Violència en parelles adolescents

(EN CASTELLANO)

25 de novembre. Dia contra la violència masclista.

La violència masclista en la parella existeix en totes les classes socials, edats i situacions econòmiques i culturals. No us penseu que només passa a la tele, amb persones d’altres països menys “avançats” que nosaltres o a dones més majors, ignorants i antigues, que es casen amb hòmens molt masclistes i un poc trastornats. Tu, o la teua millor amiga, –o el teu millor amic–, podeu ser aquesta xica maltractada o aquest xic que maltracta.

En les primeres relacions de parella entre xica i xic pot haver, i en alguns casos n’hi ha, una gran quantitat de violència, disfressada d’amor boig i d’atracció sexual, i que es manifesta en forma de gelosia (no suporte que parles i/o xateges amb cap altre tio!), enveja (per què t’interessa tant això?), desitjos sexuals incontrolables (anem a fer-ho ja, si no ho fas amb mi és que no m’estimes), necessitats imperioses (vull açò, per què no em dones el gust?), aïllament (passa d’elles!, les teues amigues són unes xafarderes, la teua família és una pesada...), propietat (tu ets solament meua!), interés exagerat per estar assoles (anem tu i jo sols, sense ningú que ens moleste...), etc.

AIXÒ NO ÉS AMOR. Però, com que no sabem el que és l’amor ni el sexe –perquè és la primera vegada–, ens pensem que ha de ser així. També ocorre que la part bona del que sentim, com que són emocions i sensacions tan intenses i noves (ja que no ens havia passat mai), creiem que són degudes a la nostra parella, que de segur ha de ser molt “especial” si ens fa sentir així. Per contra, quan tenim més experiències amb altres persones, ens adonem que es pot millorar molt i que, el que crèiem únic, no ho és tant.

Però encara n’hi ha creences que ens fan també romandre en relacions de mal amor: creure que l’amor és disponibilitat total i patiment i que s’ha de patir molt per a gaudir molt. A les xiques se les educa per a tenir aquesta mentalitat un poc “massoca” i perquè creguen que, si no se sacrifiquen molt, és que són egoistes. Als xics, en canvi, se’ls educa perquè pensen que tenen dret a ser cuidats i satisfets i, per això, a alguns d’ells no els costa gens reclamar el que creuen que els correspon, amb la pressió, el control, i fins i tot mitjançant la força.

Les xiques aguanten per culpa d’aquesta educació, que també fa que se senten realitzades tenint cura d’ells i intentant salvar-los (d’una infantesa dura, d’una família que no els estima, etc.). En la majoria dels casos, no saben donar-li nom al maltractament que pateixen per part del xic perquè no el veuen, i creuen que la gelosia o la violència són un senyal de molt d’amor, i s’alegren per exemple quan el seu nòvio es pega amb un altre xic per elles, quan en realitat és una alarma que hauria de fer que s’hi allunyaren.

Els xics que maltracten creuen que estimen molt, però en realitat s’estimen a ells mateixos per damunt de tot, no han aprés a estimar bé i no són capaços de la més mínima empatia i, a més, són tan insegurs que necessiten controlar la seua parella per a sentir-se bé. Si estimaren de veritat, voldrien el benestar d’ella, s’alegrarien dels seus èxits (també de la seua popularitat), comptarien amb elles i amb les seues opinions, aprendrien d’elles, tindrien cura de les nòvies i del seu amor, respectarien els seus gustos i les seues amistats, etc. AIXÒ SÍ QUE ÉS AMOR. I no fa falta jurar amor etern ni dir que no poden viure sense elles perquè sentir això és més bé un símptoma dolent i el que cal és preguntar-se per què necessiten les parelles i per què no poden viure sense elles.   

Font: Traducció (i adaptació) de la Guia para evitar amores que matan o cómo prevenir los riesgos de violencia en la pareja, 2007. Consell de la Joventut d’Alacant. (Autors: Joan Subirana, Marisa Babiano, Ma. José Mosquera, Jesús Zulet, José Luís Prats i José Luis Castro).

Altres entrades relacionades