Consentiments

Clementina va tornar a casa dissimulant amb les amigues l’intens dolor que sentia entre les cames. Lluna i Mariela no paraven de preguntar com havia anat amb Gabri, però Tina va poder escapolir-se caminant molt de pressa per a fer més curt el trajecte que separava el pub de casa, i dient-los que tenia molta son i que a l’endemà els ho contaria tot amb pèls i senyals.   

Quan arribà a casa, hauria volgut dutxar-se, però no volia per res del món que el soroll de l’aigua despertara els seus pares i que aquests descobriren que arribava dues hores més tard del que havien acordat. per això entrà de pressa a l’habitació, passà el pany i, mentre es despullava, es conformà a imaginar que l’aigua li queia pel cos i s’emportava la brutedat que sentia, juntament amb la culpa i la vergonya.

Abans de posar les bragues a la cistella de la roba bruta, les va mirar per comprovar que no tingueren sang, i es tranquil·litzà en veure que només hi havia una miqueta més de fluix que de normal. La primera vegada tampoc no va sagnar gens ni mica. Li havien contat que seria quasi com una pel·li de vampirs però no va ser així. I tampoc li va fer mal. Per a Andreu també havia sigut la primera vegada i ho havien fet suaument, sense pressa. Suspesa en l'agradable record d'aquella relació, tan distinta a la que acabava de tindre amb Gabri, s'oblidà per un moment de la coentor que sentia.

Després de la dutxa imaginada, es va posar el pijama i s'allità. Va tancar els ulls, tot i saber que no podria dormir perquè les imatges de la nit li tornarien una i una altra vegada, i es va abraçar al peluix que li havien regalat les amigues per al seu aniversari, buscant que la suavitat del pelet li curara la coïssor de l'entrecuix i sobretot la de l'ànima, que encara li feia més mal.

Per què havia acceptat quan ell la convidà a anar al seu cotxe? Semblava tan romàntic a l'Instagram! Feia mesos que li agradava i aquella nit va decidir acostar-se-li, animada per Lluna, que sempre era molt més decidida que ella. Tot va fluir i estigueren besant-se molta estona al pub. Tot el món els va veure. I a Clementina li encantava com besava Gabri i com li acaronava el bescoll mentre ho feia.      

Però al cotxe tot va canviar. A ell li va entrar la pressa i a ella quasi no se li sentia la veu quan li deia: em fas mal, m’estic clavant els teus malucs, vas molt de pressa, no m’agrada, no vull, no... Ell li va dir que era un cria i que no havia perdut dues hores menjant-li la boca per a quedar-se així. Que ell ja sabia que a ella li agradava el tema. Que tot l'institut sabia que ho havia fet amb Andreu. Que no es fera l’estreta. Que li agradaria molt. A què havia anat, si no?

I el cotxe es va omplir amb el baf de les seues respiracions: la d’ell, de plaer; la d’ella, de dolor. I Clementina va intentar pensar en coses agradables perquè aquella eternitat durara menys. I quan ell acabà, es van besar i tot (perquè això és l’únic que li havia agradat), i es va sentir encara més imbècil.

El 90% per cent de les agressions sexuals són comeses per coneguts o lligues ocasionals amb els quals, en un principi, sí que es volia sexe. En canvi, la imatge que se’ns ven d’una violació (xica sola a la nit i desconegut que l’assalta amb violència) ocorre en pocs casos. Corre més perill un xic de partir-se la crisma en un accident de moto o cotxe, o en una brega ocasional, que una xica de ser violada, però a elles se les ha de "protegir".

La societat patriarcal considera les xiques com a persones desvalgudes de les quals s'ha de tenir cura. I els diu, a elles, que han de posar els límits i, si no els posen, són les responsables del que passarà ja que s’ho han buscat. Poques vegades se’ls diu als xics que no és normal que pressionen per a tindre sexe, ni és normal que insistisquen. Sembla una obvietat però una cosa és seduir algú i una altra insistir i pressionar. Poca gent diu als xics que la insistència, i no respectar els nos, és violència. Que el consentiment donat pot ser revocat. Que les persones tenim dret a dir que no en qualsevol moment, per molt excitat que estiga aquell amb qui ens estem enrotllant. Que podem dir que no encara que tinguem les bragues abaixades.

Aquestes lleis no escrites de la societat patriarcal i masclista fan creure que és normal que els xics prenguen la iniciativa i que insistisquen per a tindre sexe i fan creure també que és normal que, arribats a determinat punt, les xiques ja no tinguen dret a dir que no.

Mireu la diferència: si una xica ha begut, es considera un agreujant, és a dir, encara se sentirà més culpable i la societat la criticarà més per no haver-se “protegit” com tocava. En canvi, si un xic beu i comet una agressió, això es considerarà un atenuant, i servirà per a justificar la seua actuació. A elles, se les culpa (per provocar); a ells, se’ls disculpa (és natural, són hòmens!). De segur que a ella algú la fa responsable preguntant: I tu, per què havies begut? Però de segur que a ell no se li diu: I tu, per què no acceptes un no i agredeixes?

L'agressió comença quan no es respecta el no! I la transformació s'inicia quan les persones deixem de jutjar de manera diferent a xics i a xiques. Quan no pensem que ells han de portar la iniciativa en la sexualitat. Quan un xic no crega que la seua homenia es veu afectada perquè una xica el rebutge. Quan una xica faça valdre el seu dret al plaer i demane el que li agrada i pose límits. Quan xics i xiques deixen de banda els models (imposicions) establerts i es donen permís per a gaudir sense autopressionar-se i sense pressionar a l'altra persona. 

La sexualitat està per a gaudir-la, no per a patir-la!  

Font d'inspiració: "Yo quería sexo, pero no así", per June Fernández, en la revista Píkara Magazine. La periodista basca ha guanyat, amb aquest article, el II Premi de Periodisme Colombine.