metges fer la cirurgia als seus bebés a causa de la por de que en un futur li facen bullying per la seua sexualitat.
Per a finalitzar, m'agradaria concloure dient que hem de canviar este món si el que realment volem és llevar eixa por de les mares i als pares per l'acaçament. Açò ho podem aconseguir educant als xiquets d'una forma en què tots es respecten entre si i que no importe el gènere ni la condició sexual que sigues.
CORRECCIÓ DEL COMENTARI:
Aquesta entrada comença dient-nos que la increïble xifra d'un de cada dos mil bebés naixen hermafrodites o amb intersexualitat (com el vulgues cridar) , i que la ningú d'aquestes persones ho saben perquè segons el protocol mèdic, cal operar-los com més prompte millor. Segons l'article, a la immensa majoria se li converteix en xica perquè és més senzill que fer-li xic. Després d'explicar els percentatges de gent que naix intersexual, ens posa com a exemple una entrevista en què una mare ha tingut un bebé amb ambigüitat genital, però en aquest cas, la mare es nega a operar al seu xiquet de bolquers.
Al meu parer, els metges haurien de finalitzar amb eixe protocol que deixa els bebés sense poder decidir que volen ser en un futur i que és el que realment se senten (òbviament, el que decidisquen que volen ser requereix haver viscut prou per a tindre les idees clares i poder conéixer el que realment senten en el seu cos) . M'ha cridat l'atenció que la mare entrevistada es negue rotundament a operar al seu/seua fill/-a, ja que a causa del món en què vivim, la majoria de mares haurien deixat als metges fer la cirurgia als seus bebés a causa de la por que en un futur li facen bullying per la seua sexualitat.
Per a finalitzar, m'agradaria concloure dient que hem de canviar aquest món si el que realment volem és llevar eixa por de les mares i als pares per l'acaçament. Açò ho podem aconseguir educant als xiquets d'una forma en què tots es respecten entre si i que no importe el gènere ni la condició sexual que sigues.
En aquesta entrada es parla sobre els beus intersexuals, es diu que hi ha tants com a gent pèl-roja en el nostre país, però ningú ho sap perquè els protocols mèdics estableixen que se'ls ha d'operar al més prompte possible i les famílies ho oculten per por de la discriminació.
El 90% dels beus intersexuals són convertides en xiquetes perquè tenen uns clítoris/penís que no arriben a la mesura del que se suposa que mesura un penis “normal”, és a dir els penis normals han de poder penetrar i poder pixar drets, i les dones “normals”, han de poder ser *penetrables.
A continuació en l'entrada s'explica com van ser els primers moments del naixement, si els metges diuen al moment que el seu fill/a té aqueixa patologia, si ho neguen… és cert que és una barbaritat el que han de passar els pares per la pressió que reben dels metges, el no saber que triar si operar al teu fill o no, decidir si és xiquet o xiqueta…al meu entendre consideri que ha d'operar-se al beu des de petitó, afrontant les conseqüències i ja quan siga conscient del seu sexe, si dóna la casualitat que els pares han decidit que tinga sexe de dona, no passa gens, la criatura pot triar-se com sentir-se o si vol en un futur operar-se, perquè crec que si no es fa des d'un primer moment pot ser pitjor i complicat de portar.
M'ha semblat interessant aquest article i ho recomani sobretot a famílies que es troben en aqueixa situació, a xiquets i xiquetes intersexuals i per descomptat a tothom, ja que està ben saber-ho.
Publica un comentari a l'entrada