aquesta entrada parla dels diferents adjectius ficats per a xics o xiques. Per exemple si és extrovertiu diuen que la xica es fresca i el xic simpàtic i si és sensible diuen que el xic és efeminat. Aquesta és la mateixa història de sempre si no ets una xica delicada i tímida o un xic fort i valent no vals. Això és injust i sincerament ja estem fartes d'això, una xica callada no és menys que una més atrevida.
Perquè ha de ser així? El mon es molt gran, grandissím i és cuasi imposible encontrar una persona 100% femenina o masculina. Segons la societat una xica ha de jugar amb nines i no ha de agradar-li el maquillatge i un xic ha de jugar a fútbol i no mostrar els seus sentimens. Peró que pasa quan una xica és valenta o un xic vol portat falda i tacons? perquè no poden? Perquè els rellaçen?
Sempre diem que per a gustos colors i tot el mon respecta molt però quan aplega l'hora de demostrar-ho o de defendre a algú ningú apareix. Hem de deixar que els xics i les xiques siguen com volen ser i deixar els comentaris com: 'no pots fer això és de xics/es. Nosaltres mai anem a entendre açò.
aquesta entrada parla dels diferents adjectius per a xics o xiques. Per exemple, si és extravertit diuen que la xica és fresca i el xic simpàtic, i si és sensible diuen que el xic és efeminat. Aquesta és la mateixa història de sempre, si no ets una xica delicada i tímida o un xic fort i valent, no vals. Això és injust i sincerament ja estem fartes d'això, una xica callada no és menys que una més atrevida.
Per què ha de ser així? El món és molt gran, grandissím, i és quasi imposible trobar una persona 100% femenina o masculina. Segons la societat, una xica ha de jugar amb nines i ha d'agradar-li el maquillatge, i un xic ha de jugar a futbol i no mostrar els seus sentiments. Però què passa quan una xica és valenta o un xic vol portar falda i tacons? Per què no poden? Per què els rebutgen?
Sempre diem que per a gustos colors i tot el món respecta molt, però quan aplega l'hora de demostrar-ho o de defendre a algú, ningú apareix. Hem de deixar que els xics i les xiques siguen com volen ser i deixar els comentaris com: 'no pots fer això, és de xics/es'. Nosaltres mai entendrem això.
Publicat per Aroa Roussel i Elena Zambrano (de 1r d'ESO) a Karicies el dia 24.5.16
Aquesta taula mostra uns quants adjectius i com serien les «traduccions» per a xics o per a xiques. M'he adonat que la majoria dels adjectius «bons», per dir-ho d'alguna forma, són favorables als xics. Són exemples: «fort», «defensa el que és seu», entre altres. També m'he fixat en que, per exemple, quan una xica és «grossera», el xic és «tenaç». Açò és un clar cas de masclisme, ja que quan una xica és una cosa «roïna», o simplement té mala fama, el xic està normal i corrent. O, al menys, això pensa la gent.
Jo, per la meua part, pense que també poden haver xiques fortes, o xics grossers. Els adjectius, com totes les coses i persones, haurien de ser per a ambdós sexes. És una actitud molt discriminatòria fer servir els adjectius diferents per a persones de sexe masculí i femení.
A aquesta entrada podem observar com la societat varia els adjectius respecte a un mateix tema, segons el sexe del que parlem. Podem apreciar com canvien les coses segons l’interes de la societat.
Per exemple, si una dona no et sotmés es diu que es agressiva, en canvi si es home diguem que es un home fort. També passa amb els sexes contraris, si una dona es introvertida diguem que es sensible, en canvi si es un home qui es introvertit, diguem que es un «mariquita o un efeminat». El mateix passa amb prudent per a les dones i covard per als hòmens o si es desinhibida anomenem les dones «descarades o fresques» en canvia als hòmens som simpàtics.
Personalment, la classificació de adjectiu per sexe més greu es la última anomenada; perquè un xic es un «triomfador » si lliga amb moltes xiques i si es al contrari descalcifiquem a la dona com adjectius com «puta »
És molt trist que tinguem que etiquetar tot el que veiem i si es negativament molt millor, per demostrar que ningú es perfecte i sentir-se aixi tranquils. Vivim a un mon trist, d'enveges, on ningú es para a pensar que lo realment important no és si com es cada persona, sinó ser feliços i gaudir de cadascú de nosaltres com som, amb el nostres pareguts i diferències. PERQUÈ AIXI SOM PERFECTES!
És cada vegada més comú veure, com més joves les generacions més marcat, dones reeixides i homes fracassats. Si mirem la universitat o el col·legi, les dones solen tenir millors rendiments que els homes. En el cas de les universitats, tenen molt més clar els seus interessos d'estudi i avancen més de pressa que els homes. És freqüent trobar dones que estan solteres perquè no troben un home a la seua altura: mentre que elles tenen clar que volen en la vida, van complir moltes metes importants i tenen bons treballs, ells semblen perduts: són immadurs, no saben que volen de les seues vides i fugen dels compromisos.
Històricament el rol de l'home va ser proveir a la seua dona i a la seua família d'un sustente, guanyat “amb la suor del seu front” segons el relat bíblic. L'home era el “cap” de la família i liderava el seu rumb; la dona i la família ho seguien. Les parelles eren, en cert sentit, com un equip, en el qual l'home aportava l'ingrés i la seguretat i la dona feia les “tasques de la llar” i era el suport del seu marit. Una de les característiques que va contribuir a establir aquests rols era el físic. La força més gran de l'home respecte de la dona era una diferència fonamental en una societat on la supervivència depenia de l'esforç físic. Una altra va ser la, cridem-la, “racionalitat pràctica”: aquella forma de pensar freda i objectiva, centrada i enfocada en l'eficiència, en oposició al pensament femení més “dispers” i emocional. D'aquesta manera, la dona tenia en la societat tradicional un rol important però “secundari”: com il·lustra la famosa frase “darrere de tot gran home, sempre hi ha una gran dona”.
Les característiques que històricament reflectien les diferències de gènere amb el temps es van diluir. Al llarg de la història, particularment en l'últim segle, la dona va aconseguir imposar els seus drets i va aconseguir una relativa igualtat amb l'home. El seu rol protagonista va créixer a mesura que les característiques que feien que la societat fóra “home-cèntrica” desapareixien. Avui les dones tenen i fan tot el característic a elles… i tot el característic dels homes també: són mares i esposes i també caps i capdavanteres. En paral·lel, el rol de l'home va perdre el seu sustente. En la nova situació el rumb familiar es defineix en igualtat (i moltes vegades les dones tenen una idea més clara del rumb a seguir que els homes), tots dos treballen (i cada vegada hi ha més casos on elles guanyen millor que les seues parelles). L'esforç físic ho fan les màquines; queden molt pocs treballs on el físic jugue una diferència tan important com perquè el treball només puga ser realitzat per homes. La “racionalitat lògica” i l'eficiència estan obligades a donar pas a la creativitat, les emocions i les relacions socials. Tot açò, se suposa, no és el fort dels homes. És així que, a mesura que la societat de la informació avança, les característiques que prevalen són les de la dona mentre que l'home i el seu estereotip semblen abandonats sense una destinació o una fi clara. Des de cert punt de vista, les dones es van tornar autosuficients: si bé cerquen un home que les acompanye no ho necessiten per a avançar per la vida: poden arreglar-li-les soles, i ho fan molt bé. El problema és que la vara d'exigència per a l'home en aquest context es manté, perquè l'estereotip masculí segueix vigent: l'home hi ha de, d'alguna manera, ser superior a la dona. Si la dona guanya bé, l'home ha de guanyar millor; si ella té clar el rumb, ell ho ha de tenir encara més clar.
En aquesta entrada podem veure una taula amb tres columnes, en la primera veiem adjectius que solem utilitzar per a referir-nos a PERSONES, en l’altra columna podem veure la sexista derivació de la primera columna quan ens referim a una xica i en l’última columna podem veure el mateix, però amb els xics.
Per què passa açò? Perquè a la societat en la qual vivim encara seguim pensant que els xics i les xiques tenen diferències fins en les ungles dels peus, però no és així, hem de deixar de pensar d’aquesta manera tan retrògrada i sexista. És increïble que avui dia encara utilitzem diferents adjectius depén del gènere al qual ens estem referint.
En aquesta societat si una xiqueta és sensible, significa que és dèbil, però si a un xic li diguem que és sensible, la societat el considera efeminat, per tant el qualifiquem de seguida com un «maricó», ara si una xica no comparteix el que té és una egoista, però si ho fa un xic, sols significa que està defenent el que és seu.
Ens doneu conte de com la societat en la qual vivim intenta posar sempre a l’home per damunt de la dona com fa molts segles abans? Sempre intentem que l’home no parega dèbil i que la dona no parega forta. Açò ha arribat fins a un punt que no es pot sostenir més. La gent ha de començar a obrir la seua ment, i pensar que aquests ambdós sexes són exactament iguals quant a poder, a força, etc.
Si no canviem açò, arribarà un punt en el qual no es puga fer res, i per desgràcia les dones estiguen condemnades a viure sota els homes, fet que no podem permetre que passe ara, al segle XXI on és suposadament el segle on tot canvia, tot millora i tot s’iguala, però per ara no s’està veient gens.
6 comentaris:
Hola,
aquesta entrada parla dels diferents adjectius ficats per a xics o xiques. Per exemple si és extrovertiu diuen que la xica es fresca i el xic simpàtic i si és sensible diuen que el xic és efeminat. Aquesta és la mateixa història de sempre si no ets una xica delicada i tímida o un xic fort i valent no vals. Això és injust i sincerament ja estem fartes d'això, una xica callada no és menys que una més atrevida.
Perquè ha de ser així? El mon es molt gran, grandissím i és cuasi imposible encontrar una persona 100% femenina o masculina. Segons la societat una xica ha de jugar amb nines i no ha de agradar-li el maquillatge i un xic ha de jugar a fútbol i no mostrar els seus sentimens. Peró que pasa quan una xica és valenta o un xic vol portat falda i tacons? perquè no poden? Perquè els rellaçen?
Sempre diem que per a gustos colors i tot el mon respecta molt però quan aplega l'hora de demostrar-ho o de defendre a algú ningú apareix. Hem de deixar que els xics i les xiques siguen com volen ser i deixar els comentaris com: 'no pots fer això és de xics/es. Nosaltres mai anem a entendre açò.
Correcció del comentari feta per FPB:
Anònim Aroa Roussel i Elena Zambrano ha dit...
Hola,
aquesta entrada parla dels diferents adjectius per a xics o xiques. Per exemple, si és extravertit diuen que la xica és fresca i el xic simpàtic, i si és sensible diuen que el xic és efeminat. Aquesta és la mateixa història de sempre, si no ets una xica delicada i tímida o un xic fort i valent, no vals. Això és injust i sincerament ja estem fartes d'això, una xica callada no és menys que una més atrevida.
Per què ha de ser així? El món és molt gran, grandissím, i és quasi imposible trobar una persona 100% femenina o masculina. Segons la societat, una xica ha de jugar amb nines i ha d'agradar-li el maquillatge, i un xic ha de jugar a futbol i no mostrar els seus sentiments. Però què passa quan una xica és valenta o un xic vol portar falda i tacons? Per què no poden? Per què els rebutgen?
Sempre diem que per a gustos colors i tot el món respecta molt, però quan aplega l'hora de demostrar-ho o de defendre a algú, ningú apareix. Hem de deixar que els xics i les xiques siguen com volen ser i deixar els comentaris com: 'no pots fer això, és de xics/es'. Nosaltres mai entendrem això.
Publicat per Aroa Roussel i Elena Zambrano (de 1r d'ESO) a Karicies el dia 24.5.16
Bon dia...
Aquesta taula mostra uns quants adjectius i com serien les «traduccions» per a xics o per a xiques. M'he adonat que la majoria dels adjectius «bons», per dir-ho d'alguna forma, són favorables als xics. Són exemples: «fort», «defensa el que és seu», entre altres. També m'he fixat en que, per exemple, quan una xica és «grossera», el xic és «tenaç». Açò és un clar cas de masclisme, ja que quan una xica és una cosa «roïna», o simplement té mala fama, el xic està normal i corrent. O, al menys, això pensa la gent.
Jo, per la meua part, pense que també poden haver xiques fortes, o xics grossers. Els adjectius, com totes les coses i persones, haurien de ser per a ambdós sexes. És una actitud molt discriminatòria fer servir els adjectius diferents per a persones de sexe masculí i femení.
Bona entrada, i fins al pròxim comentari ;)
A aquesta entrada podem observar com la societat varia els adjectius respecte a un mateix tema, segons el sexe del que parlem. Podem apreciar com canvien les coses segons l’interes de la societat.
Per exemple, si una dona no et sotmés es diu que es agressiva, en canvi si es home diguem que es un home fort. També passa amb els sexes contraris, si una dona es introvertida diguem que es sensible, en canvi si es un home qui es introvertit, diguem que es un «mariquita o un efeminat».
El mateix passa amb prudent per a les dones i covard per als hòmens o si es desinhibida anomenem les dones «descarades o fresques» en canvia als hòmens som simpàtics.
Personalment, la classificació de adjectiu per sexe més greu es la última anomenada; perquè un xic es un «triomfador » si lliga amb moltes xiques i si es al contrari descalcifiquem a la dona com adjectius com «puta »
És molt trist que tinguem que etiquetar tot el que veiem i si es negativament molt millor, per demostrar que ningú es perfecte i sentir-se aixi tranquils. Vivim a un mon trist, d'enveges, on ningú es para a pensar que lo realment important no és si com es cada persona, sinó ser feliços i gaudir de cadascú de nosaltres com som, amb el nostres pareguts i diferències. PERQUÈ AIXI SOM PERFECTES!
ESTIMA’T, GAUDEIX-TE... I SOBRETOT, NO ETIQUETES!
És cada vegada més comú veure, com més joves les generacions més marcat, dones reeixides i homes fracassats. Si mirem la universitat o el col·legi, les dones solen tenir millors rendiments que els homes. En el cas de les universitats, tenen molt més clar els seus interessos d'estudi i avancen més de pressa que els homes. És freqüent trobar dones que estan solteres perquè no troben un home a la seua altura: mentre que elles tenen clar que volen en la vida, van complir moltes metes importants i tenen bons treballs, ells semblen perduts: són immadurs, no saben que volen de les seues vides i fugen dels compromisos.
Històricament el rol de l'home va ser proveir a la seua dona i a la seua família d'un sustente, guanyat “amb la suor del seu front” segons el relat bíblic. L'home era el “cap” de la família i liderava el seu rumb; la dona i la família ho seguien. Les parelles eren, en cert sentit, com un equip, en el qual l'home aportava l'ingrés i la seguretat i la dona feia les “tasques de la llar” i era el suport del seu marit.
Una de les característiques que va contribuir a establir aquests rols era el físic. La força més gran de l'home respecte de la dona era una diferència fonamental en una societat on la supervivència depenia de l'esforç físic. Una altra va ser la, cridem-la, “racionalitat pràctica”: aquella forma de pensar freda i objectiva, centrada i enfocada en l'eficiència, en oposició al pensament femení més “dispers” i emocional. D'aquesta manera, la dona tenia en la societat tradicional un rol important però “secundari”: com il·lustra la famosa frase “darrere de tot gran home, sempre hi ha una gran dona”.
Les característiques que històricament reflectien les diferències de gènere amb el temps es van diluir. Al llarg de la història, particularment en l'últim segle, la dona va aconseguir imposar els seus drets i va aconseguir una relativa igualtat amb l'home. El seu rol protagonista va créixer a mesura que les característiques que feien que la societat fóra “home-cèntrica” desapareixien. Avui les dones tenen i fan tot el característic a elles… i tot el característic dels homes també: són mares i esposes i també caps i capdavanteres.
En paral·lel, el rol de l'home va perdre el seu sustente. En la nova situació el rumb familiar es defineix en igualtat (i moltes vegades les dones tenen una idea més clara del rumb a seguir que els homes), tots dos treballen (i cada vegada hi ha més casos on elles guanyen millor que les seues parelles). L'esforç físic ho fan les màquines; queden molt pocs treballs on el físic jugue una diferència tan important com perquè el treball només puga ser realitzat per homes. La “racionalitat lògica” i l'eficiència estan obligades a donar pas a la creativitat, les emocions i les relacions socials. Tot açò, se suposa, no és el fort dels homes. És així que, a mesura que la societat de la informació avança, les característiques que prevalen són les de la dona mentre que l'home i el seu estereotip semblen abandonats sense una destinació o una fi clara.
Des de cert punt de vista, les dones es van tornar autosuficients: si bé cerquen un home que les acompanye no ho necessiten per a avançar per la vida: poden arreglar-li-les soles, i ho fan molt bé. El problema és que la vara d'exigència per a l'home en aquest context es manté, perquè l'estereotip masculí segueix vigent: l'home hi ha de, d'alguna manera, ser superior a la dona. Si la dona guanya bé, l'home ha de guanyar millor; si ella té clar el rumb, ell ho ha de tenir encara més clar.
En aquesta entrada podem veure una taula amb tres columnes, en la primera veiem adjectius que solem utilitzar per a referir-nos a PERSONES, en l’altra columna podem veure la sexista derivació de la primera columna quan ens referim a una xica i en l’última columna podem veure el mateix, però amb els xics.
Per què passa açò? Perquè a la societat en la qual vivim encara seguim pensant que els xics i les xiques tenen diferències fins en les ungles dels peus, però no és així, hem de deixar de pensar d’aquesta manera tan retrògrada i sexista. És increïble que avui dia encara utilitzem diferents adjectius depén del gènere al qual ens estem referint.
En aquesta societat si una xiqueta és sensible, significa que és dèbil, però si a un xic li diguem que és sensible, la societat el considera efeminat, per tant el qualifiquem de seguida com un «maricó», ara si una xica no comparteix el que té és una egoista, però si ho fa un xic, sols significa que està defenent el que és seu.
Ens doneu conte de com la societat en la qual vivim intenta posar sempre a l’home per damunt de la dona com fa molts segles abans? Sempre intentem que l’home no parega dèbil i que la dona no parega forta. Açò ha arribat fins a un punt que no es pot sostenir més. La gent ha de començar a obrir la seua ment, i pensar que aquests ambdós sexes són exactament iguals quant a poder, a força, etc.
Si no canviem açò, arribarà un punt en el qual no es puga fer res, i per desgràcia les dones estiguen condemnades a viure sota els homes, fet que no podem permetre que passe ara, al segle XXI on és suposadament el segle on tot canvia, tot millora i tot s’iguala, però per ara no s’està veient gens.
Publica un comentari a l'entrada