Enamorament, desamor i dol

L’enamorament adolescent

L’enamorament és una mena d’encantament que patim al principi de la relació, moment en què la persona enamorada ocupa tot el nostre pensament i només volem fondre’ns amb ella. L’excitació, la taquicàrdia, els nervis o les dificultats per a dormir, són sensacions físiques que acompanyen l’enamorament que sentim cap a un ésser que trobem únic i insubstituïble. I tot això passa perquè, en aquest estat, el nostre cos segrega un còctel hormonal  (serotonina, oxitocina, vasopressina...), que modifica la realitat i ens ompli el cap de fantasies que ens fan idealitzar la relació que comencem a viure, i on els problemes i les desavinences s’amaguen darrere dels núvols de cotó fluix que fabrica l’amor. I quina felicitat dona mirar el món des de dalt i en companyia!!

Aquest procés d’enamorament no dura sempre i, quan passa un temps, comencem a baixar del cel a terra ferma. Això passa, necessàriament, perquè la parella comença a conéixer-se i la fantasia es va confrontant amb la realitat. L’espai personal i la pròpia individualitat van recuperant-se i l’enamorament es converteix (o no) en amor, ja que estimem la persona real i no la que imaginàvem o desitjàvem que fora. Algunes persones interpreten el final de les papallones a la panxa i del desig permanent amb el desamor, i aleshores busquen altres parelles que els facen viure sempre en un estat fusional i d’excitació.

 

Desamor en l’adolescència

Com que és més fàcil començar una relació que acabar-la i ningú ens ha ensenyat com posar fi a un vincle, sol ser normal que en les separacions patim i fem patir més del compte. Per exemple, no és estrany veure parelles que trenquen i que, una setmana més tard, ja han començat altres relacions sense amagar la felicitat i el desig que senten per la nova o el nou, sovint davant de l’exparella. També passa, de vegades, que un membre de la parella que ha trencat es dedica a criticar l’ex o a contar intimitats, secrets que són devorats pels voltors que sobrevolen els protagonistes. 

Per a mitigar el dolor, el primer que convé saber és que la intensitat de les emocions en l’enamorament i en el desamor és molt pareguda perquè de la mateixa manera que l’amor ens ompli, el desamor ens buida. Ambdós processos comparteixen la invasió de les emocions (l’alegria i l’eufòria en el cas de l’amor, o la tristesa i la ràbia, en el desamor); la irrealitat o deformació de les coses; l'oblit d’un/a mateix/a, etc. Afortunadament, l’enamorament i el desamor són processos transitoris i al final solem recuperar el nostre equilibri.

En general, en l'adolescència, l'amor es viu amb una enorme intensitat i es creu que durarà sempre. Com que es té poca experiència, es pensa que l’amor ha de ser com en la fantasia que han provocat les hormones (i com a les pel·lícules). També ocorre que, com que l’enamorament ens fa sentir coses que no coneixíem, s’idealitza encara més la parella i es pensa que ningú ens farà sentir d’aquesta manera, cosa que, amb el temps i les experiències, comprovem que no és així. I, clar, com que la major part de relacions tenen un final, els trencaments solen provocar molt de dolor –sobretot quan no es fan de mutu acord, si hi ha hagut infidelitat, o terceres persones implicades. La persona “abandonada” pot sentir-se inferior, sola, desil·lusionada, ressentida, tal vegada culpable; i, en el cas dels xics, per causa de la socialització patriarcal, pot passar que senten danyat el seu orgull, ja que el valor d’un “home de veritat” augmenta per les dones que aconsegueix i disminueix per les que perd. 

També són molt dolorosos i difícils els trencaments quan encara sentim enamorament i ho fem perquè la parella ens maltracta (físicament o psicològica), ja que, a la dificultat del dol, haurem de sumar-hi haver de recuperar l’autoestima danyada. A més a més, la ment és traïdora, i és fàcil que ens recorde només les experiències bones de la relació i oblide les dolentes, i aquest oblit selectiu ens pot posar en perill si decidim tornar amb la parella maltractadora.

Fases del dol

Per a poder superar tot aquest dolor, hem de passar per un procés que anomenem dol, i que implica posar-se en contacte amb el buit que deixa la pèrdua i adaptar-se a la nova situació. Dins d’aquest dol, és normal passar per una sèrie d'etapes, que no necessàriament són successives: 

·       Negació. En aquesta etapa no volem vore que la relació s'està acabant o ha acabat i ens resistim al canvi. No em pot passar a mi! Tot va bé, em cridarà i em dirà que m’estima...

·     Negociació. Encara que sabem que la relació està morta, intentem dur a terme canvis perquè no s’acabe. Si faig això o allò, continuarem... Et promet que si no em deixes faré...

·       Ira/ràbia. Una vegada hem assumit que el vincle s'ha acabat, sentim ràbia, especialment contra la persona que ens ha abandonat, però també podem sentir-la contra la nova parella d'aquesta, contra les nostres amistats, contra nosaltres mateixes, contra el món...

·     Tristesa. Sovint la ràbia es combina amb la tristesa i un dia sentim ira i a l'endemà ens posem a plorar per qualsevol motiu, estem deprimits/des, ens falta energia, ganes de viure... 

·      Pseudoacceptació. A poc a poc anem superant el dol i, de vegades, pensem que ja no tenim dolor; però en realitat ens autoenganyem i podem tornar fàcilment a les fases anteriors (negació, ira, ràbia, tristesa...).

·     Acceptació. Finalment, acceptem la nova situació sense la parella, tornem a tindre il·lusió, ja no ens fa patir pensar en la relació acabada i posem fi al dol. Aquesta fase no significa necessàriament tindre una relació d'amistat amb l'exparella. Després de fer el dol, som lliures de “reciclar” o no la relació. Tal vegada decidim que no ens interessa, o potser sí que ho desitgem; però, en qualsevol cas, no és cap obligació.

·     Agraïment. L'agraïment no és exactament alegrar-se d’haver viscut el vincle amorós, sinó més aviat tindre una mirada benevolent cap a nosaltres mateixes després d’haver passat tot el procés, gràcies al qual, potser, hem crescut com a persones. 

En una relació de maltractament, els processos de dol es compliquen molt més perquè la persona maltractadora sol prometre que canviarà i, fins i tot, plora per a fer-nos sentir llàstima, i això fa que visquem encara més intensament la negociació, si ens la creiem, i que pensem que amb els canvis promesos la relació se salvarà. El cicle de la violència (acumulació o tensió, explosió violenta i lluna de mel) dificulta acabar amb la relació i manté a les víctimes enganxades en una roda tòxica.

El ben cert és que, si volem començar una nova relació, o simplement estar bé amb nosaltres mateixes, hem de ser conscients de tot el que passa quan iniciem o quan acabem una relació, i hem de dedicar-li temps al dol, un temps que en cada persona serà diferent. Però a més d’aquests processos personals, també hem d’evitar fer patir la nostra o el nostre ex perquè l’estima es demostra en com vivim l’amor i en com vivim i fem viure l’altra persona en el desamor. La Gossa Sorda ens ensenya en la seua cançó Última volta com deixar volar la persona a qui hem estimat: "que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes".