Leo espera que la visite el metge, millor dit, la metgessa. Asseguda a la sala, plena de dones de totes les edats i un jubilat al costat, mira un pòster on el metge ausculta una dona d’uns seixanta anys, com ella. La veritat és que no entén per què diuen “metges” o per què apareix un home a la foto, si a l’ambulatori del barri no hi ha més que dones.
La seua no té pinta de doctora. Mai porta bata, només el fonendo penjat al coll, un pírcing a la cella i les mateixes samarretes que li agrada posar-se a la seua Filo, que sembla que la va tenir fa quatre dies i ja va a quart d’ESO. Allò de la menuda fou una jugada de la fortuna. I sobretot del seu marit. A Antònio mai li han agradat els condons i a ella no li queien bé les pastilles. Als 45, i amb dos fills ja criats i casadors, es quedà embarassada. Tal vegada va ser la casualitat o allò que diuen que les hormones te les lleven, però les ganes de fer-ho començaren a anar-se’n a mesura que el seu ventre anava inflant-se. El naixement de Filo no va canviar res, li va multiplicar la feina per mil encara que ella va seguir complint tots els dissabtes, religiosament, més algun extra quan Antònio arribava a casa content. Tot sense alegria, com una obligació.
Leocràcia Sensesma, passe!, va cridar la doctora. I a Leo la pillà per sorpresa i sense haver-se preparat com li ho diria. Va estar a punt de donar el torn al iaio del seu costat, però en aquell moment entrà la cunyada a l'ambulatori i, per por que li preguntara el motiu de la visita, va obrir la porta de la consulta i es va colar com un lladre.
Quinze anys són molts anys, digué Leo a la doctora. No és que abans fóra meravellós. Jo no he sentit mai això que els passa a algunes de les pel·lícules. I si ho haguera sentit, tinga vosté clar que no hauria cridat, que no cal ser tan exagerada ni parèixer una qualsevol. El meu Antònio tampoc no és que siga molt delicat. Ell em fa un bes a la boca, em posa les mans als pits i enseguida ala... Però a mi m’agrada que el meu home m'estime.
Leo es va quedar callada, com si la resta de paraules que portara al cap hagueren desaparegut de sobte, i la doctora va seguir mirant-la, esperant, mentre intentava endevinar on volia anar a parar aquella estimada pacient, sempre enfeinada, a qui visitava des de feia quinze anys i que només acudia a consulta quan li passava alguna cosa realment greu. Estaria malalt Antònio? No, ell li ho hauria dit. O potser no. Leo sempre tenia cura de tots “els seus homes“, que és com li agradava anomenar el marit i els fills. Antònio havia anat a l’ambulatori feia dues setmanes i, quasi en secret, li havia demanat la Viagra. No ho diga a la meua dona, que ella es disgustarà. És més jove que jo i és normal que tinga més ganes. Jo no vull fallar-li ni que se’n busque un altre de menys edat.
La infermera va cridar a la porta per consultar sobre una altra pacient i Leo va tragar saliva. M’han dit que hi ha uns pegats d’hormones que te tornen les ganes. Me’ls podria vosté receptar?
Rosa Sanchis
Articles recomanats:
Teresa Forcades: LOS CRÍMENES DE LAS GRANDES COMPAÑIAS FARMACÉUTICAS (medicalització de la sexualitat)
Podeu llegir també les entrades del bloc:
La pel·li és un fragment de La vida empieza hoy (Laura Mañá, 2010), fresca, divertida i molt recomanable.
2 comentaris:
Una bona història!!! Hi ha per una banda les expectatives que te posades cada persona en ella mateixa (la Leo creu que ‘ha de tenir ganes’, el seu home creu ‘que ha de complir’) i, d’altra banda, les expectatives que creuen que l’altre persona té (la Leo creu que el seu marit espera d’ella passió i entusiasme, l’Antònio creu que la seva dona espera d’ell potència sexual...). Finalment hi ha la veritat: el que cada persona realment vol i no s’atreveix a dir-ho per por de no complir aquestes expectatives, que són filles de les obligacions de gènere...Si no ens criéssim tant que és el que han de fer homes i dones i féssim més el que realment volem...
Potser a la Leo i l’Antònio els hi aniria bé parlar sense por dels propis desitjos i treure’s el vestit del rol que els han assignat i que han interioritzat....
Gràcies Júlia, per apuntar en la diana del que volia expressar amb el text: la falta de comunicació i les expectatives de gènere, que solen ser obligacions i (auto)exigències. Tot el món les pateix: joves, adults i adultes, gent gran... És la dictadura del sexe atlètic: del que vol demostrar, exhibir una tècnica, seguir uns models externs, del que s’exigeix i exigeix als/les altres en lloc de jugar, descobrir, dir, preguntar...
Publica un comentari a l'entrada