Per les xarxes socials ja circulava fa uns dies la filtració que no es condemnaria “la manada” per agressió sexual sinó per abús. I els temors s'han convertit en realitat. Al nostre codi penal, si no hi ha intimidació ni violència, no existeix agressió sexual. Al parer dels jutges encarregats de la violació múltiple, no hi hagué intimidació ni violència i, per tant, la pena és menor: només 9 anys. A més, Ricardo González, un dels tres magistrats que componen la Secció Segona de l'Audiència de Navarra, va emetre un vot particular a la sentència demanant l'absolució dels acusats.
No hi ha intimidació ni violència quan t’arraconen en un portal minúscul? No hi ha intimidació ni violència quan cinc hòmens fan el que volen d’una altra persona? Quin missatge envia aquesta sentència a les dones, als hòmens i a la ciutadania en general? Beatriz Gimeno ho explica magistralment en l'article "Rabia pero no impotencia".
Si t'interessa el tema, mira les entrades:
També pots llegir l'article d'Amnistia Internacional:
Ràbia però no impotència
Beatriz Gimeno. 26 d'abril de 2018
Em
pose a escriure açò plena de ràbia i sabent que no hi ha res que puga dir que
no s'haja dit ja aquest matí, res que no es dirà aquests dies perquè, en
realitat, de les nostres goles ha eixit un únic crit de ràbia. Hem de convertir
aquesta ràbia en potència transformadora. I ho aconseguirem.
En
realitat, la sentència és la narració exacta d'una terrible i evident violació.
Totes i tots llegim el mateix. Els jutges i la jutgessa la descriuen amb
detall, però no saben veure-la perquè no saben conceptualitzar-la, no saben
polititzar-la, no saben empatizar amb la víctima, no saben res de feminisme o de
violència masclista, ni d'igualtat. Al cap i a la fi, porten milers d'anys
violant-nos; en la guerra i en la pau, en el carrer i a casa, estranys i
parents. Ens veiem (i ens veuen) violades en les obres d'art, en la literatura,
en els acudits, en les cançons populars, en el llenguatge quotidià, en les
pel·lícules, en la publicitat i en el porno… i en la realitat es produeix una
violació cada 8 hores. Ningú hauria d'asseure's a jutjar delictes sexuals sense
formació en violència masclista i en feminisme. El resultat és exactament
aquest.
Aquesta
violació, el seu judici i sentència era (és) paradigmàtica. Cinc tipus fiquen una
xica en un portal, la despullen, la penetren analment, bucalment i vaginalment
entre bromes i riallades; ho graven, la deixen tirada i nua. Els cinc ho havien
fet abans amb una xica drogada, i ho havien gravat també. Els cinc deixen per
escrit en els seus missatges el masclisme amb què es relacionen amb les
dones, el menyspreu amb què les tracten, l'absoluta falta d'empatia, la
reificació màxima, la violència sexual com a divertiment. Ells són un exemple
quasi perfecte del masclisme més extrem però també quotidià, “normal” i
socialment acceptat. Els violadors són masclistes, però bons fills i veïns.
Excepte les seues víctimes, ningú parla malament d'ells.
El
judici es va desenvolupar també de la manera habitual; en diversos moments va
semblar que se la jutjava a ella: per no resistir-se, per estar on no havia d’estar,
per estar borratxa, perquè no li va doldre el que un magistrat considerava que
havia de doldre, per anar amb qui no havia d’anar, per recuperar-se i seguir
amb la seua vida. Per no morir-se, per no matar-se. L'agressió i el judici es
produeixen, a més, enmig d'una presa de consciència col·lectiva i massiva sobre
el que signifiquen les agressions sexuals en totes les seues formes. Aquest cas
ho tenia tot perquè es produïra una sentència exemplar. Però més que exemplar, s'ha produït una sentència que exemplifica, en realitat, el que és la justícia patriarcal. Una sentència que
mostra el paper de les dones en aquesta societat: el que som, el que són els
nostres cossos, el que és la nostra llibertat i el nostre desig. El que és la
sexualitat masculina i el que se suposa que és la sexualitat femenina. Aquesta
sentència és un compendi quasi perfecte de tot açò.
No
sé si és la sentència o la llei (segurament són les dues coses), però ha quedat
meridianament clar el que volem dir quan diem “justícia patriarcal”; una que no
deixa escapatòria a les dones enfront d'una agressió de la qual moltes hem
sigut o podem ser víctimes. Què vol la justícia que fem si ens violen? Què
se'ns exigeix? Els jutges que condemnen assumeixen que ella no va consentir,
que es va veure superada, intimidada i obligada; aleshores? Quina violència o
quina intimidació ha d'haver-hi perquè siga considerada tal? Com deixa clar la
sentència, el grau de violència que hi haja sembla que ha de mesurar-lo la
resistència d'ella. Però si et resisteixes, tens moltes possibilitats d'acabar
morta o torturada amb més ferotgia encara. Així doncs la justícia ens deixa a
les dones en una situació impossible totalment. I si la justícia ens deixa en
una situació impossible, llavors no és justícia ni pot ser-ho.
Si
et resisteixes –encara que en siguen cinc, encara que en siguen deu– et poden
matar, però també pot ser que algun jutge opine que, malgrat la resistència, ho
estaves desitjant (quan una dona diu “no”, en realitat vol dir “sí”). Però si
no et resisteixes perquè estimes la teua vida, aleshores és que “et deixes”
perquè t'està agradant; si gemegues és de plaer; si plores… plaer també; si
després et recuperes i no et mors, això és que ho vas gaudir. Si no et
resisteixes, aleshores està excitant-te. En realitat, parlem clar, a qui excita
és a ells. Llegint el vot particular del magistrat que diu que ella gaudia, i on esmenta els seus “ulls mig aclucats” i els seus gemecs de plaer (on
altres jutges aprecien gemecs de dolor), el que queda clar és que qui sembla gaudir
és ell. Milers d'anys erotitzant la violació i anomenant “sexe” al que ens fan estan
ací, en aquest vot particular. En la meua joventut (i no fa centenars d'anys)
els meus companys de militància esquerrana consideraven el súmmum de la
radicalitat dir allò de “si et violen, relaxa't i gaudeix”. Això batega en el
fons d'aquesta sentència i està també en el cap del magistrat que ha redactat
el vot particular.
Crec
també que cal problematizar, amb calma però sense pausa, el concepte de consentiment. Ells no consenten, ells
desitgen, i al voltant del seu desig s'organitza tot, fins i tot el nostre
consentiment. Consentir, al cap i a la fi, és consentir al desig d'ells.
Consentim davant el seu desig, o manifestem el nostre i fem que importe?
Nosaltres desitgem en la mateixa mesura. Que el nostre desig no passe per damunt
del desig de ningú no el fa menor, ni menys important, ni menys urgent, ni
menys potent, ni menys plaent, sinó simplement ètic. No es tracta de permetre,
no es tracta de consentir; es tracta de desitjar en igualtat perquè mentre el
nostre desig no importe exactament igual que el desig masculí, mentre en el
millor dels casos se'ns demane que consentim, seguirem sent cossos al servei de
l'únic desig que importa, el que imposa la seua llei i moltes vegades la seua
violència; i seguirà sent la mesura de qualsevol relació, la mesura del que és
sexe i del que no ho és. I també perquè hi ha moltes formes d'aconseguir el
consentiment que no són violència física, però que ignoren el nostre desig.
Cal
formar els jutges, cal canviar el Codi Penal perquè no calga la violència
física perquè hi haja violació, perquè hi haja prou amb la violència moral, la
violència de la humiliació, l'amenaça de la violència, la por… Però cal canviar
també les estructures sociosexuals per a posar el nostre desig al mateix nivell
que el d'ells, i perquè el que considerem “relació sexual” no es conceba sense el
desig de tots/es els seus participants. El nostre desig importa. Volem que
estiga també en el centre.
Sent
una ràbia infinita, recorde aquella xica el nom de la qual ignore i recorde aquella
altra a la qual van drogar a Pozoblanco i a la qual, drogada, tocaven els pits
mentre reien. I pense en el que li va costar denunciar perquè va sentir vergonya,
i en el que estarà pensant ara, quan s'acosta el seu judici. M'agradaria que
fórem capaços d'aconseguir que foren ells els que passaren molta vergonya, que
ningú els volguera contractar, que la gent els escopira pel carrer, que les
xiques els cridaren coses quan se’ls creuaren. I que a ella, a la víctima, li
arribara la nostra abraçada i solidaritat. Perquè no està sola, perquè estem
amb ella, perquè som un sol cos que es doblega de ràbia però no d'impotència.
Som cada vegada més fortes.
19 comentaris:
Fa més d’un any va ocórrer un dels actes més repugnants dels últims temps al nostre país, i que, per desgràcia, vam oblidar tan ràpidament com es va jugar el primer partit de futbol important. “La manada” va actuar fa quasi dos anys i, des d’açò, tots pensàvem que la pitjor part ja havia passat. Però ens equivocàvem. Dies enrere es va produir la segona part d’aquest fet. Si la violació a una xica per part de cinc homes amb intimidació i agressió resultava poc vergonyós, els jutges encarregats d’aquest cas no ho van veure suficient i van continuar amb altra acció lamentable. Van declarar la violació com a abús sexual (pena de 9 anys) i no com a agressió sexual (pena molt més alta).
La part estranya d’açò és que l’agressió inclou conceptes com intimidació o violència física, actes que per desgràcia va sofrir la víctima. Per tant, que va fer als jutges pensar que a soles es tracta d’un cas d’abús? Com és normal, la gent ha protestat i s'hi ha manifestat les seus opinions al respecte de l’assumpte, i es poden veure dues clares posicions, no necessàriament contraposades entre elles: una, el masclisme que encara existeix al nostre país, arribant fins al poder judicial; l’altra, el poc nivell d’aquest poder al nostre país.
Respecte a la primera, és indudable que es pot veure el masclisme a la sentencia. Cap pot dir que ha sigut casualitat aquest judici en contra de la dona. L’únic “positiu” que he vist d’açò és que això no ho pensem una minoria, tant dones com homes estan d’acord en l’error judicial causat per una ideologia masclista. Per tant, encara que els jutges s’hagen declarat masclistes, m’alegra saber que tenen poc, o quasi nul, suport masculí en la seua postura. Dones i homes hem sigut capaços d’adonar-nos quan el masclisme arriba massa lluny.
En l’altra postura, desafortunadament, no es pot dir que siga res nou. Tots estem acostumats a veure casos on per estafar milions d’euros al poble pots eixir tranquil i per robar un poc de diners per poder menjar i no morir de fam et castiguen sense pietat. Però que este normalitzat no vol dir que siga correcte. Em costaria, però podria entendre aquesta decisió judicial en un cas confús i sense proves fiables, però en un com aquest, on es veu clarament que no es pot considerar com abús, que l’única paraula per descrivir-ho és AGRESSIÓ, una sentència com aquesta deixa veure la poca preparació i la facilitat per influenciar-se per la seua ideologia dels jutges espanyols.
En conclusió, crec que l’ocorregut els últims dies una vergonya, una forma lamentable de ridiculitzar el poder judicial espanyol més del que ja ho estava, i que segueix sense millorar. Estic d’acord amb tot el que diu l’article, exceptuant la part final on incita als lectors a maltractar els agressors. És clar que m’agradaria fer sentir a eixos “homes” el doble del que va sentir la víctima, però crec que açò és un simple instint natural que tots tenim. Pense que la violència no se soluciona amb més violència. M’agradaria veure “la manada” més temps a presó, però donat el poc nivell demostrat pels jutges, crec que el millor que podem fer quan isquen és no tractar-los mai com a persones normals, que cada dia recorden el que han fet, però sense necessitat d’arribar a la violència física, no cal que ens rebaixem al seu nivell.
Imagina’t que cinc tipus et fiquen en un portal, et despullen, et penetren analment, bucalment i vaginalment entre bromes i riallades; ho graven i et deixen tirada i nua. Més tard els teus violadors van a judici i després de cinc mesos esperant la sentència et diuen que solament estaran nou anys en la presó per "abús sexual" i no per "agressió sexual o violació", ja que no hi ha hagut violència ni intimidació per la seua banda ni resistència per la teua.
Aquest és la història que li ha passat a una xica de 18 anys en Navarra, però segur que no és una novetat per a tu, ja que és la notícia més destacada d’aquests dies i no destaca perquè siga bona, sinó per tot el contrari, ha fet que ens adonem que la justícia no protegeix tant a les dones com ens imaginaven.
Primer de tot explicaré perquè no ha sigut una violació per a la justícia. El codi penal distingeix entre dos conceptes abús sexual, activitat sexual entre dues o més persones sense el consentiment d'alguna d'elles; i agressió, el mateix que l’abús però utilitzant la violència o intimidació. Açò planteja un problema (que és el cas d’aquesta xiqueta) i és que si han atemptat contra la teua llibertat sexual, t'han agredit sexualment però no has posat resistència; no es considera ni violència ni intimidació i aleshores no és violació.
Però el problema no acaba ací, ja que si veiem el judici o les proves, la cosa va de mal en pitjor. Primer de tot, la narració de la violació –ja que ho és, haja o no haja violència- que arreplega l’escrit de la fiscalia de Navarra, et posa els pèls de punta i t’entra un mal estar al cos. A més en el judici et pots adonar que fins i tot en algun moment culpen a la víctima del fet que li hagen violat. Amb açò em refereix que com la xica no es resisteix i es queda parada, per algunes persones ho considera com que ho està gaudint i li l’ha provocat ella mateixa.
I és que el problema de tot açò està en el Codi Penal, en la diferència entre aquests dos conceptes tan conflictius i que està clar que la culpa és del masclisme que hi ha en aquesta societat i que provoca que la justícia siga patriarcal. Per a poder canviar tot açò és necessari fer un canvi des de baix, és a dir, canviar les coses en els carrers, cal fer que hi haja feminisme en la vida quotidiana, cal aconseguir que el masclisme desaparega i això o pots fer tu, adonant-te del masclisme que sempre ha estat però que ens pareix normal, anant a manifestacions, rectificant als teus amics o familiars quan diuen o fan alguna cosa masclista...
Per a concloure diré dues cites que va dir Sandra Sabatés en el seu programa «El intermedio» i que ho deixava ben clar: «cap dona hauria d’arriscar-se a morir per a demostrar que ha sigut violada» i «aquesta sentència tenia l'oportunitat de fer història i demostrar a les dones que el sistema judicial les protegeix, no obstant això, passara a la història per deixar-nos encara una mica més desprotegides».
A Pamplona, fa menys de dos anys i durant les festes que es celebraven a aquesta ciutat, una xica fou víctima de la ignorància i maldat d'un grup de joves, fou la víctima d'una violació en grup. Aquest cas torna a ser motiu de debat a causa de la condemna de la Manada, el grup que va causar la violació i la condemna, de la qual es parla diàriament a les notícies i xarxes socials.
Pensar que uns actes com aquests no són considerats com a violació per uns jutges o li és donada menys importància de la que realment té és trist així com condemnar amb pocs anys de presó (9 anys) quan tots sabem que mereixen molt més que 9 anys. Per altra banda, els jutges no consideren tots aquests fets com a agressió sexual. Aquest és el problema, no canviar les lleis, que és el que s’ha de fer o canviar l'actual jutge per un altre que es puga adonar del que vertaderament ocorreix per a així poder aplicar la condemna que mereix aquest grup. Per altra banda, els últims dies hem pogut veure els missatges de recolzament cap a la víctima i manifestacions en contra d’aquesta sentència. Fins i tot, diversos països del món han participat, amb missatges d'ànim i ràbia.
Finalment, pense que cal canviar la sentència, com he dit abans, protegir a les dones, acabar amb el masclisme, acabar amb aquests casos de violacions que protagonitzen diàriament la televisió, recolzar a la jove que fou víctima fa dos anys com es puga i acabar amb la por d’una vegada perquè és una cosa necessària.
NO ÉS ABÚS, ÉS VIOLACIÓ.
62 anys demanen per unes quantes bescollades d’uns “terroristes” a uns guàrdies civils que no estaven d’ofici.
El Comité de Defensa de la República acusat de terrorisme per prendre els carrers i tallar carreteres.
20 anys de presó per als catalans que pacíficament reclamen l'estat sobirà del seu poble.
2 anys a Pablo Hasel i La Insurrecció per enaltir el terrorisme a les seues lletres de rap.
Pel mateix fet, 3 anys i mig a Valtonyc.
Però 9 anys. Tan sols 9 anys per a uns monstres als quals se'ls acusa d’abús sexual i no de VIOLACIÓ grupal a una dóna que ja fa quasi 2 anys va ser apallissada i intimada de totes les formes possibles. El fet en ambdós casos és el mateix: atemptar contra la llibertat sexual d'una persona.
Per a l’Audiència Provincial de Navarra, els fets es produïren sense violència ni intimidació. Cal que les dones es resistisquen davant grans grups d’homes, perillant la seua pròpia vida pel fet que els donen una pallissa o les maten i així constatar que sí ha sigut una violació? Què no és intimidant la presència de 5 homes que t’assetgen i et carden sense el teu consentiment?
A més, el cas indigna per un altre motiu. La condemna, en aquest cas ha quedat amb 9 anys de pena, que podrien haver sigut molt més si s’hagués declarat com un cas de violació. Parlem de la rajada com un grup de monstres, però no oblidem el jutge discrepant de la sentència que fins i tot s’atreveix a dir que fou sexe en un ambient de sarau.
Al senyor Ricardo González podria dir-li massa coses, però com cap d'elles bona, i com expressar-se en aquest país no està massa ben vist, no m’exposaré a la sort de caure en mans d’una IN-Justícia d’un país que declara oficialment Franco dictador, en maig de l’any 2018… I així és normal que els conceptes no queden massa clars.
El cas de la Rajada és el nom pel qual es coneixen els successos relacionats amb un cas de violència sexual a Pamplona (Navarra, Espanya), en la matinada del 7 de juliol de 2016, durant les festes de Sant Fermín. Un grup de cinc homes van abusar sexualment d'una jove de divuit anys en un portal en el centre de la capital navarresa. La víctima va denunciar als agressors per violació.
El cas va ser objecte d'una forta cobertura mediàtica per existir enregistraments en vídeo dels fets i per l'interés que va haver-hi en les xarxes socials sobre aquest tema. Els autors, entre els quals es trobaven un membre de la Guàrdia Civil i un altre de l'Exèrcit espanyol, van ser detinguts i jutjats. La sentència del judici en primera instància es va donar a conéixer el 26 d'abril de 2018 i en ella va desestimar l'acusació de violació, en rebaixar els fets a abús sexual. Els tres magistrats del tribunal foren Francisco Cobo, que ho va presidir, Raquel Fernandino i Ricardo González, qui va expressar un vot particular demanant la lliure absolució.
En la matinada del 7 de juliol, una dona de 18 anys va denunciar davant la Policia Municipal de Pamplona una violació, perpetrada per diversos joves. La dona, que desconeixia les intencions del grup i que anava cap al seu cotxe a dormir, va ser acompanyada durant una part del trajecte per cinc homes que després de tirar d'ella i introduir-la en un portal, cometrien els fets. Mentre uns cometien el delicte, uns altres ho gravaven en els seus telèfons mòbils.
El grup d'amics, que s'autodenominava «La Rajada», compartia aquests vídeos amb les seues amistats a través de WhatsApp. Després dels successos, que es van produir en un portal d'un edifici de Pamplona, la dona va ser abandonada mitjà nua. El seu telèfon mòbil va ser sostret per un membre del grup que es va desfer després de la targeta SIM, la funda i la targeta de memòria d'aquest.
Poc després, la dona va eixir del portal i es va asseure en un banc on va ser trobada plorant per una parella que la va acompanyar a fer la denúncia a la Policia Municipal on se li va prendre declaració. La jove va mantenir la mateixa versió durant tot el procés; tanmateix, l'advocat defensor de la Rajada va assenyalar que les declaracions de la denunciant van ser contradictòries, i a més va acusar les autoritats d'afavorir una versió esbiaixada favorable a la denunciant.
Les imatges, en concret set fragments de vídeo amb una durada de 96 segons, i realitzats per dos dels acusats amb els seus telèfons mòbils, van ser estudiades pels policies en un informe de 200 pàgines en el qual es manifesta que la xica mantenia una actitud «passiva i neutra», que la seua actitud no era «participativa» i que va haver-hi «humiliació i vexació» cap a ella.
El cas va ser jutjat per la secció segona de l'Audiència Provincial de Navarra i es va fer a porta tancada per a protegir la intimitat de la jove. La primera jornada de la vista oral va ser el 13 de novembre de 2017. El cas es va dirimir al llarg d'onze sessions de vista oral. Va ser molt seguit per l'opinió pública perquè una de les estratègies de la defensa va ser atacar i denunciar l'actitud de la víctima dies després de la violació mitjançant l'aportació d'una recerca feta en les xarxes socials per un detectiu, informe que després seria retirat.
La fiscal en el seu informe considera que el testimoniatge de la denunciant va ser creïble objectivament, es va mantenir durant tota la instrucció, no va introduir «elements inversemblants» i no tenia «motius espuris» per a denunciar. Considera que va existir «la violència mínima» i una «intimidació gravíssima que va impedir la defensa de la víctima» envoltada pels cinc homes, i que la van deixar en estat d'indefensió després del succés perquè li van sostraure el telèfon mòbil.
Segons els advocats de la víctima, va haver-hi un relat consistent i estable de la mateixa al llarg de tot el procés (encara sense saber els arguments de la defensa); es va aportar l'informe del mèdic forense en el qual s'especifica que un 40% de les víctimes d'agressions sexuals no presenten lesions. L'acusació particular per part de l'Ajuntament de Pamplona va descriure procedir de «La Rajada» com «una agressió mecànica, no discuteixen i ho fan amb un mecanisme perfectament greixat» i va justificar la passivitat de la víctima: «A més resistència, més força» i va considerar que els vídeos eren «l'expressió gràfica de la vilatana». Per a l'acusació popular, el fet que el vídeo de major durada (de 36 segons) no fóra aportat voluntàriament, sinó que fóra oposat per la policia setmanes més tard, és una prova evident del delicte.
Bàsicament, van concloure que es tractava d'un acte consentit de sexe en grup, alguna cosa suposadament «habitual» entre la joventut i que la víctima, en saber que havia sigut gravada i que aquests enregistraments es podrien difondre en les xarxes socials, entraria en pànic i faria la denúncia
La Policia Foral va realitzar un examen concienzudo dels set fragments de vídeo gravats. En les conclusions, s'afirma que la xica «adopta un rol passiu i neutre» durant l'acte sexual i que els seus moviments són «dirigits i/o controlats» pels encausats. No existeix diàleg entre ells i la jove roman amb els ulls tancats i desconeix que l'estan gravant.
També podem comparar-ho en valència, un cas que pas fa més de 20 anys i àdhuc persisteix en les famílies de les persones. El crim d'Alcàsser (segrest, violació, tortura i assassinat de Míriam, Toñi i Desirée) tres xiquetes de catorze i quinze anys del municipi valencià d'Alcàsser, Espanya. Al judici derivat d'aquest crim es coneix com a cas Alcàsser (o cas Alcàsser).
Les xiquetes van desaparéixer la nit del divendres 13 de novembre de 1992, quan es dirigien fent autoestop a una discoteca de la veïna localitat de Picassent on se celebrava una festa de l'institut. La cerca de les conegudes com a xiquetes d'Alcàsser va tenir una forta repercussió en els mitjans de comunicació nacionals. El 27 de gener de 1993, setanta-cinc dies després de la seua desaparició, dos apicultors van trobar els cadàvers semienterrats en una fossa d'un paratge conegut com la Romana, pròxim al pantà de Tous. La troballa dels cossos i el posterior coneixement de les vexacions a les quals van ser sotmeses van provocar una profunda commoció en la societat espanyola.
Les recerques policials van apuntar al fet que el triple crim va ser comés per dos delinqüents comuns: Antonio Anglés i Miquel Ricart (de 26 i 23 anys respectivament). El primer, considerat el presumpte autor material dels fets, va fugir en el mateix moment en el qual les forces de seguretat van procedir a la seua localització. Encara que la cerca va ser incessant, Antonio Anglés encara es troba en parador ignorat. D'altra banda, Miquel Ricart va ser detingut, jutjat i condemnat a cent setanta anys de presó (dels quals solament va complir vint-i-u abans de ser posat en llibertat) en un judici que no va estar exempt de polèmica.
La vesprada del divendres 13 de novembre de 1992, Míriam Garcia Iborra, de 14 anys, Maria Desitjada Hernández Folch (Desirée), de la mateixa edat, i Antònia Gómez Rodríguez (Toñi), de 15 anys, ixen de les seues cases a Alcàsser després de dir-los als seus pares que anaven a la discoteca Coolor, situada als afores del veí municipi de Picassent.
Per a arribar fins a la discoteca des d'Alcàsser cal recórrer una carretera que enllaça els dos municipis, que es troben separats entre si uns dos quilòmetres. L'últim tram és fosc i no hi ha habitatges al costat de la carretera. És habitual trobar als voltants de Coolor a joves de les poblacions properes fent autoestop, a pesar que els caps de setmana l'amo de l'establiment nolieja un autobús i alguna furgoneta per a transportar a aquests clients.
Aquella nit, les tres xiquetes decideixen desplaçar-se fent autoestop, però desapareixen abans d'arribar a la seua destinació.
El dilluns 16 de novembre, les famílies de les xiquetes esperaven el seu retorn a casa després d'una aventura juvenil de finalització de setmana. No obstant això, les xiquetes s'havien anat en el posat i quasi sense diners. Aquest fet descartava la idea d'una fugida voluntària i començava a alimentar la teoria d'un rapte.
Durant els primers dies, diversos testimonis van assegurar haver vist a les xiquetes la nit de la seua desaparició. Un veí d'Alcàsser que tornava de Coolor va assegurar haver-les vist caminant en direcció a la discoteca. Una setmana després, una anciana declarava haver-les vist pujant-se a un cotxe blanc en el qual viatjaven altres tres persones.
Les forces de seguretat van centrar les seues primeres recerques en amics de les menors, clients habituals de la discoteca i els seus amos, arribant a la conclusió que les xiquetes no havien arribat al local en cap cas. També es va indagar entre els reclusos de la presó de Picassent posats en llibertat durant aquells dies. A més, es va investigar als delinqüents sexuals de la zona: durant dues setmanes, van anar després de la pista d'un home que satisfeia les seues obsessions sexuals en un descampat amb nines grans que comprava d'una tenda.
L'Ajuntament d'Alcàsser va editar milers de cartells amb dades de les xicotetes i els mitjans de comunicació es van bolcar en la cerca de les xiquetes. Centenars d'espanyols van assegurar haver vist a les menors. Es van arribar a organitzar dispositius policials a Granada i a Pamplona seguint les pistes de la col·laboració ciutadana.
Des del govern, el ministre de l'Interior, José Luis Corcuera, es va interessar personalment pel cas i es va entrevistar amb els pares de les xiquetes. El seu Ministeri va formar un equip especial conjunt de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per a col·laborar en la cerca. El president del govern, Felipe González, va rebre en Nit de Nadal a les tres famílies i els va transmetre la seua «profunda preocupació com a pare».
La cerca es va ampliar fora d'Espanya i es va posar al corrent als serveis d'Interpol. Les famílies de les desaparegudes van distribuir cartells en diversos idiomes per alguns països d'Àfrica (una pista portava al Marroc, on les xiquetes podrien haver sigut portades com a esclaves sexuals) i Europa. El dia en el qual es van trobar els cossos sense vida de les tres xiquetes, el pare de Míriam, Fernando Garcia, es trobava a Londres amb periodistes per a difondre allí la seua cerca.
El dimecres 27 de gener de 1993 al matí, un apicultor de 69 anys i el seu consagre pugen a la muntanya a revisar uns ruscs de la seua propietat. El lloc és conegut com la Romana, un paratge muntanyenc en el terme municipal de Llombai, a uns dotze quilòmetres al nord del pantà de Tous i uns cinquanta al sud-oest de la ciutat de València. A les deu del matí, en les proximitats dels ruscs, els apicultors descobreixen un braç humà mitjà desenterrat amb un rellotge de gran grandària en la nina.
Un equip de la Guàrdia Civil es va traslladar al lloc dels fets. El jutge de guàrdia d'Alzira, encarregat de l'aixecament dels cadàvers, va tardar diverses hores a arribar al lloc, doncs estava alçant un cadàver en un altre municipi. En un primer moment, la grandària del rellotge en el braç del cadàver va fer pensar a l'equip que s'anava a desenterrar a un home. Això no obstant, en excavar es van descobrir altres dos cossos, els tres de dones, en avançat estat de descomposició. Els cadàvers es trobaven embolicats en una catifa gran i nova, a l'interior d'una fossa de grans dimensions que havia sigut excavada a propòsit. Els cossos estaven emmanillats i apilats un damunt de l'altre, sense tocar-se entre si. Dos d'ells presentaven el cap separat de la resta del cos. Malgrat la deterioració dels cadàvers i les seues peces de vestir (els colors i els teixits eren molt difícils d'identificar), els experts ja apunten al fet que podria tractar-se de les tres xiquetes d'Alcàsser. El jutge va declarar secretes les diligències.
A més dels cossos, als voltants de la fossa es van trobar objectes de diversa índole, com un cartutx sense percudir i un videojoc. No obstant això, la pista més rellevant van ser uns trossos de paper que es van trobar al costat d'uns matolls. Després de la seua reconstrucció, va resultar ser un volant de l'Hospital La Fe de València a nom d'un tal Enrique Anglés, que havia sigut atés de sífilis uns mesos arrere.
Una vegada desenterrats, els cadàvers van ser traslladats a Llombai. Sense haver realitzat les autòpsies, no existia la certesa que els cossos trobats anaren els de les xiquetes desaparegudes; tanmateix, tots els indicis apuntaven al fet que es tractava d'elles. Els familiars es van reunir en l'Ajuntament d'Alcàsser quan, a última hora de la vesprada, se'ls va comunicar la notícia. A les onze de la nit acudeix allí el president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma, per a parlar amb les famílies. Poc abans de la mitjanit, els cossos van ser traslladats a l'Institut Anatòmic Forense de València.
Realment, aquestes persones havien d'acabar ací? Assassinades? Almenys elles poden descansar en pau, sabent que no se'ls jutjaren no se'ls qüestionaren aquesta violació, no com a la dona de Pamplona.
Bona vesprada
Vaig a parlar-vos sobre l'entrada titulada "Quan violar és gratis" a on parla sobre un tema el qual en l'actualitat està molt present i la majoria de la gent el coneix que és el cas de "La Manada", però si n'hi ha gent que encara desconeixia aquest problema faré un resum del que va passar.
Tot això va passar durant la festa dels "Sanfermines" en juliol de 2016. En el matí del 7 de juliol, una xica de 18 anys va denunciar una violació, perpetrada per diversos homes. La xica no sabia res de les intencions d'aquest grup d'homes, ella va ser acompanyada durant una part del trajecte per aquests que la varen introduir a un portal a on cometeren els fets. Aquesta xica va ser violada per aquests homes i alguns també el varen gravar amb els seus telèfons mòbils.
Després d'açò el grup d'homes, autodenominats "La Manada", varen compartir els vídeos que varen gravar durant la violació amb les seues amistats per WhatsApp. La xica va ser abandonada quasi desnuda. Li varen furtar el seu telèfon mòbil, llevant-li la targeta SIM, la funda i la targeta de memòria d'aquest.
La xica va eixir del portal i es va asseure a un banc a on una parella la va trobar plorant i la varen acompanyar a posar la denuncia. Després de tot "La Manada" va contratar a una persona perquè vigilara tot el que feia la xica a la qual havien violat, a la xica se la veia fent una vida normal (cosa que em pareix molt bé) però ells deien que si l'haurien violat, cosa que varen fer, no estaria tan tranquil·la anant de festa...
Ara dic jo, una persona que ha sigut violada, haja sigut víctima de violència de gènere o qualsevol altra cosa ha de poder fer igualment la seua vida amb tranquil·litat, pot anar igualment de festa sense qualsevol problema, ha de poder passejar amb les seues amigues o amb els seus amics, perquè una violació no ha de frenar la teua vida, perquè amb la teua vida has de fer el que tu vulgues.
Tot açò va concloure el dijous 26 d'abril d'aquest any quan es va publicar la sentència d'aquest cas. Els cinc homes van ser acusats a nou anys de carcel per "abús sexual", amb els comentaris de "si la xica no s'ha defensat no és violació, és abús sexual". Quan una persona està sent obligada a tindre relacions sexuals ES VIOLACIÓ perquè la xica en qualsevol moment gaudeix de tot el que la van fer, tan sols és que la xica no sabia com reaccionar perquè en un moment així cada persona reacciona d'una manera diferent.
Açò ha de canviar ja perquè la justícia no mira per les dones, no fan res per nosaltres, ara la conclusió que seria? Em defense perquè no em violen, però amb el perill de què hem peguen i hem violen igual o fins que hem maten, o no faig res per por a que em facen alguna cosa i després la culpable siga jo.
Hem de canviar açò d'una vegada perquè no és res just per a les dones.
Aquest tema ha creat molta polèmica en totes les xarxes socials, però crec que la majoria de persones decents pensem el mateix sobre aquest tema. Aquesta xica ha sigut humiliada no solament per aqueix grup de 5 xics que es feien cridar "La Rajada", ha sigut humiliada per xarxes socials, han qüestionat la seua declaració encara havent-hi proves al seu favor, la qual cosa em sembla denigrante. Encara sense l'existència d'aquestes proves no podem prendre aquest tema a la lleugera, la violació és un tema molt seriós i no pot ser un tema de burla.
Crec que la majoria de dones, com alguns homes, han sigut assetjats pel carrer o fins i tot han sigut abusats d'una forma sexual.
Com es pren una persona que ha passat per esdeveniments així de desagradables que els seus agressors no van a passar tota la seua vida en la presó?.
Encara que una part de les persones que la defensaven no hagen sigut violad@s segurament han sigut víctimes d'assetjament , totes les dones ens sentim febles davant situacions així, no per no tenir força, si no perquè encara sent fortes la societat li dóna més força a les persones causants de tals assetjaments, com ha passat en aquest cas.
Però açò no el més fort, si no que hi ha gent que ha cercat el vídeo gravat per aqueixos 5 homes aqueix dia tan fastigós que ha marcat la vida de la víctima per sempre.Com pot existir gent que vulga veure a una persona ser humiliada i denigrada d'aqueixa manera? Aqueix és el problema que tinc amb açò, si fóra la víctima l'últim que volia que feren seria difondre aquest vídeo per l'Internet, ja que aquest es queda ací per sempre.
Em costa acceptar que hi haja persones així en aquest país.
Solament es pot dir davant aquest tema que: totes les persones que hagen causat aqueix tipus de dolor a qualsevol persona van a tenir la seua castigo.lo únic que puc arribar a demanar és que una persona( en la majoria de casos les dones) puga eixir al carrer sentint-se segures i sense por.Sense por al fet que la puguen matar o fer-la sentir de tal manera que aquesta desitge estar morta.
Vaig a parlar de l'entrada "Quan violar és gratis", on es relata com uns individus violen i humilien a una xica i els ix pràcticament gratis.
Aquest tema és un tema molt corrent aquestes últimes setmanes, amics, professors i família el comentem i parlem de la injustícia de la condemna que els ha donat el jutge a aquests agressors. Si a una violació múltiple, sumant els vídeos dels abusos i les humiliacions a les que ha sigut sobatuda la víctima, és simplement un abús per al jutge i s'ha de condemnar amb menys de nou anys a la carcel, per a mi, a Espanya no n'hi ha justícia. Aquests homes no són uns individus preparats per a estar solts pel carrer, més que persones pareixen bèsties, i ni les bèsties es comporten d'aquesta manera. No entenc com poden viure amb la consciència neta després d'haver-li fet això a una pobra xica, d'haver-la violat i humiliar, no entenc com no es donen fastig.
Molt menys entenc, que manen a vigilar a aquesta xica i al vore que està duent lo millor que pot el trauma a què ha sigut sotmesa, i que utilitzen això per a intentar llevar-li pes al que han fet. La xica òbviament va a intentar dur la seua vida lo millor possible i intentar oblidar-ho, però que la seguisquen, que continuen envaint la seua intimitat, per a dir damunt que no està afectada...és horrible. I altre tema és el tema del consentiment. Que una xica que va èbria o va drogada per ells mateixos no es resistisca és consentiment? En algun moment lis ha demanat que la penetren entre versos en un portal? I com es va a oposar a un grup nombrós de xics, si un assoles pot en ella. Si es resisteix, està mal, perquè el probable és que la maten, i que tonta per haver-ho fet, no? Ah, però si no es resisteix, ja no es violació.
Les dones no podem estar tranquil·les sabent, que qualsevol dia van a soltar a eixos individus, que anem a tindre que tractar amb ells pel carrer i que alomillor no es donem ni compte. No estic tranquil·la sabent que n'hia centenes de violadors solts per Espanya, que isqueren de la carcel amb aquella doctrina, i que molts d'ells admeten que no estan curats, i que la majoria van a seguir actuant aixina, i que molt ja heu han fet i han tornat a la carcel.
De veritat, per què tenim que compartir el carrer amb aquests individus? Com van a deixar de ocorrer violacions i abusos, si quan ocorren, no se'ls castiga com és deu i pràcticament lis ix gratis violar a una xica? D'aquesta manera, òbviament que van a seguir ocurrent casos i casos, i no se'ls va a castigar com es debut.
En la meua opinió, aquestes persones no tindrien ni que estar en el món, o per lo menys, no eixir de la carcel en s'ha vida. Si açò és justícia, em negue a creure en la justícia.
Hola, bon dia, sóc Christian Paul i aquesta vegada us comentaré (ple de ràbia, odi i empatia) la nova entrada del blog, anomenada “Quan violar és gratis”, on Beatriz Gimeno al seu text “Ràbia però no impotència” (encara que per la meua part sí que sent impotència, ja que, que pots fer per què reben el seu càstig si tu no pots canviar la sentència?), parla de la sentència que s’ha filtrat del judici del desgraciadament conegut cas de “La Manada”.
La polèmica sorgeix per la sentència del tribunal, que no va condemnar els actes de la manada com una violació, sinó que els va condemnar amb el delicte d’abús, que és una pena menor, de 9 anys, i açò és vergonyós, que cinc miserables t’acorralen en un portal, que et despullen, et penetren anal, bucal, i vaginalment entre bromes i riallades, tot i que ho graven i et deixen tirada i nua, i que a soles els condemnen amb nou anys de presó, ja que com va dir el meu company Carles Claramunt, per delictes molt menys vexatoris i violents, et poden ficar molts anys de presó (62 anys per unes quantes bescollades d’uns “terroristes” a uns guàrdies civils que no estaven d’ofici, 20 anys per als catalans que reclamen l'estat sobirà del seu poble,
2 anys a Pablo Hasel i La Insurrecció per enaltir el terrorisme a les seues lletres de rap, i pel mateix fet, 3 anys i mig a Valtonyc), això és inadmissible.
Doncs, tristament, aquesta és la història d’una xica de 18 anys a qui assaltaren aquests imbècils a les festes de San Fermin de Navarra, on el seu únic error va ser el de creuar-se amb aquests animals, i si encara això no és suficient, el tribunal vol que declare, ja que encara que hagen atemptat contra la teua llibertat sexual, si no oposes resistència, no es considera un delicte. PERÒ ESTEM BOJOS? QUAN EM INVOLUCIONAT TANT I TAN DE SOBTE PER A QUE LA LEGISLATURA CONSIDERE AIXÓ? Per la mateixa regla de tres, a aquelles dones que no poden defensar-se i són violades, haurien de veure com els seus agressors no són castigats amb penes de violació?
AÇÒ ÉS UNA VERGONYA, PER MOTIUS COM AQUESTS PENSE QUE L'HOME NO ÉS INTEL·LIGENT, I QUE ENCARA HEM D'EVOLUCIONAR PROU MENTALMENT.
Imagina’t que cinc tipus et fiquen en un portal, et despullen, et penetren analment, bucalment i vaginalment entre bromes i riallades; ho graven i et deixen tirada i nua. Més tard els teus violadors van a judici i després de cinc mesos esperant la sentència et diuen que solament estaran nou anys en la presó per "abús sexual" i no per "agressió sexual o violació", ja que no hi ha hagut violència ni intimidació per la seua banda ni resistència per la teua.
Aquest és la història que li ha passat a una xica de 18 anys en Navarra, però segur que no és una novetat per a tu, ja que és la notícia més destacada d’aquests dies i no destaca perquè siga bona, sinó per tot el contrari, ha fet que ens adonem que la justícia no protegeix tant a les dones com ens imaginaven.Primer que tot deixa'm que t'explique que després de la sentència, la justícia ha decidit que el que li va passar a aquesta jove no ha sigut una violació. El codi penal distingeix entre dos conceptes abús sexual, activitat sexual entre dues o més persones sense el consentiment d'alguna d'elles; i agressió, el mateix que l’abús però utilitzant la violència o intimidació. Açò planteja un problema (que és el cas d’aquesta xiqueta) i és que si han atemptat contra la teua llibertat sexual, t'han agredit sexualment però no has posat resistència; no es considera ni violència ni intimidació i aleshores no és violació.
Després que la xica ha sigut utilitzada com a objecte sexual en una nit de festa entre cinc homes majors que ella, solament els han pogut condemnar a 9 anys. Ja que la jove no va posar resistència alguna, però sí que la van gravar, es van burlar i ho van planificar tot, sí, aquests 5 homes després de la violació van contractar a un detectiu privat perquè vera si la jove ha pogut seguir amb la seua vida normal.
Per a concloure diré dues cites que va dir Sandra Sabatés en el seu programa «El intermedio» i que ho deixava ben clar: «cap dona hauria d’arriscar-se a morir per a demostrar que ha sigut violada» i «aquesta sentència tenia l'oportunitat de fer història i demostrar a les dones que el sistema judicial les protegeix, no obstant això, passara a la història per deixar-nos encara una mica més desprotegides».
Aquesta entrada tracta sobre un tema que va tenir molts revolada fins fa poc, la que es fa cridar "La manada", un grup de cinc xics, durant els San fermines van violar a una xica en un portal entre els cinc, i després d'açò li van robar el mòbil i la van deixar allí tiratge.
Açò va succeir en 2016, i en 2018 va ser el judici, i tan sol van condemnar a aquests cinc xics a 9 anys de condemna, i no ho van cridar violació, sinó abús, perquè segons ells al no haver-hi violència no es considera violació.
A part de tot açò durant el judici, el jutge va utilitzar diversos termes que deixaven a la xica en bastant malament posició, en veure un vídeo del que va ocórrer aquella nit el va dir que solament veia jolgorio.
Davant aquesta sentència la gent es va mobilitzar a favor de la xica, perquè amb tan sol 18 anys va ser VIOLADA, i a ells els ha eixit gratis.
Em sembla que açò ha de canviar moltíssim, perquè no hi ha escuses per a fer-li açò a una persona, no val anava molt escotada, ni anava en faldilla molt curta, no serveix gens, perquè encara que anase nua no significa que la pugues violar.
Bé, per començar em cal destacar que no em sorprén res aquest cas, no espere més d'un país on no ens protegeix res a les dones, i que es permet que violadors i assassins siguen alliberats de la presó sense càrrecs tranquil·lament, sent acceptat completament per la societat.
El que sí que he d'admetre que em sorprén és que un dels violadors d'aquest cas, és policia, precisament és un policia especialitzat en els casos com el que ell hi ha comet. De veritat que jo com a dona he de sentir-me segura a una societat que diu per tots els orificis que vull que estiga morta?
I aquesta violació no és tan sols una taca al país (que serà oblidada com totes les dones que han sigut violades), també és una taca a tots els homes de la nostra societat, això fa que desconfiem d'ells, i no vull ni imaginar-me també aquest.
L'única cosa bona en l'àmbit nacional que ha tingut aquest cas, és que ha unit molt més a les dones a les manifestacions. M'agradaria que es tinguera aquesta revolució cada vegada que hi ha notícies d'aquest tipus al nostre país.
Aquest cas serveix per adonar-se’n de que la justícia espanyola no pot catalogar-se com a tal. Una dóna que ha sigut forçada entre 5 persones a cometre actes sexuals mentre la gravaven no mereix 9 anys de presó. El que més em sorprèn es tot el moviment de suport que te La Manada, la quantitat de gent que els recolza i culpa a la jove amb diverses justificacions sense trellat. Un país on no hi ha justícia i la societat està adormida, està condemnat a morir. Tot el meu suport a la xica i a totes les dones que alguna vegada han patit abusos sexuals o violació. Perquè, malauradament, som moltes.
Ara u puc dir en totes les de la lley, QUINA MERDA DE JUSTICIA TENIM AÇI.
Els integrants de 'La manada' nomes estan acusats de abus, pero el jutge se n'ha parat a pensar com te que estar la dona a la cual van VIOLAR? No, clar que no, perque la nit dels actes ixa pobra dona va sufrir, va ser violada grabada y despres ixa grabació enviada a molta gent, ara ella no pot fer una vida com qualsevol de nosaltres perque uns malparits li han deixat un trauma practicament irrecuperable, una cossa que sempre portará dins, y damunt de tot a ixit per els telediaris y tot per a que al fi y al cap siga una historia mes que en un temps s'oblidará encara que ella no podrá fer-ho, ella sempre tendra un dolor que no voldrá qur ningu sapiga perque a pesar de tot y encara que ella no tingera res de culpa li donará vergoña dir que va ser violada per cinc homes.
Que paseu un bon dia.
Raquel 2°FPB
Des de fa temps, exactament el dia on la rajada va violar a la seua víctima, la violació a sigut un tema bastant reincident i fins i tot s'han denunciat més casos. Volia comentar aquesta entrada per açò, perquè la violació avui per per avui és el pa de cada dia en les notícies, ho criden efecte anomenada, però jo simplement no cree açò, pense que en haver-hi tant suport cap a la víctima, més s'han atrevit a denunciar.
I ja passant a parlar més concretament de la sentència que van rebre, la meua opinió és que la llei ací és molt ambigua i està molt poc elaborada, no queda clar quan hi ha intimidació que és un factor necessari per a considerar que hi ha hagut violació davant la llei. El que passa és que les sentència aplicades són lleus per a la gravetat dels casos, i els violadors ixen al poc temps de la presó, i possiblement reincidisquen.
Aquesta llei hauria de ser revisada i canviada amb la finalitat d'establir clarament el concepte de violació davant la llei, per a no ser tan permissius amb les sentències.
Hola, volem parlar de la violació, perquè sempre li tiren la culpa a la dona per la seua forma de vestir, per l’hora d’eixir al eixir de la seua casa, pels carrers que caminen. Diuen que son elles les que se’l busquen quan no ho és, ella es vist per a si mateixa no per a provocar, esta molt equivocat ja que culpar la dona per ser violada és com que et tiren la culpa per que t'entren a robar en ta casa per tindre objectes de valor.
També hi ha un dilema en aquest tema en què si no oposes resistència no és violació i si l'oposes et poden arribar a matar, en un tweet de la policia deia que si et roben no ha de posar resistència per que pot posar la teua vida en risc, bo però si m'estan violant i opose força també posa la meua vida en risc ja que em poden matar com han fet amb tantes.
Quan una dona és violada la pregunta més freqüent és : que portaves posat?, com si per portar una falda fora per a buscar la violació tal vegada açò sorprenga però també violen dones amb pantalons no és per culpa de la roba és pel pensament de l'abusador.
Ja basta d'educar les xiquetes per a no eixir a tal hora, no fa “x” coses o no vestir així, eduquem que un no és un no i cada u és propietari del seu cos i no pot tocar si un dels dos no vol o si no vol seguir .
Publica un comentari a l'entrada