El cos de les dones és un camp de batalla (2)

(En castellano)

En Química farmacéutica o química corporal vaig parlar de la píndola contra l’ejaculació precoç i de la medicalització de la sexualitat masculina. Ara m’hi posaré amb la femenina.

Si fem una miqueta d’història i mirem les dones de la nostra família, ens trobem en primer lloc les àvies. El foradet en el camisó ens dóna idea del tipus de sexualitat que havien de practicar: coital i a demanda del marit. Una sexualitat hereva d’un model pronatalista i sexofòbic, que rebutjava el cos com a font de placer, considerava la sexualitat un pecat, i legitimava les relacions al si del matrimoni i per a la reproducció. En altres paraules, les iaies no podien sentir plaer ja que no era decent.

En segon lloc, hi trobem les nostres mares. La seua feina era triple: acomplir el deure d’esposes com les d’abans tenint cura de la casa i de la descendència, proporcionar el gaudi sexual que els marits mereixien, i aconseguir, gràcies a l’alliberament sexual, un o diversos orgasmes “vaginals”. Si aquest (o aquestos) no arribaven, la culpabilització i el diagnòstic d’anorgàsmia quedaven assegurats.

Les seues filles, joves heterosexuals de 20 a 30 anys, tenen relacions coitals des dels 16-17, són usuàries de les consultes sexològiques i hi van perquè no tenen (prou) ganes i perquè les seues parelles masculines “sempre” volen sexe.

Les adolescents de hui en dia tenen coits als 15 anys. El repertori de pràctiques inclou també masturbar els seus xics, fingir de tant en tant algun orgasme amb la penetració i accedir a coits sense protecció perquè ells no poden tindre ereccions amb el preservatiu. Curiosament, les pràctiques que solen fer orgasmar les xiques (cunnilingus i masturbació), entren en la categoria de les “pràctiques menors”, de la sexualitat de segona.

Aquesta passejada per la sexualitat femenina heterosexual ens ofereix un panorama de dones que no orgasmen o que orgasmen poc; però que més que preocupar-se per l’absència de plaer, es culpabilitzen i pateixen perquè la falta d’interés sexual porte les seues parelles al cansament i, en el pitjor dels casos, a l’abandó!

Però, xuuuuuuuuuut! Silenci! Que no s’enteren les empreses farmacèutiques de l’anorgàsmia femenina!!!!! No estem malaltes!!! Ja guanyen prou diners a costa de la nostra salut! Aquesta industria, poderosíssima, s’encarrega que usem fàrmacs tota la vida: primer per a controlar la fecunditat, després per a tractar com a malaltia l’envelliment; i entremig, per a permetre’ns ser mares als 45, encara que les hormones i els ovaris estiguen dient-nos a crits que ja no volen treballar més.

I per si encara no ho tenim clar: el concepte de sexualitat sana es una forma de control social i una font d’ingressos extraordinària. Els barons ja han estat descoberts. Les empreses diuen: Hem inventat per a aquestos pobrets, preocupats per la durada de les seues ereccions, una pastilleta superefectiva: la Viagra! Nosaltres tenim la cura per a la vostra malaltia! A les dones, ja ens havien descobert amb els anticonceptius. (Per cert, a ningú li estranya que encara no s’haja inventat la píndola anticonceptiva masculina? A veure si d’una vegada compartim aquesta responsabilitat!!!).

Però, tornem a les dones: de la sexualitat femenina s’ha parlat sempre ben poc, i del plaer, menys encara. Curiosament, la cosa està canviant. En la televisió, en les revistes (fins i tot per a adolescents), etc. es parla del punt G, del punt H o dels orgasmes múltiples. I a les consultes mèdiques és corrent anomenar la disfunció sexual femenina i el desig inhibit o hipoactiu, és a dir, es parla de la falta de ganes de sexe de les dones.

La pregunta és, potser, fruit de la desconfiança: la medicina ha començat a ocupar-se de la falta de desig perquè li preocupa el plaer de les dones o perquè hi ha mercat?

La veritat és que les dones som també una gran inversió. En la dècada dels 90, milions de dones van ser sotmeses a l’anomenada teràpia hormonal substitutòria, amb l’objectiu de combatre els efectes de la menopausa, considerada una malaltia. Aquesta medicació, administrada amb pocs assajos, de poca gent i de curta durada, ha demostrat tenir uns efectes ben perjudicials, entre altres, els tumors de pit i l’infart cerebral.

Abandonada l’administració d’estrògens, ara és el lloc dels andrògens. Vivim a l’època farmacopornogràfica (B. Preciado) i les hormones estan de moda! Amb un deficient anàlisi dels efectes secundaris, l’administració de pegats de testosterona promet retornar a les dones el desig perdut, atribuït a la baixada natural dels estrògens que s’esdevé amb l’edat.

En El País del dimarts hi havia un article que es deia “Usted no está sano, está preenfermo” i tractava precisament sobre la conversió de les persones sanes en premalaltes i el cost econòmic que això suposa en comparació al benefici per a la salut. Una dada em cridava l’atenció: el canvi en l’estil de vida redueix la mortalitat en un 50%; la tecnologia sanitària, en un 11%.

Tornem de nou a la salut sexual de les dones. Estan malaltes les dones que no tenen ganes de sexe? Per a una part de la medicina, sí. No tindre orgasmes o desig és una malaltia. I hi ha medicaments que la “curen”.

¿I si, com assenyalen Ojuel, Fuentes y Mayolas a Disfunción Sexual Femenina, la disminució o la falta de desig no fóra una malaltia sinó una resposta sana de les dones al  cansament, al comportament de la parella, a una quotidianitat estressant, a un model sexual coital, al marge dels seus desitjos, en definitiva, el símptoma d’una situació problemàtica i no del mal funcionament de la resposta sexual?


Font: Margarita López: “Por favor, una moratoria”. 2006. Revista Mujeres y Salud, núm. 19.

Continua amb Torneu-nos els nostres cossos (3)