(En castellano)
Aquest febrer, Karícies fa 7 anys i la seua creadora està feliç i contenta d’haver arribat fins ací amb tan bona companyia (7500 comentaris i 450 entrades). Per a celebrar-ho faré una nova blogada parlant de l’educació sexual i de les famílies.
Les mares i els pares solen veure la sexualitat adolescent (especialment la femenina) com un problema que els fa molta por. Ningú els ha dit com poden educar en aquest tema perquè ho hagueren d’aprendre sols –equivocant-se, caient i tornant a alçar-se–, i és molt difícil mostrar allò que cap persona ens ha ensenyat. A aquesta primera dificultat, s’hi suma la visió que es té de la gent jove, que va des de qui els considera uns irresponsables problemàtics en perill permanent, fins a qui creu que no agraeixen prou la informació que tenen ara al seu abast. Moltes persones adultes es pregunten com és possible que les xiques i els xics joves cometen tants errors tenint, com tenen, una gran quantitat d’informació i mitjans a la mà.
Davant d’aquestes pors i d’aquestes idees prèvies sobre el jovent, el recurs “educatiu” més comú és insistir en el terror (embarassos, infeccions, violacions...) per a dissuadir-los del sexe o almenys ajornar-lo al màxim. L’altra opció és retallar llibertats, especialment a les xiques. Quan ixen de festa, elles han de tornar a casa abans que els seus companys o germans barons; algú les ha d’acompanyar sempre, i no poden anar a segons quins llocs (acampades, concerts...) perquè es consideren espais molt perillosos, i els progenitors no confien ni en les seues filles ni en els fills dels altres.
És complicat per a les famílies saber en quin punt es troba la seua descendència. Les més dramàtiques exerceixen un ferri control sobre les i els adolescents perquè pensen que necessiten vigilància. Altres creuen que són encara criatures i que no tenen sexualitat. Unes poques lligen llibres sobre el tema o van a xarrades informatives, però solen eixir encara més alarmades perquè els parlen del sexting, del grooming i d’altres ings que no controlen, i quan arriben a casa voldrien agafar l’ordinador i pegar-li una martellada. També hi ha mares i pares que intenten que els fills els conten què fan, a la recerca d’un intercanvi d’intimitat personal ben difícil ja que si no s’ha parlat de sexualitat abans, fer-ho en aquesta etapa és quasi missió impossible. Això de “Filla meua, ara que ja tens la regla anem a parlar de sexe” és tan inútil com incòmode per a l’adolescent interpel·lada.
Sense dubte, criar és molt dur i angoixant, però les persones adultes hem d’aprendre a respectar el desenvolupament sexual de menuts i adolescents. I hem de trobar la manera de respectar els seus silencis i els seus secrets. Som éssers sexuats amb capacitat d’estimar durant tota la vida, i l’amor i la sexualitat estan per tot arreu però són camins individuals de descobriment que han de recórrer elles i ells. Exercicis com ara rememorar la nostra adolescència, pensar què ens hauria agradat que ens contaren, quins dubtes teníem, què ens angoixava..., poden ser un bon i saludable colp de mà per als pares i mares que busquen teixir un pont d’entesa amb les seues criatures. També qüestionar el nostre comportament i la manera de tractar-los, ja que influiran molt més que els discursos o els sermons. Després d’aquest exercici d’introspecció, potser entendrem que és molt difícil ser adolescent en el segle XXI i molt més encara tindre una vida sexual satisfactòria amb una educació sexual penosa i tenyida de masclisme.
9 comentaris:
Felicitats pels 7 anys! No es tan guai com complir 10 anys, però tampoc està malament :P
Felicitats pels 7 anys,esperem que el blog dure molts anys més!!!!
Moltes felicitats Rosa pels 7 anys!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Bona vesprada,
He decidit comentar aquesta entrada per tal de, en primer lloc, felicitar a l’autora i, en segon lloc perquè pense quefer una anàlisi de la meua evolució com a persona, feminista i comentarista és una bona idea. Per tal de fer-ho parlaré de com era abans i com percebia aquest món patriarcal abans de conéixer el bloc i de com amb el pas del temps ha canviat o evolucionat açò.
Quan som menuts, no ens adonem de moltes coses. Sempre m’han agradat les nines, els carros, les cuinetes però mai no m’ha agradat el rosa. Ara que ja tinc més coneixement em planteja si el que m’agradava era perquè el patriarcat m’ho havia inculcat o perquè realment així era. Tinc una cosina menuda i li agraden també molt les nines. Encara que els pares ens eduquen des de la diversitat, de vegades el sexisme ens consumeix; ara, quan jugue amb la meua cosina, intente jugar amb la diversitat.
Després, a poc a poc, he anat creixent. Quan vaig començar amb el que els adults anomenen “l’edat del pavo”, vaig haver de conviure i suportar comentaris com “si és gelós, t’estima” o “el que fa és amor”. Mai no ho vaig acabar de creure, tinc uns pares que amb eixe tema m’han educat molt bé, però amb l’ajuda de Rosa i de moltes altres persones que fan una tasca molt important en la nostra educació i en la nostra persona, vaig acabar d’obrir els ulls.
Amb el temps estic aprenent que, com diem a la classe de filosofia, no som éssers determinats i és per això que podem canviar la manera de veure el món i poder lluitar per fer-lo molt més just. Hem d’educar i conscienciar molt, i tots junts ho aconseguirem. L’esclavisme era un sistema antic que, amb molta lluita, hem aconseguit o estem aconseguint fer desaparéixer. Per què no fem del patriarcat el mateix?
Alguns pensaran que sóc molt jove per parlar d’experiències, però he pogut comprovar què és el masclisme a través de persones, què és el sexisme i quines són les idees que molts encara ens intenten integrar i cap d’aquests temes ens aporta quelcom positiu. La vida és un curt o llarg viatge i hem de gaudir de cada pas que fem, del camí, de les persones que ens acompanyen en alguns trams, de nosaltres mateixos; tothom porta una motxilla i, encara que no ho semble, aquestes idees intenten quedar-se dins d’ella per acompanyar-los. Per què no ens llevem aquest pes?
En poc de temps, estic aprenent molt: a gaudir del meu cos, a estimar-lo, a estimar-me a mi mateixa, a estimar a la resta, a aprendre dels meus errors, a canviar, a lluitar pel que sembla just... Les persones som un llenç blanc que va rebent pinzellades al llarg de la vida i que conformarà un quadre abstracte quan aquesta s’haja esgotat. Tu, Rosa, li has donat pinzellades violetes al meu llenç i només volia agrair-te en unes poques, o moltes línies, la forma que estàs donant-li al meu quadre.
No totes les pinzellades són de color violeta, també en tenim de roges i de negres, però som nosaltres els qui decidim quins colors han de predominar. No deixem que la nostra vida siga un quadre obscur, triem els colors, triem el camí. Eduquem, conscienciem, alliberem, lluitem. Gràcies als meus pares, als meus amics i a l’equip de professors que està fent de mi una persona més lliure i millor.
Hola,sóc David de Burgos
Aquest text m'ha paregut impresionan, perqué set d'un bloc es molt i tracta molt bé tots el tema de la diverfovia, buying problemes amb la roba pes...
I els vídeos son perfectes per aquest bloc i també els texts que fica Rosa estan molt bé i molt traballats.
El bloc en general em pareix molt bo i molt interessants però alguns vídeos son un poc extranys.
Felicitats Rosa!!!!!! Segueix així i el blog durara molt més.
Rosa, et done felicitacions per aquest genial blog. Sense estar a la teua clse, a vegades entre a vore quines entrades noves hi ha. Sempre estaré a favor de blogs com aquest, que ajuden i lluiten contra les injusticies. Un altre punt a favor, es que sempre estan les diferents opinions dels alumnes.
Es molt agradable que molts tinguem aquest "refugi". Felicitacions, una abraçada y que aquest blog esté ací per sempre.
Del teu ex-alumne Jose Thompson
Gràcies Jose, m'encanta que de tant en tant et passes per ací i que guardes un bon record de karicies. Una abraçada enorme de la teua exprofe.
Com sempre, Anna, gràcies per les teues savies reflexions.
Anna Mozzoni ha dit...
Bona vesprada,
He decidit comentar aquesta entrada per tal de, en primer lloc, felicitar a l’autora i, en segon lloc perquè pense quefer una anàlisi de la meua evolució com a persona, feminista i comentarista és una bona idea. Per tal de fer-ho parlaré de com era abans i com percebia aquest món patriarcal abans de conéixer el bloc i de com amb el pas del temps ha canviat o evolucionat açò.
Quan som menuts, no ens adonem de moltes coses. Sempre m’han agradat les nines, els carros, les cuinetes però mai no m’ha agradat el rosa. Ara que ja tinc més coneixement em planteja si el que m’agradava era perquè el patriarcat m’ho havia inculcat o perquè realment així era. Tinc una cosina menuda i li agraden també molt les nines. Encara que els pares ens eduquen des de la diversitat, de vegades el sexisme ens consumeix; ara, quan jugue amb la meua cosina, intente jugar amb la diversitat.
Després, a poc a poc, he anat creixent. Quan vaig començar amb el que els adults anomenen “l’edat del pavo”, vaig haver de conviure i suportar comentaris com “si és gelós, t’estima” o “el que fa és amor”. Mai no ho vaig acabar de creure, tinc uns pares que amb eixe tema m’han educat molt bé, però amb l’ajuda de Rosa i de moltes altres persones que fan una tasca molt important en la nostra educació i en la nostra persona, vaig acabar d’obrir els ulls.
Amb el temps estic aprenent que, com diem a la classe de filosofia, no som éssers determinats i és per això que podem canviar la manera de veure el món i poder lluitar per fer-lo molt més just. Hem d’educar i conscienciar molt, i tots junts ho aconseguirem. L’esclavisme era un sistema antic que, amb molta lluita, hem aconseguit o estem aconseguint fer desaparéixer. Per què no fem del patriarcat el mateix?
Alguns pensaran que sóc molt jove per parlar d’experiències, però he pogut comprovar què és el masclisme a través de persones, què és el sexisme i quines són les idees que molts encara ens intenten integrar i cap d’aquests temes ens aporta quelcom positiu. La vida és un curt o llarg viatge i hem de gaudir de cada pas que fem, del camí, de les persones que ens acompanyen en alguns trams, de nosaltres mateixos; tothom porta una motxilla i, encara que no ho semble, aquestes idees intenten quedar-se dins d’ella per acompanyar-los. Per què no ens llevem aquest pes?
En poc de temps, estic aprenent molt: a gaudir del meu cos, a estimar-lo, a estimar-me a mi mateixa, a estimar a la resta, a aprendre dels meus errors, a canviar, a lluitar pel que sembla just... Les persones som un llenç blanc que va rebent pinzellades al llarg de la vida i que conformarà un quadre abstracte quan aquesta s’haja esgotat. Tu, Rosa, li has donat pinzellades violetes al meu llenç i només volia agrair-te en unes poques, o moltes línies, la forma que estàs donant-li al meu quadre.
No totes les pinzellades són de color violeta, també en tenim de roges i de negres, però som nosaltres els qui decidim quins colors han de predominar. No deixem que la nostra vida siga un quadre obscur, triem els colors, triem el camí. Eduquem, conscienciem, alliberem, lluitem. Gràcies als meus pares, als meus amics i a l’equip de professors que està fent de mi una persona més lliure i millor.
6.2.16
Publica un comentari a l'entrada