La masculinitat tòxica (1)

(En castellano)

En ple segle XXI patim una espècie de miopia que ens fa pensar que la igualtat està aconseguida per obra i gràcia de la Fada Constitució. Aquesta, amb la seua vareta màgica, i l’article 14, ens diu que som iguals i que no podem ser discriminats per aquest motiu.

Que es faça la igualtat! diu la Fada. I nosaltres ens ho creiem, ho prenem com un fet –i no com un objectiu- i ens quedem paradets, confiant en els seus poders extraordinaris. A l’escola no es discrimina!, diuen algunes. A la meua empresa, tampoc! diuen uns altres. Jo a casa ajude la meua dona! comenta un marit “igualitari”.

Però, ai, encara queda camí! El patriarcat és una enorme i poderosa fàbrica d'educar persones que ha deslocalitzat els seus negocis en llocs invisibles per als ulls de les democràcies occidentals; tanmateix ha estat i és tan contaminant que ens ha deixat bona cosa de residus. Els noms que donen a aquestes deixalles les científiques (feministes) que les han estudiades escrupolosament són: masclisme, sexisme i androcentrisme.

Tornaré en un altre post sobre els residus contaminants del patriarcat, perquè ara vull seguir amb la descripció detallada d’una altra font de contaminació de les relacions i de la convivència que és la masculinitat tradicional o, en paraules de Sergio Sinay, la masculinitat tòxica.

És difícil, en un món tan canviant com el nostre, trobar la pròpia identitat, és a dir, què i com volem ser i relacionar-nos. De vegades pot resultar més fàcil saber el que no volem ser i, en això, la identitat masculina sembla que té experiència. Per al sociòleg Òscar Guasch, la masculinitat tòxica s’articula a partir de tres negacions:

No sóc un xiquet
No sóc una dona
No estime altre hòmens

De segur que haureu vist exemples al vostre voltant que mostren com es pressiona els xiquets barons, des de ben menuts, a eixir de les faldes de la mare, a jugar a jocs “masculins” i competitius per tal de demostrar valentia i fortalesa, a amagar els sentiments i les pors perquè els xics no ploren, etc.

Tot això ens va configurant un model de personalitat i d'home autosuficient que ha de ser independent –materialment i emocionalment-, ambiciós, competitiu, egocèntric i exitós. El psicòleg Luis Bonino –i fixeu-vos que ara estic citant a científics barons, que també n'hi ha que han estudiat molt la contaminació patriarcal-, diu que aquest model d’autosuficiència crea la fantasia de la invulnerabilitat, és a dir, el menyspreu del perill i la conducta heroica, prepotent de vegades, i caldo de cultiu de la violència moltes altres.

Perquè clar, la masculinitat tòxica, ja ho hem dit, és competitiva i, a més, bel·licosa! La violència és el mitjà d’aconseguir fer-se un lloc en els camps de batalla de l’escola i del carrer. La força s’ha de provar i un s’ha d’entrenar de veritat, o de mentida.

Plas!!!!!! Algú pel corredor de l’institut et pega una coltellada que quasi et tira a terra. Un professor ho ha vist i pregunta què passa. No passa res: és el meu col·lega!, contesta el màllarga. I ja està, una prova més superada en l’assignatura de la masculinitat tòxica!

Quina nota tens tu en aquesta assignatura?

(continuarà)

Records als Abrils, Palmers, Amaies... de l'IES Bocairent!!!

Il·lustració: Irma Navarro (Tot per amor?)