(en castellano)
El 24 de febrer d’enguany, vaig convidar dos joves activistes de la Guerrilla Travolaka, Mikel Missé i Marina Collell, perquè feren una xarrada al meu alumnat d’ESO i Batxillerat. Va ser una jornada molt interessant, on Mikel va parlar de transsexualitat i Marina d’homosexualitat (a Identitats transgressores podeu llegir-ne un resum i també les opinions de l’alumnat). Però de tot el que digueren, dues coses em van impactar. Marina contà que, després de passar sis anys a l’institut sense sentir parlar d’homosexualitat, va decidir escriure una carta a la direcció queixant-se de la invisibilització de l’homosexualitat i de donar per fet que tot el món era heterosexual. Per la seua banda, Mikel, després de sol·licitar a la secretaria del centre que se li canviara el nom en els llistats (per evitar situacions incòmodes quan el professorat llegia un nom de dona i alçava la mà una persona amb aparença de baró), va ser cridat en repetides ocasions al despatx de direcció acusat de fer apologia, propaganda, del lesbianisme i de la transsexualitat.
Quan vaig sentir contar aquestos trocets de vida, vaig pensar en els centres del meu voltant on podia estar passant això: que la identitat i l’orientació sexual de les persones quedara oculta o fóra directament amagada amb palades d’incomprensió. I aleshores em vaig preguntar per la raó d’aquesta ceguesa. Per què a l’escola no es parla de la diversitat sexual? Per què no es diu res de la sexualitat? La raó deu ser que no forma part de la cultura?, o de la història?, o de la naturalesa?, o de la literatura?...
El 24 de febrer d’enguany, vaig convidar dos joves activistes de la Guerrilla Travolaka, Mikel Missé i Marina Collell, perquè feren una xarrada al meu alumnat d’ESO i Batxillerat. Va ser una jornada molt interessant, on Mikel va parlar de transsexualitat i Marina d’homosexualitat (a Identitats transgressores podeu llegir-ne un resum i també les opinions de l’alumnat). Però de tot el que digueren, dues coses em van impactar. Marina contà que, després de passar sis anys a l’institut sense sentir parlar d’homosexualitat, va decidir escriure una carta a la direcció queixant-se de la invisibilització de l’homosexualitat i de donar per fet que tot el món era heterosexual. Per la seua banda, Mikel, després de sol·licitar a la secretaria del centre que se li canviara el nom en els llistats (per evitar situacions incòmodes quan el professorat llegia un nom de dona i alçava la mà una persona amb aparença de baró), va ser cridat en repetides ocasions al despatx de direcció acusat de fer apologia, propaganda, del lesbianisme i de la transsexualitat.
Quan vaig sentir contar aquestos trocets de vida, vaig pensar en els centres del meu voltant on podia estar passant això: que la identitat i l’orientació sexual de les persones quedara oculta o fóra directament amagada amb palades d’incomprensió. I aleshores em vaig preguntar per la raó d’aquesta ceguesa. Per què a l’escola no es parla de la diversitat sexual? Per què no es diu res de la sexualitat? La raó deu ser que no forma part de la cultura?, o de la història?, o de la naturalesa?, o de la literatura?...
Jo crec que la sexualitat sí que en forma part . Aleshores..., estarà prohibit parlar de sexe?
Mirem la llei, a veure què diu.
Ummmm! Quina sort!!! No m’he de llegir la LOE sencera. Al preàmbul ja ho posa:
“Entre les finalitats de l’educació es destaca el ple desenvolupament de la personalitat i de les capacitats afectives de l’alumnat, /…/ el reconeixement de la diversitat afectivosexual, i també la valoració crítica de les desigualtats, que permeta superar els comportaments sexistes.”
En altres paraules, la coeducació, l’educació afectivosexual i l’educació emocional formen part dels principis i fins de la LOE: apareixen al preàmbul i al títol preliminar.
Per què, si ho diu la llei, no s’ensenya a l’escola?
Fa temps que li pegue voltes a aquest tema, i he trobat almenys cinc impediments o entrebancs que dificulten l’educació afectivosexual a l’escola: la por, la falta de formació, la falta de compromís de les administracions, la naturalització de la sexualitat i la consideració d'aquesta com un fet privat que no s'ha de tractar a l'escola.
La primera de les raons és la por. La por del professorat a l’alumnat, a les famílies i als mateixos companys i companyes. Per què a l’alumnat? Perquè hi ha el temor a fer el ridícul, a no saber, a que la ignorància en aquestos temes conduesca a la pèrdua de poder o d’autoritat; també la por a mostrar-se: a traspassar la línia entre la privacitat i allò públic en respondre, o no, les preguntes personals que puga fer l’alumnat.
L’altra por és als companys i companyes: a qui pensa que la seua tasca només és ensenyar una matèria, i et miren amb suspicàcia, com si fores un infiltrat enemic que ha vingut a sabotejar la seua “científica” tasca.
I per últim, hi ha la por a les famílies, de la mà del tòpic segons el qual la informació fomenta la promiscuïtat.
Jo, com sóc patidora de mena, he estat observant el meu centre, a veure si després de la vinguda de Mikel i de Marina, s’havia començat a produir una epidèmia de transsexualitat i d’homosexualitat; però la veritat és que no he percebut res estrany. També m’he fixat si, des que he arribat a l'institut i done classes d’educació sexual, hi ha més parelletes o més sexe; però tot sembla que continue igual. Tal vegada la promiscuïtat es visca per dins... o jo no estic fent les coses bé...
(continuarà)
16 comentaris:
Penso que la gent també té por a possibles denúncies de les famílies. N'hi ha qui, només de penjar-hi, a un blog, una foto d'alumnes realitzant per exemple una activitat escolar, ja pensa que està fent una il·legalitat i que cal demanar autorització oficial. I ja parlar de sexe encara més!!
Puede ser que el miedo y la represión sean más fuertes de lo que te imaginabas, y cueste mas romper esas barreras. De todos modos, ten por seguro que tod@s l@s homosexuales del instituto te agradecemos, y mucho, todo lo que estás haciendo. Aunque parezca mentira, ver que una profesora, aunque solo sea una, del instituto este haciendo lo que tu estas haciendo nos hace sentir mas tranquilos y seguros las horas que pasamos allí, que son muchisimas al año! Y para nuestros compañeros heterosexuales del insti pediria que intenten poner tambien un poco de su parte, no estoy pidiendo que vayan pregonando que podemos todos salir del armario, solo pido respeto y que se intente que no se arme la de dios, si, por ejemplo, un dia me veis besandome con otro chico. Muchas gracias Maria.
Ja veus el que diu Raul, clar que té efecte el que fas, i més del que et penses. Però els canvis socials són més lents.
Encara que si mirem el que dius de l'educació sexual a l'escola jo tampoc trobe massa canvis des que porte donant classes, i així és difícil que canvia la societat.
Por dels mestres? Jo diria més, només tenen por els que es senten implicats i no saben com fer-ho, però la majoria simplement passa o té una concepció més reaccionària que la de l'alumnat. Un desastre!
Gràcies a tu, Raúl, per expressar-te i per compartir les teues idees. És veritat que hi ha molt de conservadorisme, com diu també Enric; però està clar que no ens podem quedar de braços creuats esperant que les lleis o la inèrcia ens solucionen la vida. Les lleis són necessàries, però els canvis socials són també canvis personals que cada persona ha de fer. La qüestió és si tenim les ferramentes per a fer aquesta evolució i si l’escola pot ajudar-nos. Jo, no cal dir-ho, pense que sí; però cada classe és un microcosmos i tots tenim la nostra tasca i la nostra responsabilitat. Eixir de l’armari no és quelcom que poden fer solament les persones homosexuals; la gent en general està dins d’un armari; i no se n’adona que la crítica o la discriminació cap a les persones homosexuals (o cap a les xiques que són sexuals, o cap als xics que són sensibles...) és producte de la corca que forada el seu armari particular. Jo sempre ho dic: el dia que una parella homosexual es bese al meu institut i no faça rogle, molta gent heterosexual haurà tirat per la finestra una pesada cuirassa.
Així que... Raúl, tant de bo pugues fer-ho tu, sentint-te segur!
l'article està be, perque tens rao si en la LOE diu que "en l'escola es te que donar l'educacio sexual" aleshores es te que donar.
En primer lloc, he de començar diguent que veig molt important que a l'escola es parle dels diferents tipus de sexualitat, que podem trobar al càrrer. Encara que pense que molta gent, a pesar que siga per por o per vergonya no ho diga.
La gent en general pensa que tot el món es heterosexual, i des de xicotets es dónen uns valors, diferents per a xiques que per a xics, per lo tant, quan tenim 5 o 6 any se supona que ja tenim clara la nostra sexualitat.
Per altra part, la gent també diu que hi ha moltes lleis per a les persones que no són heterosexuals i que es volen casar, com es el cas dels homosexuals, pero a l'hora de la veritat, aquestes lleis no es compleixen i els homosexuals i transexuals, tenen que suportar viure en unes condicions "inferiors" a la de les altres persones heterosexuals.
Si la gent fera algo per canviar aquestes situacions de desventaja algunes persones, pot ser els homosexuals vigueren més agust i sense tindre tants problemes i situacions dificultoses com les tenen. Si canviara per exemple la situació que hi ha a algunes aules tot es faria mes fàcil per a ells, si els profesors s'obriren un poquet més a parlar del tema i no tindre tants tabus o que a l'hora de que alguna persona matjors pretenguera enseñar als alumnes, aquestos no pensaren que tenen més idea sobre el tema del sexe en general i deixar a aquestes persones matjors por si ellos com són més vells que ells no tenen ni idea del tema o de les noves modes sobre el sexe, etc.
També pense que els pares tenen que aportar informació als seus fills sobre el tema del sexe, ja que, encara que es diga que a l'escola s'aprenen moltes coses, és important que els pares ens aporten informació que por ser al institut no ens dónen.
L´educacio sexual a l´escola pense q no es el suficient. Per q desde menuts les podien ensenyar a que no hi ha q depreciars als homosexual com es fa aun en la actualitat o a meterse amb altres persones insultanles o peganles de broma pero tot aixo al final cansa. I pense q els pares tambe tenen q ver en aixo, per q en casa tambe les poden ensenyar aixo.
Jo pense que per moltes lleis que creen afavorint al respecte per la diversitat d'orientacions sexuals sempre hi haurà gent que adopte una posició en contra i en moltes ocasions, arribe a maltractar física i psicològicament als que considera "anormals". En la meua opinió, els que es troben fora d'allò normal són ells perquè no saben acceptar que algú puga tindre uns gustos diferents als seus i impedeixen una societat que poc a poc vol progressar deixant enrere totes aquestes antigues idees. (continuarà).
27 d’octubre de 2009 16:55
Tant de bó les coses sigueren tan boniques a la realitat com les lleis les pinten. Seria fantàstic que tots els professors parlaren d’una manera oberta sobre la sexualitat a classe, canviarien moltíssimes coses. S’eliminarien molts estereotips sobre la població, és a dir, un xic no es preocuparia per si el veuen plorar, una xica no ho faria per parlar de la seua sexualitat en públic ni les persones homosexuals haurien d’ocultar el sexe que de veres els atrau... serà molt bó guardar-te les llàgrimes quan et sents mal, no poder fer consultes sobre allò que t’extranya del teu cos o fins i tot veure algú que t’agrada i no poder-ho expresar? També he de dir que al meu parer, això no és feina només del professorat de l’escola sinó que aquest aprenentatge de valors ha de començar a casa, ja que, si la nostra família té unes determinades idees, nosaltres obtindrem les mateixes en la majoria dels casos. Per finalitzar, vull parlar d’aquelles famílies que no afavoreixen l’ensenyament de l’educació sexual per què ho veuen com una manera de fomentar la promiscüitat però no és a sovint més bé al contrari, és a dir, no ens atrau més allò que està prohibit? Aleshores, perquè no tractar aquest tema com a un tema natural? Eixiriem tots guanyant: els alumnes podriem parlar d’allò més obertament, els professors es sentirien més satisfets al viure dins d’un institut ple de joves igualitaris i els pares podrien aconseguir que els seus fills contaren amb ells per a ajudar-los, ja que, el tema deixaria de ser tabú.
27 d’octubre de 2009 20:57
Jo crec que aquest tema deuríem plantejar-nos-el tota la gent…Hi ha tantes preguntes en les que si ens posàrem a pensar diuríem de nou...i per qué…? Per qué es rosa per a les xiques y blau per als xics? Per que els cotxes son per a jugar els xiquets i les nines per a les xiquetes? Per que no es pot pintar les ungles un xiquet si ell vol? Per qué la major part dels pares són els que treballen i les mares les que s’encarreguen dels fills? ¿Per qué les filles li conten les coses a les mares i els fills als pares i no és a l’ inrevés?...Personalment pense que això no és el correcte, i si la xiqueta resulta que li agrada més el blau? I si al xiquet aplega el seu primer dia d’escola i vol anar de rosa? O es demana una barbie o un carret per a reisos? O una xiqueta es demana un “action man”?. Tots som persones i como això som diferents tant de sexe, com de gust…Així pense que si a una xica li agrada altra…Per qué no pot ser? Que es té que preguntar si als demés els molestarà, o si està ben fet? Per ventura quan diu m ‘agrada anar a la platja té vergonya? Per a mí açó és el mateix…No tens per qué tindre vergonya del que a tu t’agrada, ni por a la resposta de la gent…Perque si a ells no els pareix bé el que dius, allà ells, cadascú amb la seua personalitat, els seus gustos, que per això ens diferenciem de la resta i tenim el dret a escollir el que volem amb l’objetiu de trobar la nostra felicitat…Segur que la gent que de veritat ens aprecia l’accepta ja que ens desitja el millor per a nosaltres mateixa…I si la meua felicitat fora casarme amb una xica? Vergonya els tindría que donar a qui no acceptara la meua opinió…
Desde xicoteta he sigut molt curiosa, sempre preguntava tot…millor dit tot el que en cert mode “m’ ocultaven” o em responíen que no era per a mí…que assoles era una xiqueta…Sempre em preguntava el mateix…¿Per qué quan exía una escena de sexe en la tele, m’ enviaven a la meua habitació?… Encara amb 16 anys que tinc, sequix preguntant-me’l... No s’ ha dit sempre que els pares volen saber tot dels seus fills? Poder ajudar-los ? Tindre la confiança de que els seus fills els conten totes les seues coses, les seues dudes...? Que els comenten als seus progenitors per a poder contestar-se-les i sinó buscar eixa resposta junts…? Com volen que tingam la confiança amb ells, si nitansevols ells ens la donen? Es comença per enviar al teu fill o filla a la habitació quan ixen eixe tipus de imàgens, es pasa per dir que no té l’ edad adequada per a parlar del tema, i es termina dient sempre que no és el moment de parlar-ho en el pare o bé en la mare. Per altra part,per qué de fill a pare i de filla a mare? I si la filla vol preguntar-li al pare qualsevol cosa del seu aparell reproductor? O el xiquet li vol preguntar a la mare que significa menstruació? Sincerament no entenc per qué no podríen fer-ho. Si no es parla d’açó en casa…Que es té que aprendre a l’escola? I la educació No es diu que s’aprén en casa? Per a mi educació no consta solament de parlar bé, saber comportar-se com cal, menjar-se tot el dinar, fer la teua habitació…consta de moltes coses més i d’educació sexual per qué no? És educació igualment i com totes s’ aprenen en primer lloc a casa! Aixó no duu a que en l’escola també es puga tractar el tema…Clar que es pot, és més, es deu! Però desde algún lloc es comenta i igual que abans de apuntar-nos a l’escola, estem una temporada en casa i després anem a la guarderia en el procés de la ensenyança…Açó és el mateix, en casa s’aprén com el primer escaló (la base de que existis el sexe, l’homosexualitat…) i en l’institut per qué no? Per supost que també…poc a poc segur que tots agafaríem més confiança, aprendríem més de tots nosaltres i de tots els conceptes que junts podríem aclarir, ja que actualment molta gent tenim molta ignorancia sobre aquest tema…
Tant de bó aconsigam una societat en la que tots poguerem parlar d’aquest tema lliurement i sense cap tipus de por. Pense que cada vegada queda menys, però que depén de tots: alumnes, professors i sobretot pares, que per a això són els nostres principals educadors.
28 d’octubre de 2009 17:54
Teniu raó, Salva, Rocio, Isabel, Loli,
ho diu la llei, és de justícia i és bo per a les persones crèixer emocionalment i sexualment, i l'educació a casa i a l'escola és fonamental. El problema és que els que som més grans ens hem hagut d'educar solets, i moltes vegades no sabem com fer-ho. Molts pares pensen que és una manera de protegir els seus fills no dir-los res. Però vosaltres els podem explicar amb estima que això no és cert, i que la informació és una ferramenta per a viure.
29 d’octubre de 2009 0:23
Pense que, com diu Loli, les coses no tindrien que ser tan específiques per a les xiques i per als xics. En tots els llocs ha d’haver-hi una diversitat que faça diferenciar-nos a totes les persones. No s’ha de discriminar a una persona solament pel fet de que no li agraden els xics, si és una xica, o no li agraden les xiques, si és un xic.
Si la sexualitat és una cosa natural, per què no s’ensenya a les escoles? O a moltes famílies? Estic d’acord amb el que penses tu Maria. Als professors els entra una gran por de pensar el que poden o podem dir d’ells si ens parlen de sexualitat.
Des del meu punt de vista, a totes les famílies s’hauria de parlar als fills de sexualitat perquè, d’una manera o d’altra, acabem sabent les coses. Així que millor que ens parlen d’aquest tema el més prompte possible.
30 d’octubre de 2009 0:12
En primer lloc, he de començar diguent que veig molt important que a l'escola es parle dels diferents tipus de sexualitat, que podem trobar al càrrer. Encara que pense que molta gent, a pesar que siga per por o per vergonya no ho diga.
La gent en general pensa que tot el món es heterosexual, i des de xicotets es dónen uns valors, diferents per a xiques que per a xics, per lo tant, quan tenim 5 o 6 any se supona que ja tenim clara la nostra sexualitat.
Per altra part, la gent també diu que hi ha moltes lleis per a les persones que no són heterosexuals i que es volen casar, com es el cas dels homosexuals, pero a l'hora de la veritat, aquestes lleis no es compleixen i els homosexuals i transexuals, tenen que suportar viure en unes condicions "inferiors" a la de les altres persones heterosexuals.
Si la gent fera algo per canviar aquestes situacions de desventaja algunes persones, pot ser els homosexuals vigueren més agust i sense tindre tants problemes i situacions dificultoses com les tenen. Si canviara per exemple la situació que hi ha a algunes aules tot es faria mes fàcil per a ells, si els profesors s'obriren un poquet més a parlar del tema i no tindre tants tabus o que a l'hora de que alguna persona matjors pretenguera enseñar als alumnes, aquestos no pensaren que tenen més idea sobre el tema del sexe en general i deixar a aquestes persones matjors por si ellos com són més vells que ells no tenen ni idea del tema o de les noves modes sobre el sexe, etc.
També pense que els pares tenen que aportar informació als seus fills sobre el tema del sexe, ja que, encara que es diga que a l'escola s'aprenen moltes coses, és important que els pares ens aporten informació que por ser al institut no ens dónen.
31 d’octubre de 2009 10:40
Hola Almudena, hola Rocío,
i qui pot ensenyar els pares i les mares a parlar de sexualitat amb els filles? Qui educa uns pares i unes mares a qui ningú ha educat?
1 de novembre de 2009 18:24
En el vídeo es veu com els alumnes d’una clase de lliteratura han de llegir un llibre “la Celestina”, però no l’han llegit perquè no els interessava.
Però com que no l’han llegit no saben relment de que va i la professora (que sap allò que els interessa) els fa llegir una página per a que vegen que el llibre no és avorrit, com ells creuen.
Crec que parlar de sexe a classe està bé perquè aprens cosses que no sabies i també com es parlava d’això, o s’escrivia, en una altra época; no és algo nou.
Però també pense que eixe tema ha de tractar-se en tutoria o quan toque, però no quan una persona vuiga i no sempre parlar del mateix tema perquè n’hi ha més temes interessants.
Publica un comentari a l'entrada