(en castellano)
En l’article L’educació sexual a l’escola (1), vaig començar a parlar de les dificultats de l’escola per a educar la sexualitat i parlí de la por, o millor, de les pors: a l’alumnat, a les famílies, a les companyes i companys, a fer el ridícul, a parlar de la pròpia intimitat, a perdre autoritat, a no saber, a despertar la promiscuïtat adolescent...
El segon dels entrebancs és, al meu parer, la consideració de la sexualitat com un fet natural que s’aprén sol: la naturalesa és sàvia, es pensa, i ja ens indica ella com hem de comportar-nos. Aquesta idea és compartida pel professorat i també per l’alumnat. El curs passat, un alumne d’ESO em digué, al principi d’una classe en què vaig traure el tema, que “¡Eso se nace sabido!”. I un altre conclogué, després de quasi mitja hora parlant de la sexualitat, que “¡Al final, para meterla vamos a tener que estudiar y todo!”.
La veritat és que a part de la consideració que la sexualitat s’aprén sola, ens trobem que l’alumnat arriba a l’aula, no solament amb idees errònies, sinó també amb anticossos. Però en aquest cas, no són uns anticossos bons, dels que els ajuden a protegir-se d’una malaltia, sinó que són anticossos que els prevenen contra qualsevol tipus d’educació, bona o dolenta. Són en realitat anticossos contra el canvi.
La setmana passada es van activar aquestos anticossos protectors de l’estereotip en una classe d’ESO. Vam fer una activitat de presentació i un xic va posar entre les seues aficions: “les dones”. Sense entrar en cap valoració, vaig preguntar què haurien pensat si una xica s’haguera presentat dient també que les seues aficions eren els xics, i tres barons de la classe van botar indignats perquè no els amollara el mateix rotllo feminista de sempre, que ja se’l sabien i que l’any anterior els havien donat el discurset dues professores.
En altres classes m’he trobat també frases per a la reflexió. Que “fer-ho és com jugar als dards” o que “solament s’ha de mirar a Nacho Vidal”. Aquestos comentaris es van donar en una classe que desconeixia on es trobava el clítoris i les seues potencialitats eròtiques. Tanmateix, em contaren que un professor benintencionat havia intentat donar-los classe de sexualitat, però que va abandonar al segon dia perquè, segons l’alumnat “nosaltres en sabíem més que ell”.
Em ve al cap un acudit on un pare diu al fill adolescent: “Joan, ja és hora que parlem d’home a home de la sexualitat”. I el fill li contesta: “Molt bé, papà, què vols que t’explique?”.
La consideració de l'adolescència actual com a col·lectiu informat i experimentat, fins i tot més que les persones adultes, és també un tòpic recurrent. En alguns casos és possible que hi haja joves amb més experiència sexual que la gent adulta; però, quina experiència?, quina informació? En la classe on no coneixien el clítoris, sí que sabien què era el punt G (zona que la major part de les dones es passen la vida buscant, sense èxit).
En l’article L’educació sexual a l’escola (1), vaig començar a parlar de les dificultats de l’escola per a educar la sexualitat i parlí de la por, o millor, de les pors: a l’alumnat, a les famílies, a les companyes i companys, a fer el ridícul, a parlar de la pròpia intimitat, a perdre autoritat, a no saber, a despertar la promiscuïtat adolescent...
El segon dels entrebancs és, al meu parer, la consideració de la sexualitat com un fet natural que s’aprén sol: la naturalesa és sàvia, es pensa, i ja ens indica ella com hem de comportar-nos. Aquesta idea és compartida pel professorat i també per l’alumnat. El curs passat, un alumne d’ESO em digué, al principi d’una classe en què vaig traure el tema, que “¡Eso se nace sabido!”. I un altre conclogué, després de quasi mitja hora parlant de la sexualitat, que “¡Al final, para meterla vamos a tener que estudiar y todo!”.
La veritat és que a part de la consideració que la sexualitat s’aprén sola, ens trobem que l’alumnat arriba a l’aula, no solament amb idees errònies, sinó també amb anticossos. Però en aquest cas, no són uns anticossos bons, dels que els ajuden a protegir-se d’una malaltia, sinó que són anticossos que els prevenen contra qualsevol tipus d’educació, bona o dolenta. Són en realitat anticossos contra el canvi.
La setmana passada es van activar aquestos anticossos protectors de l’estereotip en una classe d’ESO. Vam fer una activitat de presentació i un xic va posar entre les seues aficions: “les dones”. Sense entrar en cap valoració, vaig preguntar què haurien pensat si una xica s’haguera presentat dient també que les seues aficions eren els xics, i tres barons de la classe van botar indignats perquè no els amollara el mateix rotllo feminista de sempre, que ja se’l sabien i que l’any anterior els havien donat el discurset dues professores.
En altres classes m’he trobat també frases per a la reflexió. Que “fer-ho és com jugar als dards” o que “solament s’ha de mirar a Nacho Vidal”. Aquestos comentaris es van donar en una classe que desconeixia on es trobava el clítoris i les seues potencialitats eròtiques. Tanmateix, em contaren que un professor benintencionat havia intentat donar-los classe de sexualitat, però que va abandonar al segon dia perquè, segons l’alumnat “nosaltres en sabíem més que ell”.
Em ve al cap un acudit on un pare diu al fill adolescent: “Joan, ja és hora que parlem d’home a home de la sexualitat”. I el fill li contesta: “Molt bé, papà, què vols que t’explique?”.
La consideració de l'adolescència actual com a col·lectiu informat i experimentat, fins i tot més que les persones adultes, és també un tòpic recurrent. En alguns casos és possible que hi haja joves amb més experiència sexual que la gent adulta; però, quina experiència?, quina informació? En la classe on no coneixien el clítoris, sí que sabien què era el punt G (zona que la major part de les dones es passen la vida buscant, sense èxit).
Per tant, la primera cosa que s’hauria de preguntar una persona que pretenga educar és què saben els/les adolescents i què els vindria bé saber. I tot seguit, plantejar-se també quina informació-formació està donant l’escola. En posaré un altre exemple: una alumna de segon em contà un poc escandalitzada que una professora els havia recomanat, quan anaven a primer d’ESO, que dugueren un preservatiu a la motxilla. El malestar de la jove venia perquè la professora donava per fet que una xica de 12 anys podia tindre intenció de practicar el coit.
El tema dóna per a molt; però crec que els exemples mostren clarament tant la falta de formació de l’alumnat com la falta de preparació del professorat, tercer dels entrebancs. Tanmateix, hem d’afegir també la falta de compromís de les administracions en aquesta formació. Estem vivint una època de reformes legals importants: la legalització dels matrimonis homosexuals (2005), la transsexualitat (Llei d’identitat de gènere, 2007), la dispensació lliure de la píndola de l’endemà (2009), la reforma de la llei de l’avortament... però la sexualitat no està inclosa en el currículum escolar de manera explícita, i aquesta ocultació reforça el tòpic de la naturalitat de la sexualitat.
““””””La sexualitat és natural”””””””
Per a Beatriz Preciado, (Manifiesto contra-sexual, Ópera Prima, 2002) la sexualitat no és natural, sinó una tecnologia al servei d’un sistema anomenat sexe-gènere, segons el qual atribuïm un sexe (masculí o femení) al nadó, en funció d’una part de la seua anatomia, i eduquem en unes creences, valors, normes, pràctiques... diferents segons es tracte d’hòmens o de dones. Aquesta tecnologia social i heteronormativa produeix cossos-home i cossos-dona –i qualifica d’errors els intersexuals, les persones homosexuals, la ploma, les dones sexuals... A més, redueix la superfície eròtica als òrgans sexuals reproductius i privilegia el penis com a “únic centre mecànic de producció de l’impuls sexual”. L’adoració del penis, i del seu propietari, es fa patent en el diferent tractament que es dóna a la sexualitat dels hòmens i de les dones. La publicitat de l’Associació Espanyola d’Andrologia (ASESA) per a tractar l’ejaculació precoç mostra una parella al llit, recomana consultar amb el metge i afegeix: “Ellos ya lo han hecho”, donant a entendre que el "problema" d’ell és un problema de parella. En la publicitat adreçada a les dones, (per falta de desig, anticonceptiva...), la publicitat només la implica a ella.
Per a Preciado, el sistema sexe-gènere és un sistema d’escriptura i el cos és el text sobre el qual s’escriu. “L’(hetero)sexualitat, lluny de sorgir espontàniament de cada cos acabat de nàixer, ha de re-inscriure’s o re-instituir-se a través d’operacions constants de repetició i de re-citació dels codis (masculí i femení) socialment investits com a naturals”.
La publicitat és una d’aquestes plomes que escriu, i recorda, sense cansar-se, com han de ser un home i una dona, com s’ha de viure la sexualitat, quines pràctiques són apropiades per als uns i per als altres, etc.
Però el problema de la naturalització dels cossos i dels desitjos no és solament que impedesca una educació sexual de qualitat, sinó que desresponsabilitza i justifica les diferències. A la naturalesa s’atribueix que els xics siguen més sexuals i que les xiques siguen més cuidadores, per posar només un exemple. I pel que fa a la responsabilitat, si resulta que és la naturalesa, o un gen o una quantitat determinanda d'hormones el que justifica la nostra conducta, els nostres valors, la nostra manera de pensar o de sentir, aleshores no en tenim la culpa i ens podem deixar anar i actuar com sempre sense que res canvie.
Per sort, alguns i algunes ja resisteixen a la manera foucaultiana, no solament lluitant contra les prohibicions o la moral, sinó produint formes de plaer-saber alternatives.
PD: l’anunci que encapçala l’article, és per a mi un exemple d’escriptura alternativa.
(continuaré amb l’altre entrebanc que vull comentar: la sexualitat és privada i l’escola no s’hi ha de ficar)
9 comentaris:
A mi també m'ha passat. L'altre dia, en una classe de 4t d'ESO, els vaig preguntar si havien rebut alguna educació sexual de l'escola, i el més "xulet" de la classe va contestar que "això ja es sabia i no feia falta". La resta de la classe va callar, estic segur que per vergonya de reconeixer la sana ignorància, ni tan sols jo em vaig sentir amb cor de contestar, hauria semblat postís en aquella situació. Però aquesta me la guarde, reprendré el tema més endavant.
siempre hay chulitos q se creen q lo saben todo pero tambien hay profesores que lo unico que hacen es soltar el discurso de siempre, que usemos condón, que el sexo no lo es todo... y tb hay algunas que van de feministas y luego se contradicen porque dicen que las chicas van provocando y que en sus tiempos no se qué...
y que ahora hemos perdido los valores y somos unos irresponsables y un montón de cosas más. pues eso tambien seria adultismo, no? porque no me creo que cuando eran jóvenes todo lo hicieran bien
:)
Cierto, hay much@ profes@r que va de feminista y tolerante y luego.. son todo máscaras de carnabal por avergonzarse de cómo piensan en realidad, por avergonzarse de sus ideas retrogradas.
Nos piden que no nos hagamos los adultos y no nos creamos que lo sabemos todo, bueno, pues yo les pido exactamente lo mismo!
Hay temas en los que las experiencia no da la sabiduria!
Mira Maria el chiste que me invento yo:
Esto es una profesora que entra en clase y le dice a los alumnos:
- Bueno, viendo que vuestra generación solo piensa en el sexo, hablemos de sexo de profesora a alumnos, tranquilamente.
Salta una alumna y dice:
- Muy bien profe, ¿Qué quieres que te expliquemos?
Que los alumnos no sepamos todo no quiere decir que los profesores si lo sepan!
Hola. Fa temps que no em deixe caure per ací, així que ja em tocava,jeje. Ja en trobava a faltar eixes reflexions que tant m´agraden llegir perque activen en mi aquella part del cervell que moltes vegades se´ns inactiva per error, aquella que ens fa pensar en alló que de veritat ocorre al nostre voltant i no li parem atenció. En quant al que comentes al text, es cert que allò de l´orientació en la sexualitat es necesaria per a la majoria del joves, encara i quan alguns creuen que ho saben tot pero haver-hi practicat sexe ja. I es cert que la major part dels profesors(a excepció d´una que jo me sé,jej)es senten perduts en aquest tema i no saben como tractar-ho sense que els alumnes es riguen d´ells. I es cert també que, al haver-hi sigut el sexe a casa i a l´´escola sempre un tema tabú, molts alumnes es senten escandalitzats quan es fa referència a les relaciones afectives i sexuals, i tenen por de, per tal vegada ser d´una altra manera que no es la general, canviar la seua manera d´actuar segons els seus sentiments o preferencies. Tenen por a ser diferents, es senten més segurs sent com la majoria.Però la felicitat individual moltes vegades es troba sent diferent als demés i seguint allò que a tu et fa ser com ets. Em tinc que anar, ja seguiré comentant aquest article un altre dia. Una abraçada(per cert, volia llegir-me un llibre que es diu algo així como "tot per amor" d´una autora que no em sona massa. tu el coneixes?me´l recomanes?jeje)
Tots vivim les pressions de l'entorn, profes i alumnat, i moltes vegades volem donar una imatge per a no significar-nos, per a ser com els altres, o volem tranquil·litzar la consciència parlant d'anticonceptius. Les famílies també solen donar aquest tipus d'educació exclusivament biologicista. Ahir precisament em deia una alumna de 2n que els seus pares li ho havien explicat tot, ben claret.
I què és tot?, vaig preguntar.
Jo porte més de quinze anys parlant de sexualitat a l'aula i crec que encara no he aconseguit explicar-ho tot!
I per a ella tot era: anticonceptius i malalties.
Al final TOT pot no significar RES. I una cosa aparentment tan simple com ser un mateix, com diu Cristian, i no tindre por de ser diferent, és finalment el que importa.
Ah, Tot per amor és un assaig on l'autora situa una càmera, metafòricament parlant, dins d'una aula de 4t d'ESO, i conta un any d'educació sexual donat a un grupet d'alumnes, majoritàriament xiques. El text està esquitxat de relats adolescentes i de les opinions que al llarg dels anys han anat donant del taller de sexualitat. Si vols, te'l puc deixar.
Hola Basta hipocresia!, un nombre auténtico y el chiste también.
El conservadurismo existe y el miedo a que lx saquen a unx de sus seguridades. Y las soluciones conservadoras son muy poco originales y no confían en la gente. En Física o química el director del instituto quiere acabar con las drogas i decide hacer un test de orina a todo el colegio, profesorado incluido. ¡Por el bien del alumnado! Para acabar con el bullying, algunas voces proponen que el profesorado vigile más, en los pasillos, en el patio... Hay cientos de ejemplos de la resistencia de la gente a moverse de su posición. Por el contrario, ser creativxs, imaginar soluciones alternativas, escuchar a las partes implicadas, no hablar desde el dogma sino desde la flexibilidad... es más eficaz y además se aprende el triple.
Una pena que los laboratorios no inventen pastillas contra el conservadurismo: hacen más falta que para la ejaculación precoz o la falta de deseo femenino.
-Ká;
-la majoria de les alumnes(joves) crec que em sabem tot de la sexualitat i no quieren perder el temps en que les mestres es vulga a explicar el teme de la sexualitat i tal....
la vertitat por experiencie desde primaria,(5ª) que nos façen xarradetes sobre el tema,i no es que aburra al alumne, mas bé que cambiar de teme serie mijor, diu jo. i por otra rao es que les joves son ignorantes icren que no hi ha perill en el sexe i si lo es. hay cas de contraer emfermetats (sida) pero eso sería otro tema.
Atentament; Ká
Publica un comentari a l'entrada