El documental dirigit per Antonio Centeno
i Raúl de la Morena, Yes, We Fuck!, té
un títol buscadament provocador que mostra la sexualitat de persones amb diversitat
funcional. El projecte es va finançar amb micromecenatge i mostra 5 històries
reals on el sexe esdevé un arma no sols de plaer, sinó també política perquè
defensa la llibertat i els drets individuals i col·lectius de les persones.
El documental teixeix aliances amb
altres col·lectius que treballen qüestions vinculades al cos i a
la sexualitat (transfeminisme, LGTB, queer, intersex...). I, com diuen els autors
mateixos: “L'estratègia passa per mostrar històries reals amb imatges
explícites que revelen a les persones amb diversitat funcional com a éssers
sexuals i sexuats, com a cossos desitjants i desitjables que trenquen la idea
de normalitat i ens interpel·len sobre com entenem el desig, el plaer i la
bellesa.”
Miriam va en cadira de rodes i ens
obri les portes de sa casa per a ensenyar-nos la història d’amor i de sexe amb
Pama, la seua parella índia. Mertxe és una dona cega que sempre ha estat
interessada en la sexualitat i el feminisme, i decideix assistir a un taller
sobre ejaculació femenina que imparteix Kani, un xic trans. Un grup de joves
amb diversitat intel·lectual parlen entre ells sobre els seus gustos,
pràctiques i inquietuds sexuals i, paral·lelament, pares i mares expliquen com
han influït en la vida sexuals dels seus fills i filles.
Soledad Arnau és també una de les
protagonistes del documental. Té una discapacitat del 85% i necessita
assistència per a banyar-se, vestir-se, menjar, etc. Les seues mans estan doblegades
i no tenen mobilitat, però amb l’ajuda del seu assistent sexual Teo fa poc de temps
que ha pogut tocar-se per primera vegada a ella mateixa. “Mai havia
experimentat la sensació de tocar-me. Em va semblar preciós: els meus dits podien
agafar-me el mugró, i vaig poder ficar les mans davall les bragues. Va ser un
momentàs de plaer amb mi mateixa”. Soledad comenta en aquesta entrevista que havia
tingut parelles sexuals, “No obstant això, la diferència està que, quan ho faig
amb ells, és una experiència compartida; amb Teo com a assistent sexual, fou exclusivament el meu moment, i va ser preciós.”
Sole explica que l’assistència és un
suport humà perquè una persona amb diversitat funcional puga viure de manera
independent en l’àmbit sexual. “Per a mi”, comenta, “és una ferramenta humana
per a exercir el meu dret a l’exploració i al coneixement del meu cos, i
arribar a l’autoerotisme, o ajudar a concretar una relació sexual entre dues
persones, per exemple, amb mobilitat reduïda.” L’assistent sexual no intervé
activament en l’acte sexual, sinó que agafa les mans de la Sole i les porta on
ella vol.
12 comentaris:
La gent amb problemes de mobilitat (o diversitat funcional) pateixen moltíssim més que la resta de gent "normal" (Ho pose entre cometes perquè, com moltes altres persones, considere que el terme normal o comú o "del munt" depén únicament del grup de la societat més nombrós i que comparteix les mateixes característiques). Una persona en cadira de rodes ho pot passar moltíssim pitjor intentant realitzar tasques que a les persones sanes (quant a mobilitat) no els semblen gran cosa: les zones que no estan ben adaptades per a gent amb diversitat funcional són llocs quasi inaccessibles per a aquestes. Aquesta regla s'aplica per a tot en el dia a dia, fins i tot en l'àmbit sexual. Les persones amb diversitat funcional solen tenir més dificultats a l'hora de mantenir una relació sexual.
Vaig llegir fa poc que hi ha diversos serveis dedicats a intentar satisfer les necessitats sexuals d'aquest col·lectiu de persones: empleats que es dediquen a complaure sexualment a persones que no poden tenir relacions sexuals, o que les poden practicar però amb molta més dificultat. Sincerament, no sé què pensar sobre aquest tema, ja que no sé si es pot relacionar amb prostitució. Sí, són persones el treball de les quals és complaure els desitjos sexuals dels altres, però d'altra banda, i com he dit, són empreses les que es dediquen a açò, i no proxenetes que tracten a dones (i alguns homes) com a esclaus que guanyen diners venent els seus cossos. Per a mi és un tema bastant estrany però comprensible si et pares a pensar en açò.
Tornant a l'entrada, aquesta aborda el tema en la forma de la continuació a l'entrada "Yes, we fuck!", mostrant, de nou, històries de gent amb diversitat funcional els qui narren com són les seues vides, tant les seues rutines com els seus moments sexuals. En aquest cas, tenim 5 casos de gent que, com s'explica en l'entrada, no utilitzen l'amor com a forma de plaure, sinó com a forma de mostrar que, en el fons, són iguals a tots nosaltres, i poden experimentar les coses que resulten més fàcils d'aconseguir a les mans de gent sense problemes de funcionalitat.
Aquesta entrada tracta sobre un documental, dirigit per Antonio Sègol i Raúl de la Bruna. El documental treballa amb col·lectius que tracten qüestions vinculades al cos i a la sexualitat (transfeminismo, LGTB, queer, etc). Aquest concretament explica dues històries la de Miriam, va en cadira de rodes, ella ens explica la seua història d'amor amb Pama, la seua parella índia. I *Merche, és una dona cega que sempre ha estat interessada en la sexualitat i el feminisme, i decideix assistir a un taller sobre ejaculació femenina.
Soledad Arnau, és també una de les protagonistes del documental, té una discapacitat del 85% i necessita assistència per a banyar-se, vestir-se, menja, etc. Les seues mans estan doblegades i no té mobilitat, però amb l'ajuda del seu assistent sexual, Teo, fa poc temps que ha pogut tocar-se a si mateixa.
Les persones que pateixen de mobilitat funcional, pateixen molt, no poden realitzar quasi totes les tasques per si sols. El tema del plaure és molt important també en ells, i està molt bé que aquesta gent demostre que el tenir una o diverses discapacitats no impedeix el gaudi de la persona. I amb l'ajuda d'un assistent sexual, que no intervé en l'acte sexual, ajuda a la persona com per exemple Soledad i li porta les mans on ella vol.
En conclusió, aquest documental considere que està molt bé per a ajudar a les persones que tinguen diversitats funcionals. I també molt interessant per a les quals no.
En aquesta entada anomenada «Yes, we fuck! Again» es tracta com es veuen les relacions sexuals dins de les persones amb mobilitat reduïda. Defenen que ells també són persones i que tenen les mateixes necessitat que qualsevol altra persona.
Primerament, tractaré aquest tema basant-me en dos aspectes que considere necessari destacar; el primer és com cal eliminar de la societat l’estereotip que les persones amb qualsevol tipus de dificultat, han de ser asexuals i ser tractades amb pena. Y per altra banda, com s’enfoca els assistents sexuals com un càrrec artificial, quan no hi ha gens més natural que conéixer i gaudir d’un mateix.
Doncs pense que si reialment volem ajudar aquestes persones que han pogut tindre algun tipus de dificultat, hem d’entendre que ells busquen el mateix objectiu que nosaltres, ser feliços. Doncs, perquè anem a negar-nos a gaudir de la nostra sexualitat?
NOMÉS VIU, I DEIXA VIURE!
En aquesta entrada anomenada «Yes, we fuck! Again» podem trobar la informació sobre el documental dirigit per Antonio Centeno i Raúl de la Morena, “Yes, We fuck” i que mostra la sexualitat de persones amb diversitat funcional. A més, podem encontrar un vídeo en el qual entrevisten a Soledad Arnau, una de les protagonistes del documental.
Soledad és una dona amb diversitat funcional. Té una discapacitat del 85% i necessita assistència per a fer moltes coses quotidianes com per exemple, per a cuinar, per a banyar-se, per a menjar, etc. Les seues mans estan doblegades i no tenen mobilitat per això mai s'havia tocat fins que va demanar ajuda al seu assistent sexual Teo.
Gràcies a ell, Ella ha pogut experimentar la sensació de tocar-se. Havia tingut relacions sexuals amb altres parelles (cap tenia diversitat funcional). Li van tocar el cabell, li van acariciar i també li masturbaren. No obstant això, per a ella la diferència estava que sentia que era una cosa compartida. Ella ens diu que l'assistència sexual és una eina humana per a exercir el seu dret de l'exploració i coneixement del seu propi cos.
Gràcies a aquest documental m’adone que les persones amb diversitat funcional també són persones sexuals. Com diu Raúl, el director del documental, normalment no les ubiquem en aquest àmbit de la sexualitat, sempre les veiem com persones asexuals i sense drets a desitjar o ser desitjables.
«Yes, we fuck! Again» és el nom de l'entrada. En ella hi ha un documental, dirigit per Antonio Ségol i Raül de la Bruna, i es titula “Yes, We fuck”. Aquest documental mostra com les persones amb discapacitat i diversitat funcional poden tenir i gaudir de la seua sexualitat com qualsevol altra persona. Per aquest motiu, el documental ens mostra a moltes persones amb diferents malalties o disfuncionalitats gaudint de la seua sexualitat plenament sense cap tipus d'objecció.
En un dels vídeos s'entrevista a Soledad. Ella té diversitat funcional, és a dir, té una discapacitat del 85%. No pot realitzar activitats quotidianes amb normalitat i per açò necessita un assistent que l'ajude en tot el que necessite. No obstant això, el seu assistent és una mica diferent dels altres. Es diu Teo, i és un assistent sexual. Soledad té les mans doblegades, i per aqueix motiu no havia pogut gaudir mai del seu cos. Tot açò va canviar quan Teo, la va ajudar a tocar-se, d'aquesta manera, Soledad va començar a experimentar sensacions que mai havia tingut.
Aquest documental és increïble, perquè trenca tots els esquemes establits en la societat. Tothom que ha vist alguna vegada a alguna persona en cadira de rodes o amb discapacitat ha pensat que mai tindrà plaure sexual. Amb aquest documental totes aqueixes idees es trenquen i s'obri un món de sensacions a molta gent que per mala fortuna ha patit algun problema. Em lleve el barret davant aquesta iniciativa.
Aquest vídeo de “Yes we fuck” parla de Soledad i Teo están units i Sole decideix explorar el autoerotismo i Teo es la seues mans o peus per a aixó, i hi ha un projecte per a les persones amb discapacitat.
Per una banda em pareix genial que hi hajen persones com a Teo, ell observa que tant Sole com qualsevol persona amb discapacitat funcional no pot mantindre les relaciones sexuals que li agradarien i aleshores li ajuda a aixó a desfogarse amb ell
Per últim m´agradaría dir que tingues aixa enfermetat o cualsevol altra qualquier persona te dret a mantindre les seues relacions sexuals a la sua manera, gràcies a persones com Teo o persones que han fet el projecte aquest, moltes persones amb diferents enfermetats podrán fer l´amor a la seua manera, però `podràn fer-ho.
1ºBATXILLERAT HUMANITATS
Perquè no associem les persones amb discapacitat amb el sexe? És una qüestió molt interessant que ens tracten de resoldre a aquest documental emés per la cadena televisiva de “La 1”. En “Yes, we fuck!” s'expliquen unes històries centrades en les vivències de diferents persones amb diversitat funcional en relació amb les seues sexualitats i amb la manera de relacionar-se amb els altres. És un documental molt interessant i inusual, ja que com bé diu Raül de la Bruna (un dels directors d’aquest documental): “A aquestes persones se'ls veu incapacitades per al sexe, se'ls veu des d'una posició infantil o com a malalts, com si calguera cuidar-los constantment i no pogueren o degueren tenir sexe”.
Aquest documental no sols ens mostra que les persones discapacitades poden tindre sexe, sinó que vol explicar les aportacions que pot tindre la diversitat funcional a la sexualitat humana. Al concís vídeo que ens mostren, es parla del cas de Soledad Arnau i de Teo concretament. Soledad Arnau és una dona que necessita una constant ajuda a l’hora de fer activitats quotidianes que a nosaltres no ens suposarien un problema, ja que pateix una discapacitat del 85% a causa que les seues mans no tenen mobilitat. Gràcies a Teo, la seua assistent sexual, Arnau pot gaudir d’una vida sexual plenament satisfactòria.
Com bé diu Soledad, la sexualitat és “una realitat humana que tot el món fa”, però ella necessita ajuda per satisfer aquesta realitat. En conclusió, es tracta d’un documental on ens volen fer obrir els ulls i entendre que les persones amb discapacitat tenen dret a gaudir d’una vida sexual digna al mateix que les persones que no pateixen aquest tipus de problema.
L'entrada "Yes, We Fuck! again", tracta sobre el sexe en les persones amb diversitat funcional. En el vídeo d'aquesta entrada podem veure com a diferents persones amb diversitat funcional no expliquen que per a elles és necessari el sexe, igual que para totes les persones, i que també els dóna plaure i els agrada gaudir-ho, com qualsevol persona.
Aquest vídeo promou que la gent amb aquest problema puga tenir un assistent sexual en aquest cas, amb el qual satisfer les seues necessitats i gaudir del sexe, l'assistent seria com les seues mans i els seus peus.
Totes les persones tenim dret a ser feliços, per tant ells també ja que encara que tinguen un problema són persones i no són menys per açò.
Espere que aquesta iniciativa seguisca feia davant ja que em sembla perfecte que les persones amb diversitat funcional també gaudisquen plenament del sexe.
L'entrada que comentaré a continuació, s'anomena "Yes, We Fuck". El vídeo que es ve en l'entrada, és un documental fet per a mostrar la sexualitat de les persones amb diversitat funcional, aquest vídeo mostra cinc històries reals on el sexe no solament és plaer sinó també una arma per a lluitar per la llibertat i els drets de les persones i col·lectius de les persones.
Conta històries que commourien a tothom, però per a mi la història més bonica és la de Soledad, una dona amb un 85% de discapacitat amb la necessitat de tindre un assistent personal per a tot, una dona que mai s'hi havia tota fins que el seu assistent sexual, la va tocar. Per a totes les persones amb diversitat funcional, però sobretot per a Soledad, el treball d'assistent sexual és molt digne perquè ajudes a les persones que no poden a descobrir-se per dins.
Aquest treball/eina, crec que està molt bé perquè de normal, les persones amb diversitat funcional les costa més encontrar parella o tindre alguna relació amb algú, perquè per a la majoria de la gent, aquestes persones estan com apartades de la societat, en la qual si hi ha alguna cosa rara es expulsada d'ella.
El documental dirigit per Antonio Centeno i Raúl de la Morena, Yes, We Fuck!, té un títol buscadament provocador que mostra la sexualitat de persones amb diversitat funcional. El projecte es va finançar amb micromecenatge i mostra 5 històries reals on el sexe esdevé un arma no sols de plaer, sinó també política perquè defensa la llibertat i els drets individuals i col•lectius de les persones.
Vaig llegir fa poc que hi ha diversos serveis dedicats a intentar satisfer les necessitats sexuals d'aquest col•lectiu de persones: empleats que es dediquen a complaure sexualment a persones que no poden tenir relacions sexuals, o que les poden practicar però amb molta més dificultat. Sincerament, no sé què pensar sobre aquest tema, ja que no sé si es pot relacionar amb prostitució. Sí, són persones el treball de les quals és complaure els desitjos sexuals dels altres, però d'altra banda, i com he dit, són empreses les que es dediquen a açò, i no proxenetes que tracten a dones (i alguns homes) com a esclaus que guanyen diners venent els seus cossos. Per a mi és un tema bastant estrany però comprensible si et pares a pensar en açò.
Tornant a l'entrada, aquesta aborda el tema en la forma de la continuació a l'entrada "Yes, we fuck!", mostrant, de nou, històries de gent amb diversitat funcional els qui narren com són les seues vides, tant les seues rutines com els seus moments sexuals. En aquest cas, tenim 5 casos de gent que, com s'explica en l'entrada, no utilitzen l'amor com a forma de plaure, sinó com a forma de mostrar que, en el fons, són iguals a tots nosaltres, i poden experimentar les coses que resulten més fàcils d'aconseguir a les mans de gent sense problemes de funcionalitat.
El text “Yes, we fuck again” ens parla dels dificultats que tenen les persones que per culpa d’uns prejudicis imposats per la societat que gràcies al progrés s'estan començant a combatre de forma notable i amb accions realment efectives, i de com gràcies a les mesures anteriorment nomenades poden superar aquestes traves i portar una vida normal.
M'ha semblat que aquesta realment ben redactat, té un missatge clar i que transmet amb facilitat, ja que ens exposa casos de persones específiques amb cara nomene cognoms i una història, i no solament ens parla de nombres, també explica la importància de l'alliberació de la sexualitat a tots els nivells i per a tot tipus de persones i intenta fer veure que persones a les quals s'exclou conscientment o inconscientment de la sexualitat per la seua condició física o se'ls discrimina per la seua condició sexual, són simplement una persona més en drets a la qual cal tractar igual que a la resta.
El cas més clar és el d'una dona amb una discapacitat del 85% a la qual la societat descrivia com a “Asexual” o “asexuada” i sobre la qual és ténia la idea que no podia desitjar o ser desitjada, no obstant això gràcies a l'ajuda del seu assistent sexual pot arribar a tocar-se per si mateixa, gaudint ací d'una sexualitat la qual semblava que li havia sigut negada fins ara el que ens envia un missatge no solament de superació si no de tolerància valores i respecte.
La sexualitat és innata en tots els animals, el desig sexual inherent en la nostra espècie, i per tant, suprimir eixa part de la nostra vida en major o menor grau pot condicionar a moltes persones. Les persones amb necessitats especials no són exemptes en sentir dels grans plaers carnals, i per tant, tenen dret a gaudir d’una cosa tan bàsica com el sexe.
Me’n alegre de que hi haja especialistes que treballen amb aquestes persones per oferir-li’ls una millor qualitat de vida. Perquè ells no són marcians d’un altre planeta, com molta gent tristament creu, ells també senten desig i plaer. Molts de nosaltres gaudim del sexe a soles, en parella o grups i el tenim com una part important dels plaers de la vida. No puc imaginar una persona amb aquest desig sexual present, condicionada física o mentalment, quasi obligada per la societat a ser un ‘’ens asexual’’. Això també és un tipus de discriminació, per això cal normalitzar aquest ofici tan necessari per a una gran part de la població.
Publica un comentari a l'entrada