Fragment de la pel·lícula: But I'm a Cheerleader (J. Babbit, 1999, USA)
Megan és una adolescent de 17 anys aparentment heterosexual. Té un xicot, anomenat Jared, i és animadora de l’escola (una cheerleader); però la seua cristiana família, les amigues i Jared pensen que és lesbiana i l’obliguen a anar a True Directions, una institució que la “curarà” de la seua homosexualitat. Allà coneix Mary, la directora, i Rock, el fill d’aquesta, a més de l’instructor ex-gai Mike i un grapadet de xics i xiques com ella. Graham esdevindrà la seua “amiga especial”.
La pel·lícula va rebre la qualificació de NC-17 (prohibida a menors de 17 anys) per l'Associació de cinema dels Estats Units (MPAA). Per a aconseguir la qualificació R (permesa a menors de 17 amb companyia adulta) la directora Jamier Babbit va haver de retirar una presa de dos segons en la qual la mà de Graham recorria el cos vestit de Megan; una altra presa de baix a dalt del cos de Megan mentre es masturbava i un comentari on Megan deia que “s’havia menjat Graham” (argot per a referir-se al cunnilingus). Curiosament, American Pie, estrenada també el mateix any, mostrava un adolescent baró masturbant-se i va rebre la qualificació R. La directora de la pel·lícula es va queixar de la discriminació per part de la MPAA, que usava diferents criteris per a les pel·lícules de temàtica lèsbica i per a les escenes sexuals protagonitzades per xiques. A Austràlia, la pel·li va rebre la qualificació M (audiències madures), 15 al Regne Unit, 14A a Canadà i 12 a Alemanya.
En clau d’humor, But I'm a Cheerleader ens mostra la construcció de la sexualitat (que ha de ser necessàriament heterosexual i coital) i del gènere: un gènere blau (aficionat a la mecànica, als esports, a la guerra...) i un gènere rosa (ensinistrat per a netejar, tenir cura de bebès i satisfer els desitjos de l’home).
[Entrada ja publicada anteriorment al blog]
15 comentaris:
En el vídeo Com "curar-se" en 5 passos, es procedeixen 5 passos per a deixar arrere la malaltia que tenen cridada homosexualitat. El qual aquest programa és dirigit per una dona la senyora Brown, i se'ns presenta una protagonista Megan, que es va a introduir en el programa al costat dels seus companys, també malalts. És un vídeo bastant antic per la poca acceptació que hi ha respecte a l'homosexualitat.
El missatge que es va transmetent als malalts és que només és acceptada la unió entre un home i una dona. Procedim a explicar, els passos d'aquest desbarate de programa, els quals no tenen cap pèrdua. Se'ls acosta cap a l'heterosexualitat.
El primer pas consisteix a admetre que pateixes d'homosexualitat. A la primera escena apareixen la senyora Brown i Megan parlant. Ací observem la poca acceptació que té Brown enfront d'aquest tema, i quan li està explicant el que sent Megan sent una terrible por mentre ho diu. Li lliura una roba i passem a la següent fase.
El segon pas, tracta d'ensenyar-los tant als homes com a les dones quin és el rol que té cada gènere. Com a exemples en el vídeo, la dona ha de netejar i ocupar-se de tasques per a la casa, mentre que l'home deu fer treballs "més costosos". Mentre cada professor de cada grup expliquen, podem veure les cares dels concursants, ruboritzades davant la situació i personalment diria amb una atracció sexual. Se'ls ensenya gestos que han d'adquirir amb el gènere al qual corresponen, malgrat tot açò, es mostren marques d'afecte entre els companys.
També en aquest pas podem observar la diferència de gèneres que s'han creat respecte als colors. Rosa és igual a xica i blava és igual a xic.
En el tercer pas, es tracta la teràpia familiar. En el cas de Megan, s'intenta justificar constantment el perquè de l'aparició del problema de Megan. Curiosament, es justifica perquè hi ha hagut un canvi de rols i pensen que és perquè la seua mare ha adaptat el rol del pare.
En el quart pas, es desmitifica al sexe oposat mitjançant una sèrie de fotos en les quals es mostren parelles heterosexuals. S'educa a la dona com que ha de cuidar a l'home i ser submisa en tots els aspectes.
Durant els dos mesos de programa, es mostra que Megan manté una relació amb una altra dona.
Finalment, el cinqué pas, en el qual es representa simuladament la vida sexual entre un home i una dona. Els passos van sent dictats per la senyora Brown, així doncs quan Joel li parla de preliminars, ella contesta d'una manera despectiva i tallant.
Així bé, en aquest vídeo que va deure haver sigut produït a final segle XX, es mostra el menyspreu i la poca acceptació cap a l'homosexualitat. Així doncs durant molts anys va ser denominada com a malaltia, ara l'acceptació va creixent cada vegada més i van desapareixent aqueixos criteris que es tenen per a ser dona o ser home.
Ha d'haver-hi més acceptació social cap a l'homosexualitat, ja que és tan NORMAL com l'heterosexualitat.
1ºBatx Humanitats
Hola, aquesta vegada us comentaré la nova entrada del vídeo de “Com curar-se en 5 passos”, un petit vídeo sobre la pel·lícula dels EUA, But I’m a Cheerleader, del 1999, en el qual es narra la història de Megan, una adolescent que per pressió de la seua família i amics anirà a una teràpia d’orientació sexual, per poder curar-se.
En aquesta teràpia es veu com hi ha xics que són homosexuals i xiques lesbianes, que encara que fan la teràpia no s’avergonyeixen d’això, sinó que mostren clarament les seues tendències sexuals, durant els següents 5 passos per poder curar-se:
1- Admetre el teu problema: ací has d'admetre la teua condició “malalta” d’homosexualitat, en el que es veu només començar, l’animadversió que té la directora de teràpia amb aquesta “malaltia”.
2- Cal saber on és el rol de cada persona, és a dir, marquen que les dones han de netejar i estar a casa i els homes treballant (aquesta situació m’ha provocat quasi un atac de rissa, ja que es pot veure clarament les tendències de cadascú).
3- La teràpia familiar: ací es veu perfectament com la directora d’aquest centre vol trobar de seguida qualsevol excusa per demostrar que pateixes una malaltia a causa d’un factor extern, ja que des del seu punt de vista, l’ésser humà no ha de tindre tendències homosexuals.
4 –Desmitificació del sexe oposat: ensenyen fotos de parelles heterosexuals normals y tornen a remarcar el rol de la parella, tant en homes com dones.
5- Representació de la vida sexual: es veu com intenten ensenyar les pautes de les relacions “normals” entre les parelles heterosexuals, on es veu com tenen repulsió els “malalts” a causa d’aquesta situació tan estranya.
M’agradaria remarcar que a soles de pensar en què puguen existir aquestes teràpies y que hi haja gent que encara siga penant d’aquesta manera em repel·leix, ja que per exemple, quan diu allò que “les dones han de tractar bé a l’home perquè torna de treballar...” i aquest tipus de coses no les escoltava des que vaig estudiar l’època franquista a Espanya. És intolerable.
Aquest vídeo, “Com ser "normal" en 5 passos”, són fragments de la pel·lícula But I'm a Cheerleader de 1999. En aquest curt es pot veure el reflex d’una societat sexista i homòfoba, que, lamentablement, existia fa 18 anys i de la que encara tenim costums.
Megan, la protagonista, era una xica “normal”. Tenia un nuvi, la seua família era catòlica i ella era animadora (per això el títol de la pel·lícula). Però el seu entorn pensa que pateix una gran malaltia, l'homosexualitat, i l'envien a un campus/hospital, anomenat True Directions, per a frenar els seus sentiments.
Al veure aquesta entrada de Karicies, he tingut curiositat, i després de veure-la, molta vergonya. No vergonya de la pel·lícula ni de la directora, sinó del fet que persones com tu o jo foren excloïes solament per la seua identitat sexual i amorosa. I encara em sap pitjor que pensaren que era una malaltia la qual es podia arreglar.
La nostra societat ha sigut educada amb un fi, seguir el regle. El regle de treballar, casar-se amb una persona de diferent gènere, tindre fills i complir totes les lleis. Quan alguna persona ix del regle sempre ha sigut castigada, i açò és la qual cosa representa aquesta pel·lícula. És una crítica i una burla cap a la nostra societat tancada i plegada de dogmes.
També m’ha cridat l’atenció el fet que la pel·lícula va rebre la qualificació de NC-17 (prohibida a menors de 17 anys) per l'Associació de cinema dels Estats Units i que per a aconseguir la qualificació R (permesa a menors de 17 amb companyia adulta) van llevar fragments sexuals, com la masturbació d’una dona i relacions sexuals entre dones, mentre que la pel·lícula American Pie, estrenada també el mateix any, mostrava un adolescent baró masturbant-se i va rebre directament la qualificació R.
La directora va fer un gran treball, ja que va lluitar contra el sexisme que encara patien i que la seua pel·lícula va patir. Per això, cal agrair a dones com ella per tot el que han fet per estar tan desenvolupades com estem ara.
En aquesta entrada ens explica un poc el que tracta d’una pel·lícula en Amèrica, que tracta d’una xica homosexual que en principi aparentava una xica hetero, però se'n va adonar que no hi era i per això els seus pares van obligar-la a anar a un lloc on te ensenyaven a ser una persona ‘normal’, ja que pel vist, ser una persona homosexual no és una cosa normal. Ahí les persones que eren homosexuals els obligaven a fer coses ‘hetero’, és a dir, que una xica i un xic es besen i també separaven als xics i a les xiques: els xics han de fer això, les xiques han de fer l’altra cosa, perquè hi ha coses per a xics i xiques, no tots poden fer el mateix.
De primeres em pareix una falta de respecte fer aquestes coses amb persones simplement perquè són homosexuals, és el mateix que obligar a una persona hetero besar a un altra que no li agrada o besar a algú del seu mateix sexe, el pot molestar. Cadascú té el dret de voler i besar a qui vulga, sense tenir que ser obligat a fer altra cosa que no li agrada. Tots som iguals, dóna igual que a aquesta persona li agrada això o l’altra cosa, tots som iguals i hem de tenir els mateix drets i ningú ha de ser obligat a fer una cosa que no vull pel fet de ser diferent o ‘no normal’ per a la societat.
Després està el tema de ‘Aquestes coses són per a xics i aquestes altres per a xiques’, la roba,els colors, els esports, les feines, gustos,...És com ho ha posat la societat, coses com 'El blau és de xics, el rosa de xiques' 'Les dones ballen, els xics juguen al futbol', 'Les xiques han d'anar amb xiques i els xics amb xics, que si una xica sempre està amb xics o viceversa és perquè vol altra cosa'. Totes aquestes coses són 'normals' per a les normes d'aquesta societat patriarcal, una xica no pot besar una altra, no és 'normal'. Si ets diferent i no complies amb les normes, no eres 'normal' i en aquesta pel·lícula, això és tenir com una infermetat, és absurd tot això.
Per últim, ens donen detalls explicant que la pel·lícula de la xica homosexual quan va ser publicada no la van permetre per a menors de 17 anys per contenir continguts sexuals, mentres que en el mateix any van publicar un altra pel·lícula anomenada 'American Pie', on també hi ha fragments amb contingut sexual, però com no hi ha persones homosexuals i es considera una pel·lícula hetero, no passa res, no la poden veure menors de 12 anys, però si menors de 17. Això és discriminació per tenir contingut homosexual, una falta de respecte a totes les persones homosexuals, aquestes coses s'han de normalitzar ja que és una cosa normal, tant com una persona és hetero altra pot ser homosexual, tots som persones. També si hi ha una persona que se sent homosexual i no veu persones com ell o ella, no coneix més persones així i amb totes les normes d'aquesta societat, aquesta persona començarà a pensar que no és normal, què és l'únic rar i que ha de canviar, perquè les persones no l'acceptarien. Per aquestes discriminacions que pareixen poc poden fer que moltes persones se senten mal amb si mateixes, fent-les canviar i llevant-se la seva llibertat, per això s'ha de normalitzar el fet que hi ha persones homosexuals, què no és res rar, no fa dany a ningú i els nens i nenes han de veure-lo com una parella de xic i xica, no prohibir-lo als xiquets ni a ningú.
Aquesta entrada anomenada ‘Com ser normal en 5 pasos’ ens mostra la història d’una pel·lícula americana de l’any 1999 anomenada ‘But i’m a cheerleader’
La protagonista, Megan, de 17 anys està eixint amb un xic anomenat Jared i es animadora o ‘cheerleader’. No obstant, ell, la seua família i les seues amigues pensen que es lesbiana, aquest es el motiu pel qual es veu obligada a anar a True Directions, una institució que ‘la curarà’ com si la seua orientació sexual fora un problema de salut o una malaltia. Pense que el problema el tenen ells, per enviar-la a aquest lloc i per tindre una mentalitat clàssica.
A més, But I’m a Cheerleader ens mostra amb humor els estereotips que hi ha’n a la nostra societat, que no tenen perquè ser així, per exemple, dir que la sexualiat ha de ser únicament heterosexual o que el rosa es per a xiques o que les tasques de la casa també ho són, o per altra banda, dir que el blau es per a xics i que aquests han de ser aficionats als esports, únicament per ser xics.
No compartisc aquesta forma de pensar, ja que no per ser xic o xica han d’agradar-te unes coses o altres. Yo, per exemple, soc una xica i m’agrada el color blau.
Per a concloure pense, com he dit abans, que a cadascú pot agradar- li una cosa o d’una altra i que la sexualitat de cada persona ha de ser respectada.
16.12.17
1/1
Aquesta publicació s’anomena “Com ser ‘normal’ en 5 passos” però, què és la normalitat? Les coses normals poden definir-se per seguir una norma o regla i que s’ajusta a una sèrie de característiques corrents i habituals. Aleshores, entenem per normalitat allò que és corrent i no qualsevol cosa que poguera “cridar l’atenció” o eixir-se del que és habitual. Allò que és “normal” hui dia en la nostra societat és ser heterosexual i portar una vida “correcta” i discreta sobretot en el que respecta a l’àmbit sexual i més encara si ets dona.
La societat diu ser cada vegada més oberta i tolerant però realment, quanta veritat hi ha en tot açò? Depenent molt dels cercles per què et mous o dels tipus de persones amb les quals vas pots trobar la part de la societat oberta, respectuosa, tolerant i que no jutja-que és la minoria- o l’altra part-que és la majoria- que opina, que jutja, que assenyala amb el dit a l'esquena de la gent i no tolera allò que és diferent i no segueix la norma general.
La publicació compta amb un vídeo, aquest és el fragment d’una pel·lícula. El nom del vídeo és “Curar-se en 5 passos” i en ell podem veure com la protagonista, després de les sospites dels seus coneguts de la seua sexualitat “incorrecta”, es veu obligada a participar en una teràpia amb la qual aconseguirà curar-se tornar a ser una xica normal. El primer pas que ha de donar és, òbviament, admetre el seu problema i adonar-se que està fora de normal i no és correcte. De segon, ha d’entendre bé el rol de cadascú: el de l’home i el de la dona. Després ha de fer teràpia familiar, seguit de la desmitificació del sexe oposat on veurà una sèrie de parelles heterosexuals on es remarca de nou el rol “adequat” de cada gènere. Per últim, veurà representada la vida sexual d’una parella “normal” on li faran entendre com han de ser les relacions adequades entre homes i dones.
El primer que cal destacar és el fet de distingir l'homosexualitat com malaltia i pensar que ha de curar-se acompanyat de la ximple idea que solament cal seguir una sèrie de passos per canviar totalment els pensaments, gustos i desitjos d’una persona. No podem oblidar tampoc els rols assignats a cada gènere. En aquest fragment podem veure’ls clarament, amb els fons de color rosa (per a les dones) i blau (per als homes). I aquest és solament el primer d’una llista d’estereotips que podem observar: els homes han de ser forts i han d’agradar-los els esports mentre que les xiques han de ser sensibles, han de tindre ganes de formar una família, ser mares i mantenir sempre neta la casa.
2
I per què és així? Per què hem d'etiquetar tot com masculí o femení i hem de criticar aquells que s’ixen de la norma? O per què hem de voler determinar la sexualitat d’una persona solament per si els seus gustos són més masculins o femenins i la seua aparença no concorda totalment amb el cànon o estereotip del seu gènere en l’època en la qual viu? Des de petits, tots i totes hem vist el món en blau i rosa, hem dividit les aficions i els trets de les persones en masculins i femenins, i hem separat tot el que ens envolta en allò que és per a homes i allò que és per a dones. I d’aquesta manera, hem criat homes i dones que se senten estranys i incorrectes quan se n'ixen del motle i a la mateixa vegada homes i dones que assenyalen allò que és diferent amb dits acusadors perquè així és com han sigut educats. Podem dir, aleshores que el problema, com en quasi tots els casos radica en l’educació que reben els més petits.
I com anem a lluitar contra tot açò i demanar una mica d’igualtat? De segur no serà com ho fa l'Associació de cinema dels Estats Units (MPAA), ja que el primer que tothom hauria de ser seria acceptar tot tipus de sexualitat i fer veure-les amb normalitat sense exclusions. No haurien de qualificar d'aptes unes pel·lícules en les quals un noi es masturba i pel contrari, tallar escenes d’altres en el qual una noia fa exactament el mateix. Qui decideix aquesta censura i per què? El públic continuarà acceptant més la masturbació o el desig sexual de l’home si no acceptem el de la dona i el fem veure com el que és: “normal”. La gran pantalla ha de veure amb igualtat la sexualitat (de tot tipus) i tant d’homes com de dones i ha de fer veure a tothom, siguen joves o adults, que la sexualitat no ha d’amagar-se, ha de gaudir-se, sempre amb respecte i tolerància cap als altres i mai amb vergonya ni prejudicis. Necessitem una mica més d’acceptació i igualtat tant a la gran pantalla com a la vida real.
Aquest vídeo anomenat com guarir-se en 5 passos tracta de sobre l'anormalitat de ser homosexual, acceptant ser normal solament la unió de la dona amb l'home amb una durada de 2 mesos.
El primer pas consisteix a admetre que eres homosexual i que açò és anormal i incorrecte, definint que l'atracció d'una dona cap a una altra són impulsos anormals. Fins que no s'admeta la ”malaltia” estaven castigats i no passaven a la següent fase.
El segon pas consistia a redescobrir el paper del seu gènere. Els homes havien d'actuar com a purs homes no com a “xiquetes” i així a poc a poc actuant com a tal. En aquest pas diversos homosexuals incomplien aquests pas agafant-se de la mà o ensenyant-li a la professora un treball manual amb unes dones agafades de les mans.
El tercer pas consisteix en una teràpia familiar on els familiars assistien per a parlar junts sobre on provenia la “malaltia” dels seus fills.
En el quarto pas, consistia a desmitificar al sexe oposat. En aquesta fase els ensenyava a les persones homosexuals fotos de parelles “normals”, és a dir una dona i un home. Remarcant també que la dona ha de fer feliç a l'home.
I en l'últim pas, consistia en la vida sexual simulada. En aquesta última fase els ensenya tant a les dones com als homes com practicar l'acte sexual, clarament, un home amb una dona. I amb aquest últim pas els homosexuals ja s'haurien guarit.
Des del meu punt de vista aquest vídeo em sembla una falta de respecte cap a les persones homosexuals, ja que cadascun té els seus gustos i les seues preferències i no devien tractar-los com a malalts. Cadascun és lliure de decidir qui és la seua parella siga una xica o un xic.
En conclusió, sé tu mateix i que ningú diga qui ni què ha d'agradar-te. És la teua vida, viu-la com vulgues i amb qui vulgues.
Bon día, avui comentaré l'entrada del vídeo "com curar-se en 5 passos".
A aquest petit vídeo tret d'una película que conta la història de Megan, una adolescent de 17 anys que sons pares manen a una institució que la intentarà curar de la seua homosexualitat, possant la seua identitat sexual com una enfermetat.
En lo poc que he vist de la película, puc dir que hem pareix fatal que existisquen aquest tipus de teràpies i que es veja mal la homosexualitat, i que ademés vuiguen imposar a les persones una identitat que no es la seua.
“Curar se en 5 passos”, és un vídeo el qual tracta de mostrar als espectadors que l'homosexualitat és una malaltia que ha de ser tractada. En aquest curtmetratge s'escenifiquen els 5 passos que ha de seguir una persona homosexual per a canviar la seua orientació sexual i poder així adaptar-se a la societat que els envolta. Els 5 passos a seguir proposats al vídeo són els següents; Primer, admetre que eres homosexual. Segon, redescobrir el paper que fas a la societat en funció del teu genere. Tercer, realitzar una teràpia familiar. Quart, desmitificar al sexe contrari. Cinquè, vida sexual simulada.
Aquest curtmetratge, és sense dubte, un espill de la tracta que se'ls ha donat -sobretot antigament- a les persones amb una orientació diferent a la heterosxeualitat. Si parem atenció als passos que proposen a seguir al vídeo, podrem observar que el primer, és acceptar que,"estàs malalt i que sofreixes homosexualitat". Per altra part, els encarregats de canviar l'orientació d-aquestes persones, tracten d'imposar uns rols que posteriorment hauran de desenvolupar a la societat. Les dones han de ser femenines, ocupar-se de les llavors de casa i servir a l'home. Els homes, en canvi, han de ser masculins, treballar fora de casa i tractar a la dona com un ésser inferior. Un d'aquests passos consisteix a mostrar a les persones que "s'estan tractant d'homosexualitat" com han de ser les relacions sexuals entre parelles hetero. En aquest últim pas la funció principal de la dona és servir com a objecte de descàrrega per a les necessitat de l'home.
Com podrem observar, aquest vídeo està ple de conceptes homofòbics i masclistes, entre altres. Personalment, pense que el curtmetratge està predisposat d'aquesta manera per a satiritzar la forma en la qual moltes persones tracten la diversitat sexual i per a fer reflexionar als espectadors. Cada persona pensa i es sent diferent, i mai ningú disposara del poder de fer canviar això, ja que la diversitat sexual ens permet viure en una àmplia societat, la qual no està dominada per rols ni per prejudicis.
Bona vesprada.
“Curar-se en 5 passos”, però curar-se exactament de què? El vídeo ens ensenya l’homosexualitat com una malaltia que et cura. Aquest vídeo és d’un fragment de la pel·lícula «But i’m a cheerlader» de 1999. Tot se centra en Megan una jove de 17 anys que és obligada pels seus pares i amics a anar a una institució que pot curar l’homosexualitat. Per aconseguir açò has de seguir 5 passos:
El primer pas és admetre que eres i com açò és incorrecte aplegant a ser anormal. Cosa que Mega rebutja doncs no és anormal, per açò ella és castigada i no podrà passar a la següent fase fins que no assumisca la seua malaltia.
El segon pas és redescobrir el paper que té el teu gènere. Com no, les dones devien ser molt aplicades a l’hora de netejar i tindre tot net, mentre que en el cas dels homes que estan en el programa havien d'adoptar una actitud més «adequada» al seu genere. A aquests també se les ensenya com actuar amb els gestos adequats al gènere que correspon.
El tercer pas és la teràpia familiar, consisteix en trobar el motiu que ha aplegat a la persona a ser com és. Megan diu que pot ser perquè en els últims mesos en la seua casa s’hi havien intercanviat els rols i la seua mare havia adoptat una figura més dominant.
El quart pas és el de desmitificar al sexe contrari tot amb una sèrie de fotos amb una parella heterosexual. Se li ensenya a la dona com ha de cuidar a la seua parella i també com ha de ser submisa.
Per últim es troba el quint pas, el qual es basa en simular l’acte sexual entre un home i una dona, tot seguint els passos de la professora.
Aquest curtmetratge ensenya com s’ha vist l’homosexualitat i com n’hi haurà persones que encara tinguen aquesta mentalitat però també mostra altres aspectes com el masclisme. Les dones deuen ser femenines, totes vestides de rosa i atentes als desitjos de la seua parella, mentre que els homes són els encarregats dels treballs fora de casa, van de blau i deuen adoptar una actitud més dominant. Dir que cada persona és com és, no hi res que siga anormal en l’amor i tenen que començar a canviar tot açò perquè ni haga més acceptació.
Bon dia, aquest vídeo anomenat “com ser normal en 5 passos” és un dels que més em va llamar l'atenció. Podem ver com una xica vol ser “normal”, és a dir, ser homosexual.
Aquesta xica arriba a un centre de rehabilitació per a deixar de ser lesbiana. Li diguen que el primer pas és acceptar el seu problema, ella al principi no pensa que és un problema, però li ensenyen a pensar i actuar com una dona “normal”.
Al mateix que les dones, també tracten amb homes, a comportar-se amb homes masculins i fortes.
Seguien amb eles 5 passos per a ser normal, van entenent i aprenent a ser homes i dones com tots.
Amb aquesta paròdia, m'he donat compta del que sent aquestes persones que les atrauen els mateix sexe, ha de ser molt dur sentir-se com un anormal i pensar que tenen que canviar el seu problema. Aquesta xica, per més que intenta canviar, li llama la atencio altra lesbiana que vol ser normal, és inútil canviar la seua atracció sexual, podem ver com es miren i tracten entre elles dentro del centre de rehabilitació.
Personalment, m'ha agradat molt aquest vídeo, va ser un poquet graciós, però em va ajudar a entendre millor el que pot sentir una persona en aquesta situació, no podem canviar nostra sexualitat, així nacemos i ningú pot canviar això.
El sentir atracció per una persona del mateix sexe no hauria de ser considerat com una malaltia, sinó que s’hauria de veure com uns gustos totalment acceptables i respectables per tot el món. Per desgràcia, avui dia no tothom respecta aquesta identitat sexual. Actualment l'opinió publica està dividida, d'una banda es troben els defensors de l'homosexualitat i la igualtat gai i d'altra banda els detractors d'aquesta defensa. L'orientació sexual no es pot canviar amb una teràpia. Antigament es considerava que l'homosexualitat era una malaltia, i per açò molts gais han sigut discriminats. Els psicòlegs, psiquiatres i altres professionals de la salut mental concorden que l'homosexualitat no és una malaltia, un trastorn mental ni un problema emocional.
Com ens mostren en el fragment de la pel.lícula "But I'm a Cheerleader", fa no molts anys l'homosexualitat era considerada com una malaltia, i per açò ens ensenyen els vuit passos a seguir per a convertir-se en una persona "normal". Per aquesta raó, depenent de si eres "xic" o "xica" has de seguir una sèrie de passos per a desfer-te d'aquesta condició sexual. En les xiques per exemple, has de maquillarte, netejar i fregar el sòl. En canvi, per als xics has d'arreglar un cotxe com si d'un mecànic es tractara. Amb aquests exercicis, segons la psicòloga que fa aquesta teràpia "curativa" de l'homosexualitat, el xic ha de ser fort i tenir una actitud "dominant", i la xica ha de ser sensible i delicada.
Al meu entendre, em sembla una ximpleria que tant xics com a xiques homosexuals hagen de canviar els seus gustos sexuals per aconseguir donar aqueista imatge de "vertadera dona o home". Cadascún és lliure de triar la seua identitat sexual i ningú pot canviar açò. Finalment dir que les persones homòfobes que en ple segle XXI segueixen sense acceptar açò, haurien de recapacitar i tenir una mica d'empatia cap a aquestes persones, ja que per culpa d'ells, molts homosexuals es veuen incapaços de mostrar-se tal com són perque senten por per ser rebutjats per la família, amics, companys de treball i fins i tot institucions religioses.
Bon dia, m'he decidit a comentar aquesta entrada perquè em sembla un tema bastant bo per a donar la meua opinió sobre el tema. El primer que cal dir que aquest "normal" es refereix a normalitzat, un concepte que tenim per la societat, en el vídeo es poden veure els passos a seguir para es normal:
1- Admetre el teu problema o “malalta” d’homosexualita.
2- Calç saber on és el rol de cada persona.
3- La teràpia família.
4 –Desmitificació del sexe oposat: ensenyen fotos de parelles heterosexuals normals i tornen a remarcar el rol de la parella, tant en homes com dons.
5- Representació de la vida sexual.
Personalment, i crec que la majoría tambe, ja no pensa així, el món a evolucionat encara que seguisca d'una manera molt lenta.
Aquesta entrada parla sobre els 5 passos per a curar-se, en la qual trobem un curt de la pel·lícula But I’m a Cheerleader, del 1999, en la que es parla sobre un adolescent anomenat Megan el qual té a la seua família i amics en pressió i aquest va una teràpia de educació sexual per a curar-se.
En aquest lloc trobem moltes identitats sexuals com homosexuals, bisexuals, etc, els qual no tenen vergonya de ser-lo que són gracies a les 5 passos per a curar-se i la veritat això esta molt bé.
El primer pas és admetre el teu problema, és a dir, confessar el que de veritat és.
El segon pas és dir que pensa sobre que fan les dones i els homes normalment, on la dona es diu que neteja i l’home treballa.
El tercer pas és la teràpia familiar.
El quart pas és la desmitificació del sexe oposat, on ensenyen imatges d’homosexuals i més i aquests tenen que dir el que pensen sobre això.
El quint pas és finalitzar amb la representació de la vida sexual d’aquesta persona on ensenyen que ser homosexual o qualsevol classe d’identitat sexual no és una malaltia, sinó el que és, una identitat sexual.
La meua opinió sobre aquesta entrada és molt positiva ja que gracies a aquestes teràpies les persones no se senten avergonyides del que vertaderament són i viuen tranquils i amb la consciència tranquil·la.
Publica un comentari a l'entrada