Quan vaig començar el blog Karicies fa quasi 7 anys, no sabia que d’allí eixiria un llibre (karicies.com) que guanyaria el premi Enric Soler i Godes d’experiències pedagògiques; i molt menys imaginava que l’ajuntament de la ciutat de València em faria un reconeixement pel meu treball en la sensibilització i prevenció de la violència de gènere amb la joventut, i en especial pel blog karicies.
Però no seria just dir només aquestes paraules i no donar veu a l’alumnat que m’acompanya en aquesta aventura necessària, i sense el qual el blog no existiria. Per això voldria aportar el comentari d'una alumna de primer de batxillerat tot destacant que no és un comentari qualsevol: la casualitat va voler que la setmana passada coincidira amb la guionista Paqui Méndez, guardonada l'any anterior per una feina extraordinària, entre moltes altres coses organitzant el Curts per la igualtat. El comentari fa referència al curt “Hechos son amores”.
Anna Mozzoni ha dit...
Bon dia,
Avui vaig a comentar aquesta entrada perquè m’ha impactat, i perquè m’agradaria analitzar tant els personatges com les seues intervencions i el paral·lelisme d’aquesta història amb la vida real, ja que hui en dia el maltractament, malauradament, està molt present. /.../ Parlaré primer de les diferents parelles que s’hi observen.
En primer lloc tenim a Pilar i a Albert, una parella que té un problema: ell li proposa anar a viure junts a Barcelona per qüestions de treball i ella no ho té clar. En segon lloc tenim a Lola i a Gele, una parella que ha trencat i que acaba de començar el dol. I, per últim, tenim a Anna i a Joan, els protagonistes del curt.
Pel que fa a la primera parella, Pilar pensava que tenia clar allò d’anar-se’n a viure amb Albert però se n’ha adonat que, per molt que l’estima, és una decisió precipitada per a ella: s’acaba d’independitzar, encara està assumint el canvi i està contenta amb el seu treball i la seua vida. Albert al principi no s’ho pren massa bé però finalment entén la postura de la parella i ho accepta.
Pense que, com ja he dit moltes vegades, les parelles i l’amistat es basen en el respecte, la comprensió, l’estima i molts altres valors. La teua parella no té per què estar sempre d’acord amb tot el que dius, fas o proposes perquè no és cap titella, ni hauria de ser-ho. És per això que si et nega quelcom, has d’acceptar-ho; i no és que no t’estime, sinó que potser no és el moment per a canvis, tal com passa amb aquesta parella, ja que pensar o actuar diferent no significa que no puga funcionar.
Pel que fa a Lola i a Gele, la primera està dolguda per la ruptura amb la parella i, encara que no ho semble, Gele també ho està. Aquest dolor és el que totes les parelles senten normalment quan una relació s’acaba, i és normal que es troben a faltar i que pensen que es pot intentar de nou; però tornar no és bona idea, és recaure en el mateix problema que no ha tingut solució. I si no hi havia solució adés, ara tampoc. És tornar a patir i formar part d’una relació tòxica que no és gens recomanable. Igual que l’anterior parella, em sembla bé la manera en què actuen Lola i Gele. Si s’estimen i no funciona, el millor és deixar-ho. Si després decideixen que poden reciclar la relació i ser amigues, doncs perfecte, i si no, no passa res.
L’ultima parella de la qual parlaré és la de Joan i Anna. És l’aniversari d’Anna i Joan li fa un regal i vol gitar-se amb ella malgrat que els amics d’aquesta li han fet una festa i no tenen preservatius. Si ella no vol, per què l’obliga i insisteix tant? Per què, quan aquesta li diu que a l’endemà no es poden veure, ell es fica fet una fera? Per què no accepta que hi ha més coses, més persones, més vida que aqueixa relació? El món no comença i acaba en Anna!
La violència masclista no és manifesta sols amb l’agressió física, sinó que també ho fa amb l’agressió verbal i amb el xantatge emocional, i Joan ho fa constantment. Jo no sé si quan la colpeja és conscient del que ha fet o si ha sigut sense voler però, en qualsevol dels casos, no m’agradaria gens tindre un Joan a la meua vida.
Respecte a l’actuació que tenen els amics d’Anna, he de dir moltes coses. Jesús (qui organitza la festa), fa bé d’arrimar-se quan veu que la conversa entre Anna i Joan està tensant-se molt i fa bé de proposar-li al xicot de la seua amiga que se’n vaja amb ell a fer una volta. Els altres personatges també actuen bé quan li planten cara a Joan en el moment en què aquest reacciona malament davant de la proposta de Jesús. /.../
Anna pronuncia el següent a l’última escena: “la vida és més curta que un parpelleig. Parpelleges i ja te l’has perduda”. Darrere de l’escenari, a la vida real, el maltractament té moltes vegades un final infeliç. No deixem que la vida de les persones que són maltractades s’acabe en un parpelleig. No tanquem els ulls a aquestes situacions, canviem-les!! 22.11.15
Malauradament, no tota la gent jove ho té tan clar com Anna. Per això cal seguir treballant i és urgent i necessari que tots i totes fem el possible perquè la desigualtat i la violència de gènere desapareguen del nostre món. Nosaltres ens hi juguem el futur; però hi ha dones que s’hi juguen la vida.
Campanya de l'Ajuntament de València contra la violència masclista (2015)
5 comentaris:
Molt bé Rosa te l'has merescut. Enhorabona y segueix així.
Molt bé Rosa tel mereixes i segix així trebllant per a que ningú participe en la violéncia de genere.
Bon dia,
Avui m’agradaria comentar aquesta entrada ara que ja tinc més temps per tal de reconéixer el mèrit que ha tingut aquesta professora i autora del blog, parlar de com vaig viure aquell dia i fer una crítica a la situació que estem vivint hui en dia perquè encara ens queda molt per fer i per aconseguir.
Recorde que estava a classe de filosofia i Rosa va entrar a preguntar-nos al meu company Diego Thompson i a mi si volíem acompanyar-la per a anar a replegar el premi que l’ajuntament li havia atorgat i, per descomptat li vàrem dir que sí, el que ella ha fet té molt de mèrit! No cada dia, malauradament, es reconeix una lluita tan important!
Estàvem tots dos nerviosos i il·lusionats. Mai no es valora el suficient el treball d’una persona. Quan arribàrem, com que sobrava una mica de temps, vam decidir fer un tour ambdós junts per veure l’ajuntament i ho vam passar molt bé.
Després va arribar el gran moment de Rosa i allí hi havia molta gent i molts mitjans; l’ocasió ho mereixia. El que jo no m’imaginava és que utilitzara un comentari meu com a part del seu discurs. Aquest fet hem va deixar bocabadada i em vaig il·lusionar moltíssim, encara que també vaig sentir vergonya i no vaig poder evitar ficar-me roja quan va dir que aqueix comentari era meu i molta gent es va girar per mirar-me.
Una vegada va acabar tot allò ens vam fer moltíssimes fotos, inclús ens van entrevistar! Recorde que el meu company ho va fer molt bé i va dir el que penava sobre l’assumpte perfectament i a mi em va entrar ràbia perquè haver-me ficat molt nerviosa i, encara que tenia clar el que pensava i com ho volia dir, no hem va eixir com pensava però no importa, és una experiència més.
Aquell dia la televisió estava plena d’entrevistes, premis, prevencions i jo no vaig poder evitar estar expectant a tot el que deien. Hui, que ja ningú no sembla recordar que el masclisme està present, m’agradaria fer-me escoltar i dir tot el que pense una vegada més.
Sembla que les persones donem la cara en moments concrets per interessos però no ens movem tots pel que realment sentim i pel que hauríem de lluitar tots, per un món molt més just. A mi m’angoixa tanta hipocresia.
Al món encara hi ha molts masclistes i els tenim tots ben prop, per què no fem quelcom per a què aquest pensament s’extingisca ja d’una vegada? Que és molt bonic eixe dia vestir-se de morat i dir “jo no sóc masclista” però després, a la pràctica, tot ho consentim.
Per què els mitjans de comunicació no fan perquè aquest fet es conega molt més i ens conscienciem? Per què el govern no realitza més campanyes e imparteix quelcom a les aules per conscienciar a les noves generacions? Per què no hi ha un control sobre els joguets que es venen cada dia i així reduir el sexisme que se’ns implanta des de menuts?
Pense que encara tenim tots molt a fer i que hem de seguir lluitant molt perquè no hi haja més víctimes, perquè no existisca aquest silenci. Hem de ficar-nos cada dia les ulleres violetes per tal de corregir aquest problema de vista, aquest problema que tenim al món.
Jo abans deixava passar moltes situacions perquè no les considerava sexistes o masclistes, perquè considerava que formaven part del “bon amor” però des que Rosa em dóna classe he obert molts els ulls i això mai no podré acabar d’agrair-ho.
Moltes gràcies Rosa per tot el que ens aportes diàriament amb la teua lluita constant, lluita a la qual jo, a poc a poc, m’he sumat. Enhorabona pel que has fet i ànim per tot allò que encara hem de fer.
Molt bé Rosa segix axí
Gràcies Anna,
per a mi va ser un regal la vostra companyia. I també són un regal els comentaris i el fet de compartir aquesta lluita tan necessària.
PD: De segur que a l'entrevista ho vares fer molt bé!
Publica un comentari a l'entrada