Pots dir-me Guillem...

(Miquel Missé vestint-se)

Pots vore ací una entrevista a Miquel Missé feta per Carme Porta a Idem TV.

La transsexualitat estava catalogada com a Trastorn de la identitat de gènere en el DSM-4 (Manual diagnòstic i estadístic de malalties mentals); això significava considerar que les persones transsexuals estaven malaltes ja que patien un trastorn mental. Enguany ha desaparegut aquesta catalogació i, al nou DSM-5, només es conserva la catalogació de Disfòria de Gènere.

Transsexual és un terme mèdic que designa a aquella persona que es percep i desitja ser percebuda del sexe contrari al que se li va assignar en nàixer i decideix modificar el seu cos amb hormones i operacions perquè aquest s’adapte al sexe sentit. Transgènere és aquella persona que decideix viure en el sexe contrari, però no considera necessària la modificació del cos.

 Perquè una persona puga canviar-se el sexe en el DNI és necessari que un/a metge/essa o psicòleg/òloga clínic/a certifique que pateix disfòria de gènere. Açò vol dir: que existeix “dissonància entre el sexe morfològic o gènere fisiològic inicialment inscrit i la identitat de gènere sentida pel sol·licitant o sexe psicosocial”, que aquesta dissonància és “estable i persistent” i que no existeixen “trastorns de personalitat que pogueren influir, de forma determinant, en l’existència de la dissonància ressenyada”. La Llei 3/2007, de 15 de març, reguladora de la rectificació registral de la menció relativa al sexe de les persones, va suposar un canvi important en deixar d’exigir el canvi genital; abans d'aquesta, si una persona no s'operava els genitals, no podia canviar-se el sexe al DNI. 

Actualment, per al canvi de nom, la persona ha d’haver estat tractada mèdicament durant almenys dos anys i acomodar així les seues característiques físiques a les corresponents al sexe reclamat. La cirurgia de reassignació sexual no és necessària i tampoc podrà exigir-se el tractament mèdic si “concorren raons de salut o edat que n’impossibiliten el seguiment”.

El problema ve a l’hora de valorar la dissonància. En el procés de diagnòstic s’usa l’escala de masculinitat-feminitat de l’Inventari Multifàsic de Personalitat de Minnesota, criticada per mantenir una visió de gènere molt estereotipada. L’avaluació com a hòmens o com a dones inclou preguntes com aquestes: Què fas per a ser una xica o un xic? T’agrada cuinar?, la mecànica?, jugar a nines?, la velocitat? Odies els teus genitals? T’agradaria pixar dempeus?... El transsexual Moisés Martínez explica que, en el cas d’un transsexual masculí és contraproduent dir que t’agrada cosir, cuidar les plantes o els xics... Sense arribar al nivell dels USA, on hi ha qui es dedica a preparar per passar les proves psicològiques de canvi de sexe, algunes persones transsexuals viuen la consulta psicològica com un tràmit violent que no s’exigeix a les persones considerades “normals”; per exemple, a qui es vol sotmetre a una liposucció no se li fa passar cap test psicològic que descarte malalties com l’anorèxia.

Socialment, ser un home està establert pel físic “masculí” i pel comportament. Un home o una dona transsexual ho han de demostrar. Si no veiem un vestidet rosa o blau o unes arracades, en veure un nadó preguntem: Què és? Aquesta pregunta és un eufemisme de com serà i de com l’educarem, perquè els engranatges del gènere ja s’han posat en marxa. No oblidem que el Registre civil només admet dues caselles i que estan prohibits els noms que creen confusa identificació o porten a error quant al sexe. Els cossos ambigus o inclassificables provoquen inquietud. La indefinició quant al gènere, el sexe o la sexualitat desorienten. Quan no ens quadra, quan no sabem interpretar un cos, entra en crisi el sexe i el gènere. Per això, el que no es pot classificar no es considera real: no és una dona/un home de veritat!

La percepció d’haver nascut en un cos equivocat està en el discurs mèdic, en els mitjans de comunicació (periòdics, revistes, sèries...) i en moltes persones transsexuals. També la percepció popular és la d’una inadequació que s’ha de solucionar quirúrgicament i/o hormonalment, i poques vegades es planteja que allò inadequat puga estar en la rigidesa del binarisme i no en les persones trans o que el qüestionament dels sexes i dels gèneres no beneficia solament als o a les dissidents sinó a tot el món. Martínez es pregunta: “Transsexual és una persona atrapada en un cos equivocat o una persona atrapada en una societat equivocada? Qui s’equivoca? Una cadena d’aminoàcids en convertir-se en proteïna o la publicitat de la Casa del nadó amb els seus bressols blaus i roses.”

Però no totes les persones transsexuals van perquè pensen que tenen un trastorn, sinó perquè és el camí que els permetrà canviar-se el nom, hormonar-se i/o operar-se. O simplement perquè busquen la legitimació d’un professional que facilite l’acceptació de l’entorn sòciofamiliar (Gerard Coll, 2010). Les operacions són necessàries per a moltes persones transsexuals, però no per a totes; lleven patiments però no són la solució a tots els problemes. De vegades es diu que és com tornar a nàixer, encara que postposar-ho tot fins a després de l’operació pot ser problemàtic perquè en la nostra identitat hi ha més factors, no solament el gènere. Concebre la identitat com quelcom essencial, estable i irreversible és naturalista, ja que fa derivar la identitat d’unes característiques sexuals biològiques, i determinista, perquè en els primers anys de vida ja es conformaria la nostra personalitat sense possibilitat de canvi (Garaizabal, 2010). 

Jo no vull ser ni naturalista ni essencialista. I tu?

(text extret de Sanchis, Rosa: Karicies.com, Edicions 96, 2012)