Escriure tort

(En castellano)

Prompte començarà el nou curs escolar i moltes mares (i pares) estan ja preocupades per com els anirà a les filles i als fills a l’institut. Per la seua banda, també hi ha profes que comencen a rondinar, pensant que les vacances s’acaben i que cal preparar-se per al que vindrà. La majoria ja sabem els cursos que tindrem. Jo faré classes a primer de batxillerat i al primer cicle d’ESO, com fa dos anys, i em trobaré a l’aula les caretes més o menys esglaiades d’uns adolescents que tenen mares que pateixen i que tindran una profe de Valencià que també pateix, però que es preocupa i se n’ocupa que aquestos patiments siguen els menys possibles.

Tot i que fa més de vint anys que done classes, els començaments de curs sempre són una mescla de por i de ganes. De por, com la de la mare que portarà el seu fill a primer d’ESO i que ja ha hagut de vore una foto al tuenti on posava “mariquita”. Por com la dels pares de la xiqueta que farà segon d’ESO i a qui l’any passat insultaven perquè era filla de “maricons”. Por com la de l’àvia que veu que el nét no té amics, perquè els que té no es poden dir així ja que no l’estimen sinó que, quan poden, el menyspreen. La veritat és que no deixa de sorprendre’m, i tots els anys és igual, la capacitat humana de fer patir, supèrfluament, les persones del voltant: per altes, per baixes, per grosses, per primes, per masculines, per femenines, per tindre una mare, dues, o per no tindre’n cap.

Sembla que l’arribada a l’institut és viscuda amb més preocupació que l’escola, com si allà no hi haguera patiment, com si la infantesa fóra el temps i l’escola l’espai on el dolor és una mica mentida, com el dels contes... Tanmateix, crec que el dolor, com el desig, no és mai de mentida (tot i que, certament, n’hi ha graus) i intuïsc que tot ve de no actuar perquè es pensa que a la infantesa es pateix menys, de la mateixa manera que es creu que la sexualitat no existeix. Les Barbies o les Monsters no tenen vulva; els Power Rangers o els Action Mans tampoc tenen penis; però, que els creadors d’aquestos ninots els hagen fet asexuats, no significa que no es comporten com a hòmens o com a dones “de veritat”. I aquesta veritat falsa marcarà les vides de les persones des del bressol, a l’escola, a l’institut, al treball, a tot arreu. I farà patir, sempre.

Jo em prepare les classes preguntant-me què faré el curs que ve per mitigar aquesta preocupació i aquestes pors: les meues, les de les mares i pares, les dels xiquets i xiquetes que potser ho passaran malament per no ser prou Barbies o prou Action Mans, per ser còpies dolentes d’un suposat original que no existeix només que en la ment dels puritans, dels moralistes, dels temorosos del goig de viure... dels que volen que a la vida només s’escriga en renglons ben rectes. Malauradament, a l’escola i a l’institut, com a la vida, encara es fa cal·ligrafia. I s’ha de copiar sense entortar-se: “a les xiques els agraden els xics”, “als xics els agraden les xiques”, “els xics no ploren”, “família, només n’hi ha una”, "una xica sexual és una guarra", etc. I cada dia s’ha de repetir la lliçó i, si no, sempre n’hi ha algú que te la repassa: “marimacho”, “tortillera”, “gallina”, “maricó”, "guarra", etc.

Què podem fer per entortar una mica aquest món i que siga com les muntanyes? O com les ones? O com el vent? Per què hi ha gestos definits com a masculins i gestos femenins? Per què la cura o la coqueteria són femenines i l’agressivitat o el desig d’independència, masculins? La setmana passada vaig vore Brave, l’última pel·lícula d’animació de Pixar. La protagonista és Mèrida, una jove princesa educada per sa mare per a ser-ho (Els pares és que no s'ocupen d'aquestes coses!). Els germanets corren salvatges, fent entremaliadures pel castell, però ella s’ha de comportar i preparar per al gran dia, quan arribaran els pretendents i el millor es quedarà amb ella. El més bo de la pel·lícula és el final, ja que acaba fadrina, després de convéncer els aspirants que és millor ser lliure d’elegir(-se). Ells, tots els xics de la pel·lícula, se la passen barallant-se, burlant-se els uns del altres o perseguint óssos, i només en una seqüència, que no dura ni un minut, se n’adonen que en realitat no s’havien preguntat si volien o no la princesa, perquè obeïen els desitjos dels pares. Ella, en canvi, es passa la pel·lícula rebel·lant-se contra el seu destí.

Quins models d’home s’estan oferint? Estem tan lluny d’una vertadera rebel·lió masculina? Potser és la por a perdre els privilegis i tal vegada la revolució començarà pels que escriuen tort i no tenen accés a les prebendes. Per això cal fer-los costat. I mentrestant, seguir preparant-nos les classes pensant com podem accelerar aquesta revolució perquè els nostres instituts esdevinguen llocs segurs on siga una festa entrar-hi perquè s’aprén molt: dels companys, de les companyes, d’alguns profes, de discutir, de compartir, d’escriure recte i, sobretot, d’escriure tort.